Jocs Olímpics
Esports 24/08/2021

Jordi Morales: "Amb tot el que m'ha donat l'esport, si tornés a néixer ho voldria fer amb la discapacitat”

5 min
Jordi Morales durant una competició

BarcelonaJordi Morales (1985, Esparreguera) ho té clar: "Tot el que hem treballat aquests últims mesos i anys ha sigut per arribar a aquest moment". Ara, des de Tòquio, recorda a l'ARA com van ser els seus inicis en el tenis de taula adaptat, reflexiona sobre com espera que siguin els seus sisens Jocs Paralímpics i confessa quines han sigut les dificultats que l'han fet més fort per arribar on és ara.

Si t'haguessis de descriure a tu mateix, per on començaries?

— Jo soc un privilegiat. Ja no només pel fet de poder viure un cop a la vida una experiència com els Jocs, és que en el meu cas són els sisens. El fet de ser la sisena vegada que hi soc no li treu ni mèrit ni emotivitat. No ho visc diferent. És una experiència que vius un cop cada quatre anys i per a nosaltres, que el nostre dia a dia i les competicions en què participem no tenen res d'especial pel que fa a l'ambient, els Jocs són dues setmanes màgiques cada quatre anys. En els dies previs a l'inici de les competicions és quan reflexiones. Tot el que he fet fins ara, només pel simple fet d'estar aquí, ja val la pena.

I quina és la teva història?

— Com tota història, té un punt de casualitat, i en el meu cas és com descobreixo el tenis de taula adaptat. Jo jugava a tenis de taula en un club amb altres nens que no tenien cap mena de discapacitat, i fent un treball per a l'escola vaig descobrir que hi havia un grup de persones que practicaven aquest esport amb discapacitat. A partir d'aquí, tot sembla molt idíl·lic i molt fàcil, però he viscut moments molt complicats. Si no he fet deu intents de la tirada, no n'he fet cap. En alguns moments tenia ganes de plegar, de deixar-ho estar, però després quan aconsegueixes assolir certes coses o arribes a uns Jocs com els de Tòquio veus que val la pena haver continuat.

Jordi Morales durant una competició

¿Les sensacions que tens des que has arribat a Tòquio són les mateixes que en Jocs anteriors?

— Totalment! Encara tinc el neguit de la primera vegada. Viure la cerimònia és un moment inigualable. Les emocions amb el temps es perden, i jo l'últim cop que les vaig viure va ser fa cinc anys ja. Si ho visqués queda mes, potser sí que perdria la gràcia, però al final és cada quatre anys. Encara que sembli molt, només he viscut aquesta experiència quatre cops en vint anys.

Al final poder estar en uns Jocs és un regal.

— Sí, però tinc molt en compte el vessant competitiu. Tinc opcions d'aconseguir medalla, més enllà de tot el que envolta viure uns Jocs. Amb tot el que ha passat, i no fa falta anar gaire enrere, les últimes setmanes encara ens plantejàvem: "Què anem a fer allà? Tal com estan les coses a Tòquio, que estan en estat d'alarma i la gent està fent manifestacions perquè no volen els Jocs... Què hi pintem?" Ho pensàvem sent generosos i érem conscients que si per la causa no s'havien de fer, que no es fessin. Hi ha coses més importants que l'esport, per més que siguin els dos esdeveniments esportius més importants [Jocs Olímpics i Paralímpics].

Amb quines opcions de medalla et veus?

— Cal ser conscients que hem arribat com hem arribat, ens hem entrenat com hem pogut i en circumstàncies complicades. Vinc aquí a Tòquio a disfrutar i a lluitar molt per penjar-me la medalla de nou [bronze a Atenes i plata a Londres]. Així també podré retornar una mica els esforços de moltíssima gent que ha fet possible que avui s'estiguin fent aquests Jocs.

Els teus primers Jocs van ser amb catorze anys a Sydney. Com ho vas pair, sent encara un nen?

— Jo no sabia on era, no estava assumint res. Quan vaig tornar a casa tampoc no vaig entendre res del que havia passat.

Creus que els atletes paralímpics patiu una forta estigmatització?

— No ens hauria de preocupar, sobretot quan tens experiència i saps d'on vens i on estàs. Fins als Jocs de Pequín del 2008, l'esport paralímpic era gairebé un 100% amateur. A partir d'aquell moment hi ha un semiprofessionalisme que avui dia porta al fet que hi hagi un alt grau d'esportistes professionals. Això es produeix per molts factors, i un d'ells, afavorit pel paper dels mitjans de comunicació, és que comencem a vendre molt més enllà dels mateixos valors de superació com el caràcter competitiu de la competició. Aquests valors venen intrínsecs en nosaltres, però som esportistes i se'ns ha de reconèixer com a tal. Si jo d'aquí surto amb una medalla, els mitjans de comunicació han d'explicar aquesta medalla i després dins del text ja hi pot aparèixer que tinc espina bífida. El que passava abans era que la notícia se centrava en explicar la meva discapacitat i al final es reconeixia la meva medalla.

Posar sempre l'esportista va per davant de la malaltia que pateixes, que en el teu cas és congènita i no pots canviar.

— Exacte! Mira, et posaré un exemple ben clar. Fa unes setmanes van eliminar Paula Badosa d'una competició. Alguns mitjans de comunicació van titular: "Paula Badosa, exnòvia de David Broncano, bla bla bla". Ostres, quina necessitat hi ha de dir de qui és parella? Doncs és el que ens passava a nosaltres amb el tema de la discapacitat. Que diguin que jo tinc espina bífida és com dir que un futbolista és alt, ros i amb els ulls blaus.

A més, vosaltres sempre heu estat oberts a parlar de la vostra discapacitat, per ajudar a normalitzar-ho i que no passin aquestes coses.

— A part, si alguna cosa tenim els atletes paralímpics és que som oberts per parlar de qualsevol cosa. Nosaltres tenim un humor negre, negre com el carbó. Aquí tots tenim sobrenoms, i en cap ens fiquem amb res bo, t'ho asseguro [riu]. En un dels temes en els quals som referents és en l'acceptació i en molts valors molt importants. Si jo m'entreno cada dia com qualsevol esportista d'alt rendiment no és perquè vull que vegin els meus valors de la meva superació, sinó per guanyar. Únicament i exclusivament per guanyar.

La resiliència, la cultura de l'esforç, la superació... Són molts valors que van intrínsecs en l'esport paralímpic.

— Totalment. Per a mi, des d'un punt de vista psicològic, és molt important diferenciar la discapacitat en dos tipus: la congènita i l'adquirida. No té res a veure. Aquella persona que neix amb una discapacitat, com és el meu cas, té l'avantatge que tota la vida ha estat així. Si aquí no fos perquè hi ha miralls, jo no soc conscient que camino com camino. En canvi, en la vida dels que tenen una discapacitat adquirida hi ha un abans i un després.

Esclar, tu ja et vas construir així a tu mateix amb la malaltia.

— Exacte, a més, la meva malaltia no és degenerativa. Jo puc empitjorar per edat com qualsevol persona. Jo sempre ho he dit: amb tot el que m'ha donat a mi l'esport paralímpic, si tiro 35 anys enrere jo vull tornar a néixer amb discapacitat. Ho tinc claríssim. Tot el que m'ha tret o les dificultats que m'ha posat, si ho poses en una balança amb tot el que m'ha donat... La balança a favor de la discapacitat guanya per molt.

Els Jocs Paralímpics a Tòquio, en marxa

Aquest dimarts s'ha donat el tret de sortida a la cita paralímpica amb la tradicional encesa del peveter davant de milers d'esportistes. Durant els dotze dies de competició dels Jocs Paralímpics de Tòquio es disputaran 539 esdeveniments amb medalla –272 de masculins, 227 de femenins i 40 de mixtes.

stats