Impetuosa fe blanca, racional seny blaugrana

BarcelonaEls uns van amb la torxa. Els altres amb el ciri. Els uns duen pólvora dins, els altres els falta fins i tot la metxa. Històricament, Barça i Madrid han tingut dues maneres contràries d'afrontar una remuntada. Uns tenen fe cega, els altres els frena el seny.

Certament, la gran diferència a l'hora d'afrontar cites gairebé quimèriques es dissol amb el pas del temps, a mesura que s'acosta el moment del partit. Després de l'ensopegada en terres alemanyes, la resposta de totes dues institucions era diametralment oposada; uns ja invocaven l'esperit de Juanito, els altres es flagel·laven cruelment. En canvi -i aquesta és la novetat que s'ha aconseguit en aquests anys que el Barça viu en l'abundància de la victòria-, a mesura que s'acostava el partit de tornada contra el Bayern, l'entorn blaugrana s'ha imbuït del caràcter impetuós i optimista dels blancs. Després del rotund resultat de l'Allianz Arena, el Barça va fer autocrítica, i l'esperit general era desolador. Una setmana més tard, bufen nous vents prop del Camp Nou.

Però el canvi d'actitud dels últims anys no amaga que Barça i Madrid sempre han tingut maneres oposades d'enfrontar-se a una remuntada. L'historiador i exdirectiu blaugrana Jaume Sobrequés creu que es tracta d'un fet sociològic. Per Sobrequés, l'esperit impetuós i optimista dels blancs respon al fet de ser "l'equip d'una capital", mentre que el Barça representa "un poble, una província". L'historiador, per tant, vincula aquesta diferència a la manera de ser dels pobles als quals pertanyen els dos clubs. "El nivell de seguretat i d'autoestima de l'equip de la capital d'un imperi és superior al d'una província. Els espanyols tenen més autoestima que els catalans, tot i que això ara comença a canviar i els catalans tenen més motius per sentir-se forts". L'exdirectiu sentencia assegurant que el Barça "és autodefensa" i el Madrid "reafirmació".

A diferència de Sobrequés, l'escriptor Juan Cruz busca l'explicació únicament en el terreny futbolístic. "Messi és de Rosario, Iniesta de Fuentealbilla, Pedro d'Abades. La Masia els ensenya a jugar a futbol, res més. El Barça és una manera de ser, no una manera d'estar".

Per entendre la diferència a l'hora d'afrontar una cita com la d'avui al Bernabéu o demà al Camp Nou, Cruz s'agafa a les paraules de Jorge Valdano. "El Barça té un estil que li impedeix agrupar-se per a heroïcitats. Intenta jugar bé sempre".

En aquest sentit, l'escriptor canari explica una anècdota il·lustrativa sobre aquesta dualitat vital. Es tracta d'una conversa que Cruz va tenir amb Pep Guardiola abans que es convertís en entrenador. En un partit de l'era Rijkaard, Rafa Márquez tenia la pilota molta estona i això va exasperar Cruz. "Per què no xuta?", va preguntar. La resposta de Guardiola exemplifica molt bé per què a Can Barça sempre ha primat l'esfera racional. "El Barça és això. No pot sortir de la línia traçada". Aquest argument lliga amb la famosa frase que després va fer popular el mateix tècnic. " I have the ball, I pass the ball [Tinc la pilota, passo la pilota]". És la línia traçada.

Per Cruz, aquest caràcter més reflexiu i menys impulsiu del Barça prové "de l'època de Luis Suárez i Kubala". Des de llavors, apunta l'escriptor, "el Barça és per naturalesa resignat i afligit. Li falta la ràbia que tenen altres equips quan perden. El Barça no conviu amb la histèria, sinó que intenta sempre ser fidel al seu estil".

Abans de l'esperit Juanito

Davant un escenari dramàtic a Europa, el Madrid sempre s'ha posat en mans d'un esperit invisible, imperceptible, que convertia els jugadors blancs en feres competitives capaces de capgirar qualsevol resultat, per advers que fos. La història ha donat tot el pes d'aquesta convicció a Juan Gómez González, conegut com a Juanito . Aquest davanter andalús, parella de ball de Santillana, va dir una frase mítica l'any 1985, després que el Madrid perdés 2-0 contra l'Inter de Milà en les semifinals de la Copa UEFA: " Noventa minuti en el Bernabéu son molto longo ". Aquestes paraules, que van ajudar a aixecar l'eliminatòria amb un 3-0 a Madrid, van impregnar des d'aleshores l'essència madridista, que també ha jugat amb el concepte de por escènica argumentat per Jorge Valdano abans de la visita dels rivals al feu blanc.

Però abans de l'esperit Juanito, el Reial Madrid ja remuntava. La temporada 1975/76, els blancs van aixecar un 4-1 amb el Derby County anglès, a qui van derrotar per 5-1 a la tornada dels vuitens de la Copa d'Europa. Després d'aquella gesta -l'inici d'aquesta fe cega que alimenta el madridisme abans del Borussia-, la història del Madrid encara n'ha viscut de destacades. L'any 79/80 va aixecar un 2-0 contra el Celtic de Glasgow i l'any 84/85 va destrossar l'Anderlecht per 6-1, després d'un 3-0 en terres belgues. El curs següent el Madrid va capgirar en semifinals de la Copa d'Europa un 3-1 contra l'Inter amb un 5-1 al Bernabéu, després d'haver remuntat precisament aquest resultat contra el Borussia Mönchengladbach als vuitens de final amb un màgic 4-0. L'entrenador d'aquell equip era Jupp Heynckes, que demà defensarà amb el seu Bayern justament aquest marcador contra el Barça al Camp Nou.

L'estadi blaugrana, eufòric fa un mes amb la remuntada contra el Milan (4-0), també reserva un lloc per a la fe i la rauxa en nits de bogeria a Europa, com la de l'Anderlecht l'any 78 (3-0), la del Göteborg el 86 (3-0) o la més recent del Chelsea el 2000 (5-1). Simbòlicament, però, els 90 minuts " molto longo " de Juanito no són com els de Gerard Piqué, que desitjava el 2010 que els jugadors de l'Inter odiessin "la professió de futbolistes".