L’arbitratge arruïna la bona reputació del Girona (1-1)
Gorostegui Fernández perjudica els gironins, que cedeixen un empat amb el Lugo
GIRONAQuan sempre et queixes, corres el risc d’alimentar un debat en què els altres sempre tenen la culpa; un factor que ennuvola l’autocrítica. Però els arbitratges que rep el Girona costen d’entendre. Podríem tirar d’hemeroteca i parlar de les finals de play-off perdudes els últims dos anys, de l’expulsió injusta de Stuani contra l’Elx, el gol anul·lat a Bustos a Vallecas o el penal no xiulat a la tornada per mans d’un defensa del Rayo. També hi ha antecedents a la Lliga, com el partit a Almeria de l’any passat on els gironins es van quedar amb vuit o les innumerables ocasions en què les línies del fora de joc s’han traçat d’una manera o altra segons qui les provoqués. Fins i tot va sortir públicament Delfí Geli a queixar-se. Així de gros ha d’estar el tema, perquè el Girona mai sol obrir la boca.
Tot i que no anirem tan lluny, ens mourem en el present. El xou de Gorostegui Fernández a Montilivi ha sigut desproporcionat i, sobretot, il·lògic. En tan sols 45 minuts ha corregit dues decisions que haurien aplanat moltíssim el camí en la visita del Lugo a l’estadi, sabent que després de la punxada del Valladolid, els blanc-i-vermells es podien col·locar provisionalment a només quatre punts de l’ascens directe. Això, amb un Almeria-Eibar que es jugarà aquest dilluns, també serveix per retallar més punts amb els de dalt. El senyor Gorostegui Fernández, amb la ineludible contribució del VAR, va desautoritzar un penal per mans de Ricard i va invalidar un gol a Santi Bueno per fora de joc. Les dues accions, justíssimes, continuen posant de manifest que el criteri arbitral funciona segons bufa el vent. I van fer escapar un parell de punts (1-1).
El coratge no és suficient
Però no coneixen el Girona enrabiat, un equip que ha superat mil contratemps per ser on és i que no s’espanta tan fàcilment. Està acostumat a jugar contra tot, no vindrà d’un dia. Sense Stuani, Míchel va apostar per Bustos, que va obrir la llauna al segon temps, finalitzant l’enèsim truc de màgia entre Samu Saiz i Álex Baena. Van haver de picar pedra, els gironins, davant d’un conjunt rocós acostumat a no deixar forats. Coses del destí, va ser Bustos, el mateix que no fa gaire marxava plorant quan el substituïen perquè no li sortia res, qui va endreçar la pilota a la xarxa. Fent justícia. Demostrant a tothom que per més que s’esforcin a dur-los la contrària, el Girona serà on toca a final de temporada: lluitant per tenir un final preciós, com si aquest campionat fos un conte i ell el protagonista.
No és que fos un partit en què la pilota girés amb fluïdesa. Al Girona li va costar imposar-se i, amb l’avantatge, fins i tot va retrocedir uns metres, assetjat com estava per un Lugo disposat a fer-los la guitza, com aquella nit en què li va prendre un ascens a Primera. Chris Ramos va rematar una centrada al pal i Montilivi va recordar a la plantilla que no està sola, que aquest camí es fa estant junts, donant-los suport quan més ho necessitaven. L’equip va respondre amb una ocasió que entre Baena i Bueno van desaprofitar. On no van arribar les cames, semblava que arribaria el cor. Però Barreiro, després d’un cop de cap de Xavi Torres a la fusta, va emmudir els ànims de tothom.
Encara quedava el coratge i temps per a alguna sorpresa. El Girona es va buidar, entregat com estava. I Santi Bueno va rematar al travesser en un acte de fe, portat pel desig d’una ciutat que va acabar orgullosa, malgrat tot. S’identifica amb el que veu al terreny de joc. Molts cops, és tan senzill com això.
