El futbolista més multicultural del Girona: "Netejava les botes dels jugadors veterans"

GironaFa uns dies que l'ARA va demanar entrevistar Axel Witsel. "Tinc una reunió al col·legi dels nens, ho sento. Podem deixar-ho per a la setmana vinent?", contestava, via WhatsApp. Només faltaria, el primer és el primer. "Ara està tot més o menys a lloc", confessa des de la Girona Football Academy by PUMA, hores abans de la visita blanc-i-vermella a Vigo d'aquest diumenge. Són jornades mogudes, a cals Witsel. D'obrir caixes, embogir intentant recordar on estava segons què i prendre un munt de petites decisions. Qui ha fet abans un trasllat sap de què parlem. "Ja tenim casa i hem trobat escola per a les criatures. Per a mi, la família és clau. I sabent que està bé, el meu cap també ho està, així que puc focalitzar-me en el futbol".

Als petits, esclar, els faran classes en català. "Sí, sí, segur que aviat me'n comencen a parlar; però hi ha moltes paraules que s'assemblen a idiomes que domino. Per exemple, el noi que ha entrat a la sala ha dit deixo, oi? En portuguès també es diu d'aquesta manera. Com que en parlo bastants, ho intento relacionar. Potser no podré fer una roda de premsa sencera en català, però crec que entenc moltes coses", assegura el futbolista, que es defensa perfectament en francès, anglès, castellà i portuguès i sap dir alguna cosa en rus. No és tan valent amb el xinès, però. La barreja li ve d'una trajectòria a distància –ha jugat a Bèlgica, Portugal, Rússia, Xina, Alemanya, Espanya i ho comença a fer a Catalunya– i de la família –el pare és de Martinica; la mare, belga; i la dona, romanesa amb ascendència hongaresa–. És l'home més multicultural del vestidor del Girona. "Ja he viatjat molt, ara no volia marxar lluny", resumeix, passats els 36 anys. "Al gener en faré 37", diu, i bufa.

"El dia que m'aixequi sense ganes i em digui que haig de venir a entrenar, com si fos una obligació, em retiraré i faré una altra cosa. Em continua venint molt de gust aixecar-me i jugar a futbol. I vull gaudir-ne, perquè això passa un cop a la vida. Els anys volen. Quan en tens 18 no te n'adones, però fas així [fa petar els dits] i ja passes de la trentena". El futbol és "la meva passió", defineix; però fa molts anys que es va convertir en una feina. "Sí, ho és; tot i que hi ha oficis més fotuts. D'acord que hi ha sacrificis i una part que el públic no veu, però nosaltres, els jugadors, som uns afortunats". Al llarg dels seus tombs pel món, no ha tingut cap inconvenient a ser sincer. Ho va ser quan va fer públic que havia signat pel Tianjin Quanjian per diners (va passar de cobrar uns tres milions a divuit, segons algunes informacions), o amb el seu compromís constant contra el racisme.

El pare, de paleta a polític

Per això, quan afirma sentir-se un afortunat, és que s'hi sent de veritat. "El meu pare ara és polític (Thierry Witsel, del Partit Socialista i membre del Senat belga), però quan jo era petit era paleta. Ell feia el ciment, construïa cases amb les seves pròpies mans. I no vivíem en cap zona luxosa. Em vaig criar a Lieja, en un barri sense diferències. Jugant al carrer, en llibertat, sempre amb una pilota sota el braç", recorda un dels nou reforços del Girona aquest estiu. Thierry mai no es va guanyar el pa jugant a futbol, però va arribar a la Primera Divisió belga de futbol sala i, fins i tot, es va estrenar amb la selecció. "M'ho passava pipa, llavors, i no m'importava res més. Quan vaig ser pare vaig entendre del tot el que els meus havien fet per mi: sense les seves ganes de veure'm feliç, no seria aquí parlant amb tu", explica.

No ha oblidat els temps en què netejava les botes dels veterans de l'equip. "Pot semblar estúpid en els temps que corren, però abans era el que hi havia. Quan un jugador jove entrava al vestidor, assumia certes tasques. Jo netejava les de Sergio Conceiçao (exentrenador del Milà). Això s'ha perdut. Hi ha tanta gent al voltant de l'equip que ja no es fa res de tot això", expressa, amb resignació, en referència a una etapa en què els nanos callaven, escoltaven i aprenien. Ara, normalment, són els encarregats de posar la música a tot drap dins del santuari. "Tot ha canviat, però això no vol dir que els joves no s'esforcin. Depèn del caràcter i la mentalitat de cadascú. Jo he coincidit amb Jude Bellingham i Erling Haaland i anaven al 1000%. I Bellingham era menor".

Witsel aterra a Montilivi disposat a "ser un bon exemple i ajudar". "Entenc que la gent no sàpiga com s'ha de sentir, tenint en compte que fa poc hi havia la il·lusió per la Champions. Segur que el Girona no ho havia previst. I el futbol no és això, no és que tot et surti bé. No es pot esperar que allò es repeteixi", respon, amb els peus a terra. Afegeix que "tampoc no som una plantilla per perdre com hem perdut en aquest inici, però no és una excusa, perquè ho hauríem d'haver fet millor; ara hem d'esforçar-nos i capgirar la situació".

El futbolista afro

El belga es descriu com "un regulador, una peça que controla el joc i sap quan cal tranquil·litzar-lo i quan donar-li un ritme més alt". I un darrer detall. "Per jugar, sempre amb els cabells estil afro". D'on li ve, això? "Fa molts anys, quan vaig conèixer la meva dona. No va ser per enamorar-la, no [riu]. Volia fer alguna cosa diferent, i me'l vaig deixar créixer. M'agrada anar provant, sovint m'he fet rastes, també", assenyala despreocupat. "No soc de tenir gaires pardals al cap ni d'estressar-me en situacions de pressió. En l'únic que penso és en divertir-me i donar el màxim pel Girona. Em sento feliç de tornar al mig del camp", finalitza.