Esports 13/04/2021

Xavier Asensi: "Recordo els dies del cas Barçagate amb tristesa i angoixa. Em va afectar"

12 min
Xavier Asensi, responsable de negoci de l'Inter de Miami

BarcelonaL’Inter Miami, l’equip de futbol presidit per Jorge Mas i del qual David Beckham és copropietari, debuta aquest diumenge davant del seu públic a la lliga de futbol professional dels Estats Units, la MLS. Un projecte ambiciós que ha fitxat un català perquè en sigui el director, Xavier Asensi (Barcelona, 1981). Amb 21 anys Asensi ja va marxar a la Xina, i ha passat mitja vida lluny de casa. Director de l’oficina d’Àsia-Pacífic (Hong Kong) del Barça des del seu inici i durant més de cinc anys, el 2018 va tornar a casa per convertir-se en el nou director comercial global del club. Asensi dona una entrevista per primer cop a Catalunya.

¿Et sap greu ser conegut com l’home que es va negar a signar les factures de Hong Kong en el famós cas Barçagate, i no pas per res el responsable d’haver fet del Barça el club amb més ingressos del món?

— Puc entendre el que ha passat. Un escàndol negatiu com aquest és notícia i pel que he vist no es pot evitar aparèixer en alguns titulars. Certament el que vaig fer va ser decisió meva, 100% personal, i no puc ni vull amagar-me’n. Si correus privats es fan públics jo no hi puc fer res. No vaig voler executar aquells pagaments i punt. Respecte al que comentes de ser conegut, pel que fa al rècord històric d’ingressos del club, he de dir que tampoc seria just només dir el meu nom. El mèrit d’això és una feina en equip de molta gent. 

¿Vas patir per la teva feina com a represàlia per haver-te negat a signar aquelles factures que no sabies què eren? Molts treballadors diuen que l’ambient era irrespirable els últims mesos.

—  Recordo aquells dies amb tristesa i certa angoixa, sí. Jo soc molt culer i passional. Tot el que va passar em va afectar. Com et pots imaginar, com a qualsevol empresa si els teus superiors et demanen un cosa i t’hi negués, diguem que no seria la millor de les situacions. A la vida sempre m’he guiat per diversos principis, o valors, si vols. Una frase que recull bastant bé la meva filosofia de vida seria aquella que diu que “un és propietari dels seus silencis i esclau de les seves paraules”, i jo hi afegeixo, "i sobretot dels seus fets".

¿Et va sorprendre la magnitud del cas Barçagate un cop la premsa en va informar?

—  Sí. He llegit coses que m’han sorprès desagradablement. Ara, cal dir que un cop vaig negar-me a pagar les factures des de Hong Kong, ja no em van demanar res més. El temps dirà si totes aquestes coses que s’han publicat són certes o no. Entenc que això encara està al tribunals, i per tant no hi ha cap sentència de res.

L’oficina de Hong Kong ha estat notícia per les factures no signades. Però va ser també una de les grans fonts d’ingressos del club. No s’ha explicat prou la feina feta allà?

— L’oficina de Hong Kong neix com a possible resposta a la pregunta de com intentar augmentar els ingressos del club. El CEO d’aquell temps, Toni Rossich, degut a la meva experiènci anterior a la Xina, em va demanar que pensés com ho podíem fer per créixer a la Xina. Li vaig presentar un pla per créixer a Àsia-Pacífic i no només a la Xina. Cap al 2011-2012 al Barca amb prou feines teníem cap patrocinador asiàtic. El pla passava per estar sobre el terreny els 365 de l’any, amb gent local, i no només anant-hi de viatge. El Toni Rossich hi va creure i va decidir que hi invertíssim. A dia d’avui, Rakuten a banda, el club ingressa més 20 milions d'euros anuals gràcies a patrocinadors i altres vies d’ingrés a la regió. No podem oblidar, però, que el Barça és un club de futbol, on mana la pilota. Per tant, i com és normal, les notícies de la pilota i també les notícies dolentes, pel que hem dit abans, sempre tindran més clics que no pas les notícies que no tenen relació amb la pilota i que a sobre potser només són vistes com a bones per una petita part de l’audiència. És normal, la gent vol titulars, i en el món del futbol encara més.

Parlant de notícies potencialment dolentes, s’ha parlat de mala gestió en els últims anys. Hi estàs d’acord? 

—  S’hauria de definir què vol dir gestió en aquest cas. La gestió pot ser esportiva, social, econòmica... Jo no soc ningú per opinar més enllà de basar-me en dades objectives i, per tant, només puc parlar-te essencialment del que fa la gestió econòmica. Una bona gestió en aquest camp seria bàsicament que el club, o l’empresa, obtingués beneficis al final dels exercicis. És a dir, que els ingressos fossin superiors a les despeses, i si és possible sense fer créixer l’endeutament.  

Doncs estem parlant d’un club amb pèrdues milionàries i uns nivell d’endeutament mai vistos, no?

— És correcte.

Per tant, mala gestió o efecte covid?

— L’efecte covid certament no hi ha ajudat, però en aquest cas no crec que sigui el causant últim de la situació econòmica del club. No només això, sinó que crec que és aquí on cal recordar que el Barca va ser, i ha sigut, el club amb més ingressos del món del futbol durant els anys 2019 i 2020, dit per la Deloitte Money League. I que jo sàpiga malauradament el covid ens ha afectat a tots per igual.

Les despeses no formaven part de la teva àrea. ¿Et feia mal veure com es gastava allò que generava la teva àrea? Marxes per aquest motiu?

— No, no. No marxo per la situació econòmica del club. Crec que la gent que em coneix sap sobradament que no marxo dels llocs per por, cansament o desànim. Tant en la feina com a la vida intento fer les coses mogut per la part positiva i no la negativa. Marxo perquè a finals del 2020 vaig rebre una oferta que em fa molt feliç i a la qual vam entendre que no podíem dir que no com a família.

¿Des de la distància, però coneixent com està el club, Joan Laporta pot aixecar un projecte en pocs mesos que li permeti fitxar jugadors i renovar Messi?

— La vida es pot arribar a entendre com un estat d’ànim, però no es pot obviar ni l’economia ni la gravetat. Per molt que s’intenti vestir d’optimisme, cosa que em sembla bé, el que no és pot negar és la realitat i aquesta no és una altra que la situació econòmica del club és crítica. I, si la situació econòmica és crítica, la despesa en nous jugadors o el manteniment d’una massa salarial tan elevada crec que seran complicats. Aquesta indústria és com un vaixell mercant. No pots canviar les coses ni el rumb d’un dia per l’altre. Calen mínim dues temporades, si no tres, per revertir situacions o dinàmiques generalistes. Estàs molt condicionat per contractes, decisions i obligacions del passat. La temporada passada es va tancar amb pèrdues, aquesta també i la xifra total serà dues o tres vegades la xifra de la passada. M’aventuraria a dir que l’any que ve segur que també hi haurà pèrdues, entre altres coses pel fet d’haver diferit pagaments, i no serà fins a la 2022/23, com a molt d’hora, que el club no tornarà a la via dels beneficis. Dit això, m’alegra sentir el missatge positiu que es llança des del club i tant de bo així sigui pel bé del Barca. Sobretot la part de renovar Messi. 

Què caldria fer per tal de tornar al camí dels 1.000 milions d’ingressos?

—  Moltes coses. Ordre, treball, encert, fermesa, visió, lideratge, humilitat, generositat... I sobretot sobretot que la pilota entri.

Amb tot aquest context, Messi cobra massa?

— Depèn. Només el temps ens donarà la veritable dimensió de Messi. Jo personalment crec que Messi segurament genera el que cobra. Ara bé, la pregunta és si això és sostenible en el temps, i si no s’hagués pogut trobar una fórmula millor. Per posar-te un exemple al nivell de Messi, et podria dir que crec que Tom Brady no ha estat mai el quarterback millor pagat de la lliga, però per contra és qui ha guanyat més dins i fora del camp. Òbviament, no sé si tindrem la sort de gaudir de Messi fins als 43 anys als terrenys de joc, però en tot cas la primera dada crec que és rellevant i serveix per a la comparativa. Messi podria renovar amb el Barça? Doncs depèn. Al final es tracta sobretot de dues persones que es vulguin posar d’acord. Com he dit abans, tant de bo pel bé del Barca això passi.

Per tant, veus possible renovar Messi i fitxar una nova estrella?

—  Com he dit abans, crec en l’economia i la gravetat. Veient la situació econòmica actual del club, se’m fa difícil creure que es puguin pagar preus de fitxatges elevats i a sobre mantenir la massa salarial a nivell actual. El que és bonic, i esperançador, de tot plegat és que hi ha una gran part de l’equació que encara depèn de les aptituds i les actituds de tots plegats. Ara bé, per defecte no crec en els miracles.

¿El projecte de l’Espai Barça segueix sent factible?

— Bé, per fer un estadi has de gastar diners. I, si no els tens, t’has d’endeutar. Per endeutar-te bàsicament en aquesta indústria tindries dos models. Un és el tradicional, i el que ha fet el Reial Madrid, per exemple. Si tens capacitat d'endeutament, demanes un crèdit i negocies quan començar-lo a retornar. En funció de la teva situació econòmica et podran oferir millors o pitjors condicions. El normal seria negociar començar a retornar el préstec un cop les obres estiguessin finalitzades. Com més baix és el risc per al prestatari millors seran les condicions per al club. Si per contra no “et pots” endeutar més de forma directa, has de buscar fórmules creatives. Una és la fórmula que s’ha explicat amb Goldman Sachs. Demanes un crèdit i dius que el retornaràs gràcies als ingressos futurs arran d’aquesta inversió. Sigui com sigui, es miri per on es miri, més enllà que pugui ser una inversió més o menys necessària, el que està clar és que si no tens els diners per construir algú te'ls ha de deixar. I, si algú te'ls deixa, els hi deus; per tant, t’endeutes (encara més), ja que aquests diners els hauràs de tornar. Per tant, a la teva pregunta de si és factible, el que vindria a ser factible ho seria; ara bé, potser aniria bé no estirar encara més el braç, que la màniga.

Les paraules naming rights t’han acompanyat els últims anys, primer al Barça i ara a l’Inter. Per quina raó no es va poder tancar un contracte per al futur Espai Barça?

— A menys que l’empresa o el futur patrocinador que compri l’actiu sigui part de l’accionariat, normalment un actiu com aquest entenc que es ven un cop finalitzada l’obra, i no abans. Si no recordo malament el 2014 vam votar a favor d’un projecte que s’iniciaria el 2017 i que estaria finalitzat precisament ara, el 2021... Imagina't quina feinada si el 2016 s’hagués venut el naming rights. Tot sigui dit, el model de governança de la institució no ajuda.

Insinues que el model del Barça no funciona?

— El model de governança actual claríssimament no ajuda. Fa 20 anys potser podia tenir sentit, però actualment ha quedat més que obsolet. Aquest model genera un risc tan elevat que, en lloc de prioritzar la cerca del talent, el que fa és que busqui qui pot avalar. S’ha perdut l’essència de les raons per les quals es va crear aquest sistema.

Tornem al naming rights. També t’ha tocat buscar el nom de l’estadi de l’Inter de Miami. I justament al país que va iniciar aquest fet de batejar estadis...

— Certament el concepte de naming rights neix als Estats Units, sí. Això es deu pel format de lligues existents, amb franquícies a diferència de clubs com a Europa. La majoria dels drets comercials són propietat de la les lligues i les franquícies només podien créixer invertint en estadis i venent tot el que fos possible al respecte, entre molts altres actius, el nom del mateix estadi. Amb això aconseguien escapar de certes limitacions amb què la lliga només et deixa fer publicitat a certs quilòmetres al radi d’on és la franquícia. Això ho fan, entre altres coses, per protegir els mercats locals de cada franquícia en cada esport. Com pots imaginar, això al segle XXI i en plena era digital no es podria descartar que algun dia es revisés. Els europeus vam voler importar fins i tot aquesta idea, però hem arribat a un punt en què s’ha copiat tan bé que fins i tot s’ha copiat el que és millorable. Per exemple, crec que entre tots és conegut que l’estadi del Bayern de Munich és l’Allianz Arena, oi? Doncs bé, quan juguen la Champions League mira com li diuen. És més, el 2023 la final de la Champions oficialment es jugarà al Football Arena Munich. Tot això ho dic perquè per mi el tema dels naming rights va més enllà i entenc que sempre que es pugui estaria bé que fos una plataforma per comunicar i no només un nom comercial. Nosaltres a Inter Miami estem molt orgullosos que l’empresa AutoNation hagi acceptat la nostra proposta d’utilitzar una campanya seva iniciada ja fa anys sota el nom de DRV PINK. Aquesta campanya bàsicament serveix per donar a conèixer i aixecar fons per la recerca i la lluita en contra del càncer de mama. Ens va sembla una causa que valia la pena amplificar fins on poguéssim i, per tant, vam demanar que el nostre estadi es denominés DRV PINK Stadium, en comptes d'AutoNation Stadium. Ells van acceptar i la veritat és que estem molt contents de l’acollida que ha tingut, tant a nivell nacional com internacional. Amb això, i jugant amb les regles del joc, crec que hem aconseguit que quan el món parli de nosaltres, o del nostre estadi, com a mínim serveixi per donar a conèixer una causa, que al meu parer és necessària i bonica. Crec que tothom hi surt guanyant i estem orgullosos d’haver apostat per una idea diferent. Deixa’m dir que tot això no hauria estat possible si no arriba a ser amb el total suport i voluntat dels propietaris de l'Inter Miami; per tant, tant a nivell personal com professional estic molt agraït.

Què t’han demanat els accionistes del nou club?

—  El que em demana la propietat és que la seva inversió es rendibilitzi com més aviat millor, i si és possible de la millor manera. Això implica maximitzar els ingressos i augmentar el valor de la marca. Com més excepcionals siguin les coses que fem, millor. Cal crear una marca pròxima amb la comunitat, que pugui ser estimada. No aixecar només un club que vulgui guanyar diners i títols, que òbviament també és la idea i no ens n’amaguem.

Tenies diferents ofertes quan treballaves al Barça. Per quina raó vas escollir anar a l’Inter de Miami?

— El Barça indubtablement és un dels clubs més grans del món i, per tant, un gran aparador. Com bé dius, i sobretot durant els últims tres anys havia tingut la sort de rebre diverses propostes d’altres clubs o organitzacions. Per uns motius o uns altres, mai era el moment, o mirant enrere ara, potser és que no tocava. Però quan a l'octubre vaig rebre aquesta trucada, en vam parlar amb la meva dona i , com ja he dit abans, vam veure que no podíem dir que no. Era el que sempre havia somiat, treballar amb uns propietaris ambiciosos, que sempre busquen guanyar, un projecte a una ciutat amb molt potencial. A banda, jo sempre he estat un enamorat i admirador dels Estats Units. Ara bé, marxar de casa sempre costa, i més quan has tingut la sort de néixer a Catalunya. Ara bé, ja he estat més de 10 anys vivint entre la Xina i Hong Kong, i tot i que marxar sempre és això, marxar, aquest cop hi he anat més ben acompanyat que mai.

Com explicaries al públic de casa nostra com és el futbol als Estats Units i el projecte de l’Inter de Miami?

— La MLS té marge de millora, esclar. Però no deixa de créixer a un ritme molt alt. El nivell de joc no és el de la Champions, però cada cop és més atractiu. No fa tant les grans estrelles anaven a signar els últims contractes a la Xina, i per contra ara ja sentim que gran estrelles diuen obertament que volen venir a competir a la MLS. Crec que, un cop més, David Beckham va marcar un camí molt intel·ligent i interessant. Després de guanyar la lliga amb Reial Madrid va decidir venir a Los Angeles quan tranquil·lament hauria pogut seguir a Europa. No només això, sinó que després va tornar al Milan o al PSG. En aquesta línia et puc dir que treballar amb Beckham és un plaer i que ajuda moltíssim. Tenir com a accionista, copropietari i líder un capità històric d’Anglaterra, una icona mundial, sent el primer que dona exemple a la feina no té preu i, com he dit, és de gran ajuda per a moltes coses.

Veiem jugadors joves argentins o brasilers que prefereixen venir als Estats Units que no pas a Europa. El següent pas és veure europeus joves preferint anar als Estats Units en lloc de a la lliga francesa, per exemple?

—  Ja ha passat. No amb les grans estrelles, clar. Però ha passat amb jugadors com l’Oriol Rosell, que podia jugar a Europa a clubs com l’Sporting de Portugal però va preferir venir aquí. El salari mitjà de la MLS ha crescut molt els últims anys. Molts ja volen venir abans aquí, amb un nivell de vida alt i una forma d’entendre el negoci molt pròpia, que estar en un club europeu mitjà, per exemple. El que esta clar és que la MLS encara no està al nivell per competir amb el top 10 europeu..., però tot arribarà.

¿Veurem Messi i Luis Suárez a l’Inter de Miami d’aquí uns anys, doncs?

—  Els jugadors han de decidir què fer amb el seu temps i la seva vida. I en el cas d’en Leo i en Luis, ells s’han guanyat la possibilitat d’anar on vulguin. A Miami la seva adaptació seria ben fàcil, per una qüestió de cultura i idioma, amb una qualitat de vida molt alta. Messi ja ha dit que ell voldria jugar a la MLS i, si mires les franquícies de la lliga, Miami crec que seria el lloc ideal per facilitar el seu aterratge a un nou país. Seria fàcil per a ell i per la seva família. Però la decisió és seva, i només seva.

En el debut aquest diumenge podreu tenir espectadors a l’estadi...

— És com viure una realitat paral·lela. Des de el 5 d’abril a Miami tothom es pot vacunar si té més de 18 anys. El percentatge de població vacunada és altíssim i el ritme de l’economia sembla que torna a aixecar el vol. A Texas han començat els partits de beisbol amb graderies plenes. Nosaltres tindrem el 50% d’aforament, amb una graderia sense distància de seguretat perquè les autoritats de l’estat de Florida ho permeten. Fa mesos que no veig una imatge així, serà impactant. La temporada passada, el debut a la lliga, es va jugar el primer partit a Los Angeles i quan tocava el debut a casa va arribar la pandèmia. Serà la primera vegada que podrem veure milers de persones al DRV PINK Stadium i això serà molt especial per tothom i de ben segur ho recordarem. 

stats