La revolució obrera de l’altre gran futbol

BarcelonaCampions domèstics, la dicotomia de celebrar l’ascens i el descens en una mateixa jornada i la pluja de confeti a l’estadi de Da Luz per retre homenatge al Bayern Munic. El futbol va posar entre Lisboa i Montilivi el llacet final a la primera temporada de la pandèmia per coronavirus in extremis abans de centrar-se en la temptativa d’escac i mat de Josep Maria Bartomeu i Leo Messi. El sistema va vendre la responsabilitat econòmica per salvar els mobles amb un paquet d’emergència que garantís una sensació (fictícia) de seguretat sanitària. El filtratge moral va ser generós amb tants milions en joc. Aquest setembre serà diferent. L’inici de la temporada presenta interrogants en una part del full de ruta més elemental, que recorda la tendència classista de l’esport rei. Fora de l’himne de la Champions i de la marca multidisciplinària de la Lliga hi fa molt de fred, per la llei del més fort.

El covid-19 ha establert encara més distància entre el professionalisme de les Lligues Santander i Smartbank i les condicions de les altres categories masculines i posa en perill l’actual model de negoci. Els futbolistes de Segona B i de Tercera Divisió s’entrenen des de fa dies sense saber quan, com i en quin format jugaran aquesta temporada, cosa que fa impossible una planificació ben treballada que garanteixi timings i recursos. Que el focus de les altes esferes se centri en construir un segon format bombolla al Camp Nou o a la Ciutat Esportiva de Valdebebas exclou milers d’esportistes que freguen (aquests sí) la condició de mileuristes amb necessitats terrenals. “El que busquem és que els futbolistes estiguin protegits laboralment en aquesta situació de pandèmia. És a dir, que siguin reconeguts com a treballadors i que en el cas que se’ls apliqui un ERTO o que s’acabi la competició tinguin dret a subsidi. No es pot aturar el futbol i que deixin de tenir ingressos”, explica a l’ARA l’actual secretari general de l’Associació de Futbolistes Espanyols (AFE), Diego Rivas.

L’agrupació abandera la reivindicació del gremi i treballa des de fa setmanes en un projecte per professionalitzar Segona B i Tercera per generar unes condicions laborals regularitzades en l’actual context d’inestabilitat. És un intent per trencar definitivament amb la praxi de pagaments via sobres, encaixades de mans, improvisacions i camaraderia que no són compatibles amb un hipotètic segon confinament. “Hi ha hagut companys que estaven jugant i que, com que no tenien la situació regulada, amb l’alta a la Seguretat Social, no han tingut dret a subsidi. Volem reconduir aquesta situació per veure què hi podem fer. Intentem regularitzar els contractes. Cal estructura, ajudes dels governs i tenir una posició comuna. Treballem per aconseguir que les institucions es reuneixin i arribin a acords immediats. Són més de 5.000 famílies que, de manera directa, depenen de la represa de la competició”, insisteix Rivas. L’exfutbolista, entre altres clubs, de la Reial Societat assegura que hi ha una relació de causa i efecte entre estandarditzar les condicions dels jugadors i la seguretat davant l’exposició (evident) al coronavirus.

Els equips treballen durant la pretemporada únicament sota la seva pròpia normativa de seguretat, sense un paraigües oficial que marqui una rutina sistemàtica de tests PCR. “És necessari fer aquest pas. No serà immediat, però veient la situació que vivim és el millor moment per fer-lo. Ens centrem en el pla econòmic, però també és imprescindible el tema sanitari. Creiem que no hi ha d’haver distinció entre els futbolistes de Primera i de Tercera. Tots són iguals i entenen que hi ha d’haver un protocol unitari a cada categoria. Cal dissenyar-lo de manera urgent. No pot ser que cadascú tingui unes condicions sanitàries diferents. Són categories no professionals que funcionen com si ho fossin”, comenta el secretari general de l’AFE. La posició és el reflex de la demanda de moltíssims jugadors que, si tot continua així, podrien haver de decidir entre la seva salut o complir una activitat lucrativa que quadri els números de la seva llar. Les directives es mobilitzen a l’espera de les decisions totèmiques que implicaran esforços.

És un moment de gestions extraordinàries, dels despatxos al dia a dia dels entrenaments. “Jo hi estic responsabilitzat i hi treballo, perquè estic preocupat. Les preocupacions han de quedar enrere. No serveix de res, hem de buscar solucions”, assegura Joan Agustí, president de la Unió Esportiva Olot, fent un esbós del minut a minut del pla teòric, centrant-se en la predisposició a renunciar a certs privilegis pensant en el bé comú: “Hem de procedimentar què hem de fer, el que sanitàriament hem de fer, i després buscar solucions per poder costejar-ho. No es pot buscar capital si no tens clar què cal fer o què necessites. Volem que es reglamenti la situació i després ja buscarem els diners, perquè ha de quedar clar que amb l’economia de cada equip no s’hi pot fer front. Hem d’acceptar el repte de treballar amb una sèrie de dificultats. Estem veient gent que s’ha hagut d’adaptar a condicions molt dures: com no ho hem de fer nosaltres?”

Sacrificis i aspiracions

Els diners continuaran marcant el ritme de la nova normalitat del futbol. Les peticions de l’Associació de Futbolistes han d’anar en paral·lel a la realitat econòmica de les divisions que no tenen grans mecenes i que sí que demanen un salt qualitatiu que s’intueix. “Ser professional o no dependrà del que pots oferir als jugadors. Parlar de professionalisme i oferir nòmines de 100 o 200 euros no és compatible. El sou ha de ser suficient perquè el jugador pugui viure únicament d’això. Som un equip de la part alta de Tercera i hi ha jugadors que tenen una feina més enllà del futbol. No es pot ser professional a mitja jornada. Et diria que Tercera no pot ser professional per una qüestió de recursos”, admet l’entrenador del Terrassa, Xevi Molist, fent una autocrítica interessant i que representa una balança entre aspiracions i llasts descoordinada.

Els staffs tècnics han de garantir un compromís màxim que supleixi la falta d’estructura empresarial. L’èxit depèn ara de la implicació dels futbolistes. “Has d’exigir el màxim compromís als jugadors sent plenament conscient que tenen horaris laborals i la seva vida. I els futbolistes hi responen. Jo he estat a Primera Catalana amb gent que cobrava 150 euros i eren professionals per convicció. Amb una feina de 7 a 14 hores, després una migdiada i al vespre entrenament no pots pautar càrregues de treball de manera seriosa, l’alimentació d’alt rendiment o els descansos per arribar al partit en un pic de forma”, diu el també exjugador gironí.