Guardiola és un llibre obert

Corresponsal a Munic“Al llibre escriu el que vegis i critica tot el que vulguis, però durant la temporada no expliquis fora el que veus a dins”. Amb aquestes paraules va autoritzar Pep Guardiola que el periodista Martí Perarnau l’acompanyés de prop durant la seva primera temporada al Bayern Munic. El resultat són 430 pàgines que s’engloben sota el títol de Herr Pep, una obra que sortirà a la venda el 4 de setembre, en català i castellà, publicada per l’editorial Córner, i que aviat també entrarà de ple als mercats alemany, britànic i sud-americà.

Herr Pep esdevé una crònica rigorosa i detallada de la feina obsessiva i apassionada de Guardiola amb el campió alemany. El privilegi exclusiu de què ha gaudit Perarnau en tenir accés directe als entrenaments, a converses privades amb els jugadors i amb el mateix tècnic i els seus ajudants és el que reviurà el lector al llarg d’un llibre innovador, perquè és el primer, dels molts que s’han escrit sobre l’entrenador de Santpedor, en què l’autor accedeix al dia a dia més reservat del tècnic. El mateix Guardiola accepta per primer cop tancar el llibre amb una entrevista en què reflexiona sobre el seu primer any a Alemanya i apunta la tasca pendent de fer-se seu l’equip al cent per cent.

Tàctica i anècdotes

El llibre introdueix informació desconeguda des de la primera pàgina. No només promet atrapar l’interès dels aficionats al futbol -i particularment dels amants de la tàctica-, sinó que entretindrà el lector encuriosit per la figura de Guardiola, si bé pot trobar massa extensos alguns fragments dedicats a cròniques de partits.

Herr Pep, del qual l’ARA pot donar detalls de manera exclusiva i en primícia, arrenca amb un relat de l’octubre del 2012, quan, gaudint del seu any sabàtic a Nova York, el tècnic ja havia decidit fitxar pel Bayern. La pregunta de per què es va desgastar tant al Barça li continuava repicant al cap, però la va començar a resoldre amb molta claredat sopant amb el llegendari jugador d’escacs Garri Kaspàrov.

A Munic, Guardiola només és entrenador i el seu rol és molt diferent que a Barcelona. Perarnau cita l’extresorer del Barça i bon amic del tècnic Xavier Sala i Martín per remarcar el “gran contrast” que hi ha entre les dues etapes: “El desgast del Pep a Munic és més baix que el que va tenir a Barcelona, perquè allà havia d’assumir un paper que no li corresponia a causa de la falta de lideratge en altres àmbits. Hi va haver moments en què gairebé semblava president del país i, a més d’entrenador, va exercir de portaveu del club, va haver de defensar-lo d’acusacions de dopatge, de Mourinho o davant la UEFA. A Munic tot és més normal”.

L’adéu del Barça

El llibre reflecteix en diversos moments la passió amb què Guardiola continua seguint el Barça, així com la voluntat del tècnic d’evitar qualsevol polèmica amb el club blaugrana. El de Santpedor desmenteix rotundament que en la seva decisió de marxar del Camp Nou hi influís una suposada negativa de l’expresident Sandro Rosell a l’hora de donar-li suport en una teòrica renovació de la plantilla que incloïa l’acomiadament de futbolistes com Piqué, Cesc i Alves: “No és cert. No hauria tingut cap sentit. Vaig marxar del Barça perquè m’havia desgastat per complet. L’hi vaig anunciar al president l’octubre del 2011 i no hi va haver cap canvi posterior d’opinió. No vaig demanar remodelar la plantilla: no hauria estat lògic, perquè jo ja havia decidit marxar. L’única veritat és que aquell any vam guanyar quatre títols i vam jugar millor que mai, amb el 3-4-3 contra el Reial Madrid o el 3-7-0 que vam fer al Mundial de Clubs. Vam jugar de meravella, però jo estava al límit del desgast i no veia clar quines noves voltes tàctiques podia donar a l’equip. Per això me’n vaig anar. No hi va haver res més”.

Cada mes a Munic

Després d’haver viatjat cada mes a Munic durant el procés del llibre i d’haver compartit prop de 200 dies amb Guardiola i el seu equip de treball, Martí Perarnau ha pogut desxifrar les tàctiques d’un Guardiola que, tot i declarar-se “fan de l’atac posicional, és a dir, de ficar l’equip contrari a la seva àrea i que no en pugui sortir”, el que més treballa als entrenaments és l’organització defensiva. “Perquè si vull atacar tant, és bàsic. El fonament del meu joc és la manera de defensar”.

Guardiola adverteix que “odia el tiqui-taca” i que la possessió de la pilota només és una eina per ordenar-te i desordenar l’adversari. “Si no hi ha una seqüència de 15 passades prèvies és impossible fer bé la transició entre atac i defensa. Impossible”, assegura mentre insisteix que mai ha volgut fer un Barça del Bayern. Més aviat tant l’equip bavarès com el mateix tècnic han anat canviant paral·lelament. “Guardiola s’ha reinventat moltíssim. En sis mesos ha variat més coses al Bayern que en quatre anys del Barça”, assegura en el llibre Domènec Torrent, el seu segon entrenador.

La figura de Manel Estiarte

A banda d’explicacions tàctiques íntimes de Guardiola, el llibre de Perarnau relata un munt d’escenes futbolístiques, algunes d’antològiques, com quan relata el moment en què el tècnic ha de preparar per primer cop els seus jugadors per a una tanda de penals. Va ser ni més ni menys que en la final de la Supercopa d’Europa contra el Chelsea de José Mourinho i, lluny d’un missatge heroic, Guardiola va recórrer al “millor llançador de penals del món” (si bé del waterpolo), el seu amic i assessor personal Manel Estiarte. “Del Manel i els penals n’he après dues coses. La primera: heu de decidir ja per on llançareu el penal i no canviar-ho per res del món. I la segona cosa: repetiu mil cops que marcarem gol. No deixeu de repetir-ho des d’ara i fins que hàgiu xutat. No tingueu por i no canvieu d’opinió”.

“La pitjor cagada”

Perarnau escriu detalladament de les alegries i també de les tristeses de la temporada -Guardiola admet que el seu plantejament contra el Reial Madrid en la tornada de la semifinal de Champions (0-4) va ser “la pitjor cagada” que ha fet “mai com a entrenador”- i, de retruc, es destapa el vessant més personal del tècnic. Un Guardiola que, de purs nervis, no pot menjar mai els dies dels partits i a la nit sopa voraçment; que, en la festa posterior a conquerir la Bundesliga més ràpida de la història, es llança de matinada a ballar com no ho havia fet mai ni en festes familiars ni com a entrenador del Barça.

Però també sorgeix un Guardiola tan poruc com audaç, a qui la recerca permanent de la perfecció li crea una pila de dubtes; un Guardiola que és clarivident a l’hora de definir tots els aspectes tàctics que vol desenvolupar en un determinat moment, però espès a l’hora de transmetre’ls als jugadors; que es guanya el cor de Ribéry però li costa trobar la paraula precisa per fer-li comprendre qüestions del joc; que està meravellat amb la intel·ligència de Lahm, però que està amargat amb els desaires de Mandzukic; que no troba encaix a Thomas Müller al mig del camp com era el seu pla, però que li treu molt suc a la davantera; que topa amb uns serveis mèdics del Bayern que es resisteixen a posar un metge de guàrdia als entrenaments; que insinua falta de sintonia amb el tòtem del Bayern Munic, Franz Beckenbauer; que es mostra obsessiu fins a l’extrem per ajudar Boateng i Javi Martínez a millorar el seu joc, però que sap que no pot ficar dins un motlle Schweinsteiger.

32 minuts

Guardiola viu al màxim el futbol. Perarnau recorre al que Estiarte denomina “la llei dels 32 minuts” per donar dimensió a la incapacitat del tècnic de desconnectar de la seva feina. “Te l’emportes a dinar a un restaurant perquè s’oblidi del futbol, però als 32 minuts ja veus que torna al de sempre. Els ulls se li’n van al sostre, fa que sí amb el cap, que t’escolta, però ja no et mira, ja està pensant altre cop en el lateral esquerre de l’equip contrari, en les cobertures del migcentre, en les ajudes a l’extrem... Ha passat mitja hora i torna a la seva anàlisi interior”, explica Estiarte.

Herr Pep recull múltiples veus del cos tècnic, jugadors i dirigents del Bayern, així com d’exjugadors i rivals actuals. Del que ha observat de Guardiola, Perarnau apunta que molt difícilment tornarà al Barça, i la causa no serà directament el difícil entorn blaugrana sinó les ganes de l’entrenador de crear arreu equips dominadors.

“Oblida l’entorn. Tal com ho han muntat, al Barça només hi ha dues opcions: ets poder o no ets poder. I, contra el meu desig, m’han obligat a escollir un bàndol”, raona Guardiola, molt més serè i obert a Alemanya que en la seva etapa a Barcelona. A Munic pot dedicar-se a fer només d’entrenador.

Dues frases al despatx

A la pissarra del seu despatx, com revela Perarnau al seu llibre, es mantenien dues frases al final de la temporada passada. Una, escrita per la seva filla gran, Maria, i que pertany a la pel·lícula Moneyball : “Sé que allà t’estan colpejant fort. Però el primer a trencar un mur sempre sagna. Sempre”. L’altra frase és del mateix Guardiola: “Pràcticament la totalitat dels problemes d’un equip són per culpa dels egos”. Així treballa el Guardiola més confidencial. I, per primer cop, ho sabem.