El Gamper, història d'un trofeu arraconat
Nicolau Casaus definia el Trofeu Joan Gamper com "la festa major del Barça; el torneig de més categoria que existeix en el futbol europeu". Arraconat en el calendari un dilluns a les 10 de la nit 24 hores després d'haver vist el debut en Lliga del Barça, aquesta festa major del barcelonisme sembla fer nosa. S'ha convertit en un maldecap per a les directives, obligades a trobar un forat per a un torneig que viu dies foscos.
Fundat el 1966 pel president Enric Llaudet, el Gamper va arrelar ràpidament entre els aficionats malgrat que la primera edició no va omplir el camp. "Cal demanar més suport dels aficionats", va dir aquell 1966 Llaudet. La idea del president era "organitzar un trofeu que serveixi per presentar l'equip als aficionats, per veure bon futbol i guanyar diners, que sempre són benvinguts". El format funcionava: el 1946 havia nascut a la Corunya el Torneig Teresa Herrera, que s'havia convertit en tot un èxit, amb duels com aquell del 1959 entre el Botafogo de Garrincha i el Santos de Pelé. El 1955 el Cadis havia creat el Trofeu Ramon de Carranza per fer caixa, ja que s'havia quedat escurat construint un nou estadi, i durant els primers 10 anys de vida del trofeu clubs com el River Plate, el Boca Juniors o l'Inter l'havien jugat. El clima de la Península agradava als equips, que rebien diners, i el públic embogia per veure Pelé o Eusebio. Amb un Camp Nou que no tenia ni 10 anys i encara passava factura a la caixa blaugrana, el trofeu era una idea destinada a triomfar: "La gent volia veure els grans equips estrangers i aquells tornejos eren un èxit assegurat", recorda Antoni Ramallets, que va jugar tant el Teresa Herrera com el Carranza. El Barça, doncs, es va sumar a la moda i va crear un trofeu meravellós amb un format de dues semifinals, partit pel tercer lloc i final.
"Aquest any sí"
La primera edició va durar tres dies. A partir de la segona, els quatre partits es van concentrar en dos dies per facilitar que els barcelonins que eren fora de vacances poguessin "baixar a Barcelona" per veure l'estrena del seu Barça. El Gamper va esdevenir una cita clau del calendari blaugrana, una oportunitat per veure els jugadors nous. Ràpidament, entre els aficionats va néixer aquella expressió "d'aquest any sí" o "tenim equip" després de veure el nou equip en acció.
El Gamper va esdevenir un niu d'anècdotes. El 1973 Sotil va enamorar els aficionats amb Cruyff a la graderia. El 1982 Maradona es va presentar quedant cuer i dos anys més tard Hugo Gatti va rebre nou gols en un Barça - Boca Juniors (9-1). "Llavors no hi havia televisió, ni gires, ni tants amistosos. El Gamper era el primer dia que la gent veia els fitxatges. Ara quan es juga el Gamper ja han vist l'equip 10 cops", admet Joan Manuel Asensi.
Diferents factors van començar a marcar el declivi del Gamper. En primer lloc, a inicis dels anys 90, el Barça va passar a ser l'equip gran i costava trobar rivals a l'altura. En segon lloc, van aparèixer les estades a l'estranger i les gires per països que pagaven diners per veure un club que abans era ell qui pagava als estrangers per jugar al Camp Nou. La televisió va trencar el romanticisme de veure l'equip per primer cop, en retransmetre amistosos contra equips amateurs d'Holanda. A més, la directiva va començar a invitar rivals poc atractius com el Tenerife i el Brescia com a part de contractes de fitxatges de jugadors.
L'estiu del 1997 la directiva de Josep Lluís Nuñez va alterar el format del trofeu reduint-lo a un sol partit per primer cop. Aquell estiu el Barça jugava prèvia de Champions amb l'Skonto de Riga i calia prioritzar. Només 22.000 persones van anar a veure un Barça-Sampdoria (2-2).
Un paper secundari
Dos anys més tard, el 1999, per primer cop el Gamper es va jugar després d'un partit oficial al Camp Nou, en aquest cas un partit de Lliga. Aquella edició contra l'Sporting de Portugal va aplegar unes 35.000 persones i el nét del fundador del Club, Manel Gamper, va deixar clar que el desig de la família era "donar per acabat el torneig; seria millor recordar la figura de Joan Gamper donant el seu nom a l'estadi; el torneig ha perdut el sentit". Llavors, però, el Barça ja tenia un contracte de 10 anys amb Televisió de Catalunya per fer en directe un Gamper sense rumb. El 2002 el trofeu tocava fons amb un partit horrible contra l'Estrella Roja davant 20.000 persones.
L'arribada de Joan Laporta va servir per revifar el torneig amb grans entrades contra el Milan, el Boca o la Juve. La directiva de Sandro Rosell va donar continuïtat a aquest model de gran festa amb focs artificials i rivals dignes, però aquest estiu s'ha tornat a la trista realitat: costa trobar un forat per al Gamper, un trofeu convertit en una festa per a turistes que troben entrades. Un trofeu arraconat a un dilluns com a postres del debut a la Lliga contra un Sampdoria empetitit que fa tres mesos jugava a Segona.
