Enric Franquesa: “Tenim molta gent al darrere que desitja que el Girona pugi a Primera”

CALDES DE MALAVELLAQueda poc, molt poc, perquè el Girona jugui la tornada de la final del play-off d’ascens a Primera. Els gironins semblen imparables, però diumenge hauran de confirmar l’1-2 aconseguit contra el Rayo Vallecano a l’anada. L’autor d’un dels gols a Vallecas i amo i senyor del carril esquerre de Montilivi, Enric Franquesa (Sant Cugat del Vallès, 1997), explica a l’ARA com està gestionant els sentiments en les hores prèvies d’un partit que pot canviar el present d’un club disposat a tornar a fer història.

T’imaginaves que el Girona arribés tan lluny?

— Quan comença un curs sempre idealitzes situacions i t’esforces perquè tot vagi bé. Però és cert que hem passat moments delicats, i hem viscut de tot, així que semblava impensable. Sentim que és una oportunitat, en cap cas és una pressió.

Com t’expliques que l’equip es rebel·li davant les injustícies de la manera en què ho fa?

— N’hem passat moltes, però mai hem deixat de ser competitius. Encaixàvem adversitats, i potser no jugàvem com volíem jugar, però l’equip seguia i seguia lluitant. La nostra és una mentalitat guanyadora i hem de demostrar que serà així fins al darrer segon de la temporada. En situacions complicades de partit, damunt del terreny de joc, arribo a sentir que ens en sortirem. Passi el que passi, eh! Som un vestidor que quan pateix té la capacitat de mantenir el cap fred i seguir amb el mateix to. Els jugadors tenim fam i il·lusió, som capaços de donar-li la volta a un partit que se’ns complica.

Futbolísticament, de quina forma visualitzes la tornada?

— Serà una mica semblant al partit d’anada i està clar que no serà fàcil. El Rayo hi posarà intensitat, intentarà anar per nosaltres amb una proposta ofensiva, perquè té un entrenador amb gust per atacar. Crec que haurem d’estar molt concentrats, ser sòlids defensivament i sortir per al triomf. No podem estar pendents només de no encaixar, que marcar-nos és el que ells buscaran. Tenim altres obligacions, com intentar fer gols i resoldre l’eliminatòria.

És inevitable estar pensant en la final a tota hora?

— Des de fora fa la sensació que qualsevol pot opinar i jutjar-nos, però asseguro que des de dins és delicat perquè es viu intensament. Sabem quina és la nostra responsabilitat, perquè tenim molta gent al darrere que desitja que el Girona pugi a Primera. I si ens aturem a pensar-ho, costa gestionar aquestes emocions. Aquests dies el cap ens porta al partit moltíssimes vegades. Si estic a casa mirant una sèrie o una pel·lícula, o fins i tot al llit intentant dormir, hi penso. Però al Rayo també li passa i cal entendre que és normal. El que és innegociable és donar-ho tot el diumenge.

Quina valoració fas de la teva participació?

— Vaig arribar amb moltes ganes de defensar aquest club. Al principi no tenia la sort de participar gaire, però he gaudit des del primer dia. Estar aquí, al costat de la meva família, és un regal. I crec que ara estic recollint els fruits de la feina feta durant l’any. Però la feina no s’ha acabat, perquè el més important és que el Girona estigui la temporada que ve a Primera. Volem fer-ho realitat i repartir una alegria ben grossa als aficionats.

A Vallecas, vas fer-li un petó a l’escut en la celebració del gol. Què volies transmetre?

— Agraïment, perquè em dedico a la professió dels meus somnis en un lloc on em sento valorat i estimat. No oblido que en el seu dia apostessin per mi. I a Girona estic feliç, estic molt feliç. Considero que confio bastant en mi mateix; sóc molt competitiu, m’apassiona vèncer. I sóc conscient que no es pot ser-ho sempre, però intento ser optimista. I això val per al futbol i per a la vida: no s’ha de perdre el positivisme, per més difícil que sigui el camí.

Com ha sigut el teu camí?

— He passat pel millor futbol formatiu del món, el del Barça, i al mateix temps he descobert el futbol real. Perquè en sortir del Barça, anar al Sabadell i al Gavà, a la Segona Divisió B, em va anar bé per entendre com era aquesta professió. Fora del Barça fa fred, i tot depenia més de mi. Ningú no et regala res, t’has de merèixer cada pas que fas.

A Girona jugues cedit pel Vila-real. Signes continuar a Montilivi a Primera?

— I tant que ho signaria! Però no per mi, sinó perquè significaria que el Girona ha pujat a Primera. El més rellevant és l’entitat i no les persones. No em fa res dir que el meu estímul, quan era un nen, era jugar a Primera. I fer-ho en un club de la terra, de casa, seria el millor escenari. Però vull tenir el màxim reconeixement cap al Vila-real, que m’ha fet créixer. No tot obeeix una única opinió, hi ha altres factors a tenir en compte. El que repeteixo és que estic feliç a Girona i tant de bo aconseguim pujar.