Barbacoes, karts, paintball, caiacs i zumba per reanimar el Girona

Girona"Em feia molta vergonya, la veritat; però per sort, no era l'únic. A tots ens en feia. Estàvem allà, palplantats en una sala, vestits amb la roba d'entrenament del Girona i un monitor ens obligava a fer moviments molt estranys. Ens miràvem els uns als altres sense entendre res. Mai no havia fet zumba, jo. Però aquell matí era el que tocava". Qui parla és Jose Martínez. Recorda aquella inesperada sessió proposada per Javier Salamero, entrenador i director esportiu, segons l'època que toqués. Per imaginar què sentien els futbolistes en aquells moments, cal conèixer el context. El 2012 l'equip era penúltim a la Segona Divisió i a sis punts de la salvació després de guanyar tan sols quatre partits de 27; i la directiva ja s'havia carregat dos entrenadors, Raül Agné i Josu Uribe.

Però, en comptes d'anar cada dia a Montilivi, Salamero, cridat d'emergència, va creure que seria més oportú no anar-hi. "Xoca que t'estripin la rutina d'aquella manera. Perquè quan tot va malament, el primer que et solen dir és que cal entrenar més. Doncs nosaltres el dijous o el divendres fèiem altres coses. I era un encert, perquè ens petàvem de riure i acabàvem més units que quan havíem començat el dia. I perquè tampoc no hi ha ningú que t'asseguri que per entrenar més, sortiràs de la merda. Aquesta fórmula no existeix. De fet, el primer que vam fer va ser guanyar el Deportivo, que era el líder destacat i acabaria pujant". Coses del futbol, aquell Girona de Salamero va ser un èxit: en 12 partits, va sumar 7 victòries, 4 empats i 1 derrota. Els Jose, Migue, Dorca, Coro, Jandro o David García, que no sabien com posar-s'hi davant d'aquelles postures que els demanava el monitor de zumba, van convertir-se en imparables, a la gespa.

Martínez és el desè futbolista amb més partits de la història del Girona. En va disputar 259 des del 2005 al 2013, des de Tercera al futbol professional. I esclar, tants anys corrent per la banda va provocar que en veiés de tots colors. "Fèiem un munt d'activitats fora del futbol, quan la situació esportiva era complicada, per expulsar tensions i fer pinya. En això en Salamero era un especialista. Ens va agafar enfonsats anímicament i, en comptes d'entrenar, ens duia als karts, al paintball, als caiacs o a classes de zumba. A més, també organitzava barbacoes. Ens anava de conya", reconeix. Potser el Girona de Míchel, que rep l'Alabès a Montilivi aquest dissabte (14 hores, DAZN), bloquejat com està, li aniria bé viure aquesta mena de convivència. Cuer de Primera, un nou mal resultat podria alterar el futur del madrileny a la banqueta. L'actual Girona i el Girona 2011-12 comparteixen la pitjor puntuació de l'equip en el futbol professional modern després de les primeres 11 jornades, amb 7 punts.

"Era com viure durant una estona en un món paral·lel a la realitat. No era ben bé com treballar psicològicament, però s'hi assemblava. Ens feia distreure i no pensar en els punts que ens feien falta. I arribàvem al cap de setmana relaxats i carregats de bon rotllo", admet Martínez. La tàctica de Salamero també es va posar en pràctica el 2007 i el 2009, quan ell mateix li passava les costelles de xai i les botifarres a en Jota, que les posava a la graella muntada a Montilivi, on actualment hi ha la porta d'accés a Tribuna. Allà s'hi agrupava tota la plantilla, cerveses en mà. Els karts han estat un costum habitual al vestidor els últims anys, com el 2018.

Etapes incomparables

L'exjugador evita comparar aquella etapa amb l'actual. "Baixar a Segona B hauria estat el final de tot. Quan hi pensava, em deia: altre cop hauré de tornar al fang? Cobraré poc, no tindré bones ofertes, sortiré de la ruleta... Ara els futbolistes tenen bons contractes i no ens referim al fet d'abandonar el futbol professional. Sense desmerèixer ningú, però amb el que m'havia costat jugar en bons camps, em negava tornar a recórrer Barcelona. Ja ho havia fet i no volia tornar a jugar contra l'Hospitalet, el Cornellà o el Badalona".

El mític 2 del Girona continua tenint una foto seva al perfil de WhatsApp vestit amb els colors blanc-i-vermells. "És que el Girona és el meu club. Ara potser falta una mica, d'això. Quan més s'ha parlat d'orgull gironí és quan menys han entès el significat del club, els nouvinguts. Hem anat a la Champions, sí, però l'essència s'ha perdut una mica. Queden Stuani i Portu, però no hi ha ningú, d'aquí. I es troba a faltar, perquè quan van mal dades, som nosaltres els que fem una hòstia quan toca. Nosaltres patim, perquè ens veiem malament; però em fa la sensació que n'hi ha molts que estan tranquils, perquè no s'ho senten seu i no els fa tant mal", diu.

I amb Míchel, què cal fer? "La dinàmica és molt dolenta (20 punts dels últims 90), però l'equip ha millorat una miqueta, últimament. Crec que el club hi confia, però els resultats sempre manen. Vull pensar que hi serà fins que vulgui, però potser acaba passant una altra cosa", finalitza Martínez.