Marroc-Espanya, el derbi que molts haurien preferit evitar

BarcelonaQuan tenia 17 anys, Achraf Hakimi (Getafe, 1998) va participar en uns entrenaments de la selecció espanyola sub-19 al costat del porter basc Unai Simón. Ara són rivals als vuitens del Mundial. Simón amb Espanya i Hakimi amb el Marroc. Malgrat que la Federació Espanyola volia que l’actual lateral del PSG fos internacional amb ells, Hakimi va preferir jugar amb l'equip de la terra dels seus pares. "Sento una gran estima per Espanya, però, en primer lloc, em sento del Marroc", explicava a Ràdio Marca fa uns dies el jugador. Hakimi adverteix que "cal respectar aquest equip del Marroc", però també que hauria preferit un altre rival. "Al tenir tants amics a Espanya, hauria preferir no trobar-nos als vuitens".

El partit dels vuitens de final entre Espanya i el Marroc (dimarts, 16 h) enfronta dos estats que estan a la vegada molt a prop i molt lluny. Dos estats lligats per una relació complicada en què es barreja la lluita pel territori o la immigració. El partit suposa una novetat per al futbol espanyol, que fins ara no estava acostumat a enfrontar-se a un rival amb jugadors nascuts en territori espanyol. "A França fa temps que passa aquest fenomen. A Anglaterra, Bèlgica o els Països Baixos, també. Un partit en què una selecció s’enfronta a un rival on hi ha jugadors que han nascut al teu territori, però juguen amb el país dels seus avantpassats", afirma el periodista francès Mickael Correia. 14 dels 26 dels jugadors del Marroc són nascuts a Europa. Ez Abde, propietat del Barça i cedit a l’Osasuna, és nascut al Marroc però criat a Elx. I ara també juga al Marroc contra una selecció espanyola plena de jugadors del Barça. En aquest Mundial, França ha perdut amb Tunísia, selecció que té un munt de jugadors nascuts a França. A la selecció de Suïssa un 70% de l’equip té arrels lluny del seu territori i, de fet, el davanter Embolo va marcar un gol a l'equip de la terra on ha nascut, el Camerun. En Mundials anteriors, França havia jugat contra el Senegal amb un munt de senegalesos nascuts a França. I Anglaterra s’havia enfrontat a Trinitat i Tobago el 2006, amb mig equip caribeny nascut al Regne Unit. "Els que acusen els jugadors que prefereixen jugar amb l'equip de la terra dels seus pares solen ser els que tampoc veuen amb bons ulls els immigrants. S’exigeix a algú que ha deixat la seva terra fidelitat cap a la nova, però els processos d’assimilació no són ràpids. No per viure 10 anys en un lloc ja et deixes de sentir d’on has nascut", afegeix Correia, que ha estudiat aquest fenomen a França, selecció que el 2016 va perdre la final de l’Eurocopa a casa, a París, contra Portugal, on jugava un jugador nascut a París que preferia jugar amb Portugal, Guerreiro.

Preocupació per possibles incidents

A Espanya hi viuen oficialment uns 775.000 marroquins, i això fa que el partit sigui motiu de preocupació per possibles incidents. En diferents poblacions amb una gran presència de comunitats marroquines, els aficionats del Marroc van sortir al carrer per celebrar l’èxit del seu equip, que s’ha classificat per als vuitens de final del Mundial per segon cop en la seva història. No es van produir incidents significatius, a diferència del que havia passat uns dies abans a Brussel·les, quan aficionats del Marroc van provocar aldarulls per celebrar el triomf sobre Bèlgica. A Madrid, grups d’extrema dreta que animen el Reial Madrid i l’Atlètic de Madrid han penjat missatges a les xarxes animant la població a unir-se a ells per "defensar Espanya i protegir els carrers d’actes vandàlics dels marroquins" després del partit d’aquest dimarts, mentre a les xarxes socials apareixen milers de missatges racistes contra els àrabs. Els líders religiosos de les comunitats musulmanes de zones com Almeria han demanat als seus compatriotes que evitin l’excés abans i després del partit. "Els principis de l’islam són els del respecte. El 20% de la nostra comunitat té la nacionalitat espanyola. Convidem a tothom a gaudir de l’espectacle allunyant-se de comportaments que puguin alterar la convivència". Polítics de partits com Vox van fer servir les imatges de celebracions marroquines per criticar les polítiques migratòries estatals.

Un entrenador de Ceuta

A la cafeteria Medina Azahara del Raval de Barcelona, els clients es posen d’acord a dir que haurien preferit evitar el partit. Els hauria agradat enfrontar-se als vuitens de final amb un altre equip, no amb Espanya. "Jo fa molts anys que soc dels dos equips. Vaig amb el Marroc, però no vull que perdi Espanya", diu en Youseff, que porta 20 anys a Barcelona després d’arribar-hi des d’un poble de l’interior de Tànger. L’Anass, amic seu, li contesta, mig rialler: "Jo només animo el Marroc i el Barça, aquest partit serà com un derbi". Els que tenen més clar que van amb el Marroc són els joves. Porten poc a Europa, encara no han creat els mateixos lligams amb la seva nova llar que els d’una generació anterior, els que admeten tenir el cor una mica dividit, tot i que es decanten pel Marroc per diferents raons. "Espanya ha guanyat un Mundial i té els millors equips del món. Prefereixo un triomf del Marroc per portar alegria a la meva gent", explica en Rachid. Molts aniran a veure el partit en directe al bar Alrouche a la zona del Maremàgnum, un dels punts de trobada dels aficionats del Marroc a Barcelona. Després de l'últim triomf, molts joves van aplegar-se a la plaça Catalunya per celebrar l’èxit de l’equip dirigit per Walid Regragui, el seleccionador. Un home nascut a prop de París, però que passava els estius a Ceuta, on tenia les seves arrels, motiu pel qual parlava ja de ben menut àrab, francès i espanyol. "Tinc amics espanyols i vaig jugar a Espanya. És un país que m’estimo", declarava. La seva mare era nascuda al barri d’El Príncipe de Ceuta, una de les dues ciutats que el govern de Marroc considera com a ocupades, ja que formen part de l’estat espanyol des de fa 500 anys, juntament amb Melilla. La infància de Regragui eren els estius jugant a futbol al centre de Ceuta i travessant la frontera a peu per veure els familiars a Castillejos, la primera localitat del Marroc a l’altra banda de la frontera. Regragui no deixa de ser un bon resum de les relacions entre dues terres, sempre unides per la història.

L’exjugador del Racing de Santander va arribar a la banqueta pocs mesos abans del Mundial, quan el tècnic bosnià Vahid Halilhodzic va fer les maletes després de barallar-se amb la gran estrella de l’equip, Hakim Ziyech. Nascut als Països Baixos i internacional amb aquest país en categories inferiors, el jugador format a l’Ajax va preferir jugar amb el Marroc. Això va fer que fos atacat per personalitats com Marco Van Basten, que va afirmar: "Cal ser estúpid per jugar amb el Marroc quan pots fer-ho amb els Països Baixos". Ziyech va respondre que ho feia en una mostra de respecte pel sacrifici fet pels seus pares. Regragui lidera una selecció de perfil defensiu plena de jugadors que han nascut a Europa, però també alguns nascuts al Marroc i sorgits de la moderna Acadèmia Mohammed VI, per on han passat molts tècnics espanyols. En aquest viatge d’anada i tornada, també alguns espanyols han fet el viatge al Marroc per millorar el nivell d’aquest equip, com el català Sergio Piernas, seleccionador sub-21, que definia els jugadors locals en una entrevista afirmant: "Hi ha la tècnica del jugador nascut a Europa que ha passat pel futbol base de clubs com l’Ajax o el Barça, i el jugador nascut a l’Àfrica, de gran capacitat física i talent individual. És una bona barreja". Fins ara el Marroc només havia arribat als vuitens de final del Mundial un sol cop, el 1986. Ara somia en arribar als quarts de final derrotant Espanya. Yassine Bounou, el porter del Sevilla que va ser al Girona, admet que veu el partit com "un derbi", ja que els dos equips es coneixen. "Tenim amics a l'equip d'Espanya, juguem allà... Són partits especials", afegeix.

Tensió política

Abans del duel, el portal marroquí Rue 20 demanava aquests dies "respecte" a la premsa i els aficionats espanyols, després de veure una allau de missatges a les xarxes socials on per exemple, fent broma es parlava d’un possible arbitratge contrari a Espanya associant el Marroc amb lladres. Rue 20 també es preguntava per quina raó es parla tant del lloc de naixement dels jugadors del Marroc i no pas dels d’Espanya, ja que alguns deixebles de Luis Enrique tenen arrels en altres continents, com Ansu Fati, Alejandro Balde o Nico Williams. "Ara que estem en una bona època de relació entre els dos països cal gaudir del partit amb esportivitat", afegia aquest mitjà de comunicació afí al govern de Rabat. El partit arriba després de mesos de negociacions entre els dos governs per diferents qüestions.

A inicis del 2022, Madrid va decidir acollir el líder del Front Polisario, Brahim Ghali, en un hospital de Logronyo quan estava malalt de covid. El Marroc va protestar, ja que el Front Polisario defensa la independència del Sàhara Occidental, territori que el Marroc controla i considera seu. Una de les armes que va utilitzar el govern de Rabat per pressionar Espanya va ser mirar cap a una altra banda quan grups d’immigrants subsaharians o joves marroquins intentaven entrar a l’estat espanyol a través de la frontera de Ceuta. La pressió migratòria seria, precisament, una de les claus que van portar al govern de Pedro Sánchez a fer un gir històric en la política exterior d’Espanya: va passar a acceptar la proposta del Marroc segons la qual el Sàhara Occidental seria part d’aquest estat, però gaudint d’autonomia. Madrid, a canvi d’aconseguir que el Marroc controli les seves fronteres, girava l’esquena als saharauis. I tot entre acusacions als dos governs d’ús de violència a les fronteres de Ceuta i Melilla contra els immigrants, amb centenars de víctimes mortals.

La bona relació entre el Marroc i Espanya, dos països que en el passat ha tingut moments de tensió com la crisi de l’illa de Perejil del 2002, s’ha construït a còpia de mirar cap a una altra banda quan es tracta dels drets dels immigrants o els saharauis. Una relació complicada, com ho serà viure el partit per als marroquins que fa dècades que viuen a Espanya, molts d’ells amb el cor dividit. Munir El-Haddadi, exjugador del Barça que no és al Mundial, va arribar a jugar amb les dues seleccions, al ser fill de marroquí i espanyola. Molts aficionats, com molts jugadors, haurien preferit que aquest partit, en cas de produir-se, fos més endavant.