"El seu riure és la nostra venjança": el fill de supervivents d'un genocidi convertit en heroi a Bòsnia

Barcelona"Hi havia un pla perquè aquest noi no pogués néixer mai, perquè els meus fills no naixessin mai, perquè cap dels nostres fills no naixés mai. El seu riure és la nostra venjança més gran", publicava a les xarxes socials Emir Suljagic, el responsable del centre per la memòria de Srebrenica, el poble bosnià on més de 8.000 persones van ser assassinades per paramilitars serbis el juliol del 1995. També adjuntava una fotografia dels jugadors de la selecció de Bòsnia i Hercegovina celebrant que s'havien classificat per al Mundial i que havien eliminat tot un gegant com Itàlia. I al centre de la imatge apareixia el jove Esmir Bajraktarevic. Un futbolista fill de refugiats que van fugir de Srebrenica, escenari d'un dels genocidis més recents de la història d'Europa.

A la graderia del petit estadi de Zenica hi havia els pares de l'Emir. L'Esmir i l'Emina, dos bosnians musulmans que el 1995 van fugir com van poder de la ciutat on havien viscut convivint amb els seus veïns serbis ortodoxos amb normalitat. Fills d'aquella Iugoslàvia on gent que parlava diferents llengües i resava a déus diferents podia conviure. Però a inicis dels anys 90 l'odi va demostrar ser més fort, i va donar pas a una sèrie de conflictes bèl·lics que va acabar amb milers de vides. Alguns familiars de l'Elmir i l'Emina no se'n van sortir. Ells dos sí, van fugir per ben poc. Van arribar a Suïssa i el 2001 es van acollir a un programa que els permetia emigrar als Estats Units amb l'estatus de refugiats.

Quatre anys més tard, el 2004, naixia l'Esmir a Wisconsin. A una casa on li deien que havia de treballar fort per tirar endavant, que s'havia de mostrar agraït a la terra que l'acollia, però que no podia oblidar les arrels. A casa sopaven böreks i ćevapis, sonava música balcànica i quan van poder tornar a Bòsnia de vacances, s'emportaven els fills, que rebien petons de tietes i cosins. Quan l'Esmir va començar a jugar a futbol, ho feia amb un penjoll amb l'escut de Bòsnia, regal dels pares. Tot i que ell no va viure la guerra, era ben present. En declaracions al mitjà digital The Blazing Musket, ho recordava: "Els meus pares van perdre molts membres de la seva família. És molt tràgic. És una cosa que mai oblidaré, òbviament. Srebrenica és una cosa que mai oblidaré. És una part de mi i de qui soc. Ho porto a la sang. És una part molt important de mi".

Bajraktarevic ràpidament va cridar l'atenció pel seu potencial com a jugador. No només s'entrenava en un club, també a casa, ja que el pare era un malalt del futbol. Avui dia, amb 50 anys, el pare encara sol jugar sempre que pot. Els seus fills estaven destinats al futbol i tots han jugat. La germana d'Esmir, l'Elma, amb cert èxit. L'Esmir també prometia, però el problema era que la família no tenia gaires diners. El futbol els va salvar, ja que en un equip en què el nen marcava gols va fer amistat amb un nen que es deia Liam. En conèixer la història dels Bajraktarevic, els pares d'en Liam van decidir que ajudarien econòmicament el petit Esmir perquè pogués fer viatges per fer proves en clubs de futbol importants. I així va aconseguir plaça a un club de Milwaukee, el SC Wave, a més de tres hores en cotxe.

Gràcies al suport dels pares d'en Liam, l'Esmir podia estudiar, jugar i fer els llargs viatges cada dia. Fins que els New England Revolution, equip dels afores de Boston, el va fitxar amb 16 anys. "No va ser fàcil marxar. Era anar lluny tot sol. Però el meu pare em va dir que no podia desaprofitar el meu talent". Va ser un encert. L'Esmir va començar a cremar etapes i en pocs anys ja debutava a la MLS, la lliga professional nord-americana. I el 2024, amb 19 anys, li va arribar la primera convocatòria per debutar amb la selecció dels Estats Units en un amistós contra Eslovènia.

Una decisió difícil

Però uns mesos més tard, l'Esmir va canviar d'opinió: la federació bosniana li oferia passaport i jugar amb ells. No va ser una decisió fàcil: "Soc d'aquí i la meva llengua és l'anglès. La meva família va construir una nova vida aquí, així que estic molt orgullós de ser americà. Però em dic Esmir, i és un nom bosnià. Quan la gent em pregunta d'on soc, dic que soc bosnià. Vaig créixer en una família bosniana. Parlo bosnià amb els meus pares cada dia. És la meva sang, són les meves arrels. Així que estic molt orgullós de ser d'allà", deia llavors. Al final va decidir que jugaria amb Bòsnia. I el destí l'ha premiat. Contra Itàlia va ser dels millors i va ser l'encarregat de xutar el quart penal de la tanda, el definitiu. Quan va marcar, Bòsnia es classificava per jugar el segon mundial de la seva història, gràcies a aquest jove que ara juga al PSV Eindhoven neerlandès. Un jove que té vídeos en què marca gols a la porta de casa seva amb una samarreta amb el nom d'Edin Dzeko, el gran jugador de Bòsnia amb qui ara comparteix selecció.

Va ser el triomf d'un equip que representa una terra que ha patit molt. Una selecció en la qual juguen futbolistes majoritàriament musulmans, però també serbis i croats de Bòsnia. Durant els penals, un membre del cos tècnic agafava un rosari i resava com ho fan els catòlics croats, un jugador es feia el senyal de la creu com ho fan els serbis i altres s'agenollaven com els musulmans, pregant. I tots plegats van celebrar l'èxit cantant una cançó del grup Dubioza Kolktiv, un grup de reggae i ska que uneix membres de totes les comunitats amb cançons contra el racisme. A una Bòsnia on el dia a dia encara costa, el futbol per uns moments va enviar un missatge d'esperança. I al mig de la festa, el fill dels refugiats de Srebrenica. El jove que jugarà el Mundial al seu altre país, els Estats Units. Les seves dues identitats.