Julio Alberto Moreno: “La mort és un miracle”

TorrefarreraJulio Alberto Moreno (Candás, 1958) infon respecte. La seva figura, que desprèn una flegma elegant però alhora misteriosa, transita harmoniosa entre la multitud que s’aplega a la Trobada de Penyes Blaugranes de Lleida Sud i la Franja. Mentre l’exjugador Pere Valentí Mora participa activament de l’acte de fe culer, ell hi és en cos però no d’ànima. Es manté sempre en un discret segon pla, aliè a la festa. El nou Julio Alberto viu a un altre ritme. Signa exemplars del llibre que ha escrit Consuelo García del Cid, la seva amiga des de fa 30 anys. Nunca recordaré haber muerto, la història d’un famós lateral esquerre del Barça que intenta oblidar els seus errors. El passat ha quedat gravat al llibre i Julio Alberto no vol continuar pagant per sempre els pecats de joventut.

¿Li ha servit d’alguna cosa explicar aquesta història?

Per a res. Simplement és una qüestió personal, un llibre que es va escriure per culpa d’aquesta senyora, la Consuelo, que em va perseguir durant 2 anys. Per culpa seva, que em deia “L’hem d’escriure perquè tens moltes coses per explicar”. I, com veus, hi ha moltes coses per explicar de la meva vida, tinc moltes vivències. Això sí, coses positives. El groguisme, tot el que sigui morbós, no m’interessa gens.

És la història d’una redempció?

És la història d’un nen que neix en una família amb moltes dificultats, que té molts problemes i els va superant des de ben petit. La meva vida ha sigut una carrera d’obstacles des que tenia sis anys i he anat superant totes les traves que la vida m’ha posat.

Què és Julio Alberto avui? Al llibre apareix com a recitador de poemes, lector apassionat, estudiós de religions i intermediari en la venda d’un complex a Croàcia.

Vaig fer d’intermediari perquè em van demanar que fes una operació per a una companyia espanyola. Vaig estar encantat de fer-la, encantadíssim, perquè em van pagar una comissió. No és que toqui moltes tecles, és que conec moltes coses i molta gent. Fa dos anys necessitava aturar-me i vaig demanar l’excedència al Barça, al mateix president, per anar-me’n a viure a Croàcia. Allà hi he passat dos anys i una empresa d’aquí es va posar en contacte amb mi perquè l’ajudés. Ara m’agrada la literatura, llegir poesia... coses que fa anys ni m’imaginava que acabaria fent. Fa 30 anys no era capaç d’obrir un llibre, potser només per estudiar, però mai per empapar-me i disfrutar d’una bona lectura, posar-me dins de la novel·la... Aquest descobriment el faig quan sóc més madur, quan supero l’etapa d’anades i vingudes de futbolista. Ara també he descobert la música, aquell llibre que devores amb la cigarreta a la boca i un bon cafè. Descobreixes coses des d’un altre punt de vista, des de la calma, des de la serenitat. La pau interior que et donen les petites coses de la vida.

“La vida corria tan de pressa com jo al camp”, diu el llibre.

L’altre dia em van dir una frase que em va encantar. Hi ha gent que va molt de pressa per arribar sempre tard. Jo havia anat molt ràpid tota la meva vida i fa uns anys em vaig aturar. De sobte pares. No has d’arribar enlloc, has de viure el dia a dia. Sense més: viure.

També explica que fa temps que va decidir deixar de ser idiota.

Vaig ser molt idiota en el passat. I a vegades ho continuo sent. Però en general ja fa temps que vaig deixar de ser idiota.

“He passat per tres accidents mortals d’avió, per diverses sobredosis de droga, dos infarts, dos processos de coma induït... M’han apuntat amb una pistola al cap més d’una vegada, també amb fusells. He passat per tres accidents gravíssims de cotxe, he saltat un pont en cotxe per sobre d’un camió. Si faig balanç de tot això me n’he de riure”. Aquest fragment del llibre no pot deixar indiferent a ningú.

M’han passat moltes coses, he viscut moltes coses durant la meva vida. Per això el títol del llibre. El títol té a veure amb aquest paràgraf. És una frase de Pablo Neruda, d’un poema d’ell. Em va fer reflexionar molt: “No recordaré haver mort”.

Què vol dir?

No significa res. Simplement crec que la mort és un miracle.

Això també m’ho ha d’explicar.

[Somriu.] La mort és un miracle. La gent ho ha d’entendre. No t’ho puc explicar. El lector haurà de trobar la resposta. La mort és un miracle.

Julio Alberto ha girat full. Mira endavant per deixar enrere la imatge que l’ha perseguit des del 1993. No vol sentir a parlar del passat ni donar més voltes a una etapa de la seva vida que el va portar molt a prop del precipici. Ha tingut experiències recents desagradables a l’hora d’explicar la seva història i deixa molt clar l’escenari abans de parlar sobre el llibre de la seva vida: ‘Nunca recordaré haber muerto’