Laporta no es pot vestir d’Iniesta a Stamford Bridge
BarcelonaUlls plorosos, cares llargues, veu escanyada. En un instant, en un tres i no res, el sondeig de Televisió de Catalunya esmicola la màgia que hi havia a la carpa de Joan Laporta i que l’expresident havia desprès durant tota la jornada electoral. Uns metres enllà, els crits de victòria de l’espai que ocupava Josep Maria Bartomeu van ressonar com mai i van ser una punxada que feia encara més gran la sensació de derrota. De res va servir que Laporta sortís i demanés prudència a l’espera del recompte final. Aquell parell d’hores no van fer res més que allargar l’agonia d’uns aspirants que, en alguns moments del dia, s’havien arribat a pensar que podien donar la sorpresa i guanyar.
“A ningú no li agrada perdre, però me’n vaig amb els vots i el suport que hem rebut. Volia evitar que el Barça tingués un president processat, i estava convençut que el nostre projecte era el que més convenia al club”, deia Laporta un cop ja se sabien els resultats definitius, i assegurava que no es “rendiria” malgrat la sotragada a les urnes. Deixava oberta, doncs, la porta per tornar-se a presentar.
L’equip de Laporta apel·lava a l’esperit de Stamford Bridge, del gol d’Iniesta al temps de descompte quan ningú no se l’esperava. Però aquest cop el tir no va entrar per l’escaire. Potser perquè va faltar que el rival cometés una errada, com va fer Essien. O que els companys Eto’o i Messi construïssin la jugada. O que el xut final d’Iniesta es colés com un obús entre la defensa poblada del Chelsea. O potser és que Obrevo, l’àrbitre del partit, ja havia xiulat algun penal previ i havia sentenciat el partit abans d’arribar al tram final. Aquell dia el Barça no va fer un bon partit però va tenir la sort dels campions quan més ho necessitava. Ahir Laporta no va tenir aquest cop de fortuna. Potser tampoc el va saber buscar.
Sense efervescència
Ni el bany de masses a l’esplanada del Camp Nou, ni els crits de “President, president”, ni el suport d’exjugadors del club. Res no va servir per capgirar la tendència de vot. Un vot forjat amb el triplet, rubricat a Berlín amb la victòria a la final de la Champions fa tot just un mes i mig. Un rèdit esportiu que Josep Maria Bartomeu només va haver de gestionar al llarg de la campanya. Aquesta vegada, l’efervescència del candidat Laporta i dels mites blaugranes que li donaven suport no va ser suficient. “Sabem que té popularitat. Ara queda saber si també tindrà vots”, deia al matí Joan Oliver, responsable de la campanya i director general en el cas d’haver guanyat les eleccions. I a Laporta li van faltar els vots, però sobretot perquè li va faltar precampanya.
La incògnita de si es presentaria o no va endarrerir el procés de preparació de la candidatura, més fonamentada en noms propis que en un projecte realment estructurat per plantar cara a un rival del nivell de Bartomeu, poc hàbil en el cos a cos però que navegava a ritme de transatlàntic amb el seu equip electoral. Laporta va tancar la llista de directius a última hora i les intervencions des de la seu del carrer Provença van acabar derivant més en retrets cap a la gestió del president sortint que en idees de futur.
Laporta va presentar com a aval la seva gestió de canvi del 2003, però l’escenari actual no tenia res a veure amb el de fa dotze anys, quan va superar per a sorpresa de tothom Lluís Bassat. Les promeses de tornar als orígens no van ser prou convincents entre una massa social habitualment conservadora i enlluernada encara pels èxits de l’última temporada. Els valors de Cruyff, La Masia, Catalunya i Unicef van ser estèrils, i noms com el d’Abidal per ocupar la secretaria tècnica no van ser prou potents.
Laporta i el seu equip es proposaven mobilitzar el vot i creien que només tenien opcions si s’acostava als 50.000 votants. Però ni així. En el fons, les nombroses mostres de suport que va rebre Laporta mentre era a l’estadi no van fer més que esbiaixar el seu propi sondeig. “Som optimistes, pensàvem que ens trobaríem l’Imserso i hem vist molta gent jove”, deia un membre de l’equip. Les urnes, implacables, van dictar sentència i la vintena de punts de diferència entre Bartomeu i l’advocat barceloní van ser com un revés de dretes que deixava estès l’aspirant a la lona del Camp Nou.
El candidat arribava de bon matí conscient que estava per darrere a les enquestes però pensant que encara hi havia partit. I no n’hi va haver, malgrat el coratge. Ni la seva exhibició pública ni les d’Éric Abidal, Roger Esteller, Audie Norris o Enric Masip no el van poder ajudar. “Que vingui l’Alexanko, també”, reclamava un membre de la candidatura. Entre tots es van fer milers de fotografies, però no es van acabar traduint en suports reals.
