De Laporta a la rua: a favor de celebrar sempre els èxits

BarcelonaPoques certeses tinc a la vida, però una la tinc ben clara: cal celebrar les coses bones. Sempre. Per això va agradar-me la rua del Barça pels carrers de la ciutat. Va agradar-me per veure el masculí i el femení, plegats. Va agradar-me per veure gent de totes les edats als balcons. Per veure un munt de gent jove als carrers. En una època en què les pantalles a vegades, més que acostar-nos, ens allunyen, aquests moments en què la gent del carrer es pot sentir a prop dels seus ídols són impagables.

Cal celebrar, ja que mai saps què passarà l'endemà. He vist burles cap a Joan Laporta per fer festa grossa al vestidor amb els seus jugadors. De totes les crítiques, la que més estúpida em sembla és la que afirma que algú, per tenir certa edat o tenir càrrec, ja no té dret a celebrar. Hi ha gent que reclama a certes persones que siguin més avorrits que un bisbe després d'un concili de tres hores. Per sort, Laporta no escolta aquestes idees, sempre ho ha fet.

El Barça ha de celebrar pensant en el passat recent. Ha costat molt. Xavi pot anar amb el cap ben alt, després d'haver aconseguit guanyar la Lliga en una temporada en què han passat tantes coses, que sembla una dècada. El trasllat a l'Estadi Olímpic, escoltar un cop i un altre que cal retallar salaris, un deute econòmic que no para de créixer, lesions, el cas Negreira, les trompades europees, la pressió per vendre alguns jugadors ara fa un any... A vegades, formar part d'un club com el Barça, que no fa tant ho guanyava tot, genera un engany: la sensació que és fàcil guanyar. No, mai va ser fàcil guanyar amb Guardiola a la banqueta. I és encara menys fàcil guanyar ara.

I el Barça ha de celebrar pensant en el futur. El somni de tothom al club és iniciar una època bonica, però ningú t'ho assegura. Canviar d'estadi farà mal; Laporta ha apostat per un model on es vol guanyar sense prioritzar tornar el deute; els homes forts de l'àrea esportiva han anunciat que marxen, el darrer, Jordi Cruyff; no es podrà fitxar tant com es voldria i els rivals són poderosos. Per això cal celebrar ara. Cal fer-ho a les cases i als carrers. Cal fer-ho al vestidor i cal fer-ho sobre la gespa. Sí, el Barça tenia tot el dret a celebrar sobre la gespa de l'estadi de l'Espanyol, sempre que no fes escarni de l'afició rival. Tot equip que assoleixi una fita té dret a celebrar-ho als llocs dels fets, com tindrà dret a fer-ho l'Espanyol si assoleix la permanència a Almeria en la darrera jornada.

Cal celebrar sempre. El diumenge del derbi, un servidor el va començar a Sabadell veient el seu equip. Amb un triomf, vam certificar la permanència a Primera RFEF. Per a un club amb 14 anys a Primera, celebrar la permanència a la tercera categoria del futbol estatal sembla poca cosa, però després d'un any dur, centenars de persones van saltar a la gespa. Algú va mig emprenyar-se, dient que no calia celebrar-ho. En veure avis, pares i nets plegats a la gespa, vaig pensar el contrari. Cal celebrar sempre i fer-ho amb la teva gent. Mai saps què passarà demà. I si algú s'enfada, que li faci mal el fetge.