Un món efímer per escalar

BarcelonaAl davant, una paret mutable d’aigua en estat sòlid. Una ascensió tan única com passatgera. Sempre amb vies noves pendents de l’estació i tan incertes com el temps. Escalar en gel i pujar per formacions gelades, ja sigui en muntanyes o en torrents de gel, servint-te de piolets i grampons per clavar sobre la superfície congelada i donar-te impuls. I de cargols, l’única eina per assegurar-te. Escalada i alpinisme en una mateixa modalitat. I una espectacularitat que fa que guanyi adeptes cada dia que passa.

L’escalada en gel va començar fa relativament poc si la comparem amb la de roca. Als anys 70, el barceloní Joan Quintana la va introduir al nostre país. “Vaig veure que als Alps s’interessaven molt pel gel i em vaig començar a formar”, explica. Dos llibres en van ser els responsables: Les meves muntanyes, de l’italià Walter Bonatti, i Hielo, nieve y roca, del francès Gaston Rebuffat. “Quan els vaig començar a llegir vaig dir: ostres, això és el que a mi m’agrada!”

Amb 16 anys va començar a escalar parets de gel al Cadí, a la cara nord del Mont Perdut i en parets diverses del Pirineu francès. Ara l’escalada en gel és la seva vida: “És que moure’t en un món efímer és acollonant!”, exclama. El gel, en constant evolució i transformació, imprevisible de mena, no et deixa fer mai dos ascensos iguals. Un any la cascada es formarà d’una manera, l’altre any, d’una altra. Fins i tot pot passar que algun any ni s’arribi a formar. Apareix i desapareix segons les temperatures. “És molt creatiu perquè sempre és diferent i no saps mai què et trobaràs”, argumenta. I és aquí on s’amaguen els seus encants, que enamoren i deixen sense la possibilitat de fer marxa enrere les persones que el practiquen. Uns encants inestables que cal apreciar per no enfonsar-te si les condicions del gel no són les òptimes.

Per a Quintana hi ha dues premisses que s’han de tenir en compte a l’hora d’escalar en gel. La primera, la formació. La segona, que menys és més: “Si no ho veus clar, no escalis, perquè et queda la resta de la teva vida per fer-ho. Potser per voler escalar aquell dia no escalaràs mai més”, adverteix. I és que l’escalada i l’alpinisme en general són de les activitats més perilloses del planeta: “No hi ha cap alpinista que no hagi perdut amics a la muntanya”, admet Quintana, a qui la muntanya l’hi ha donat tot, però també li ha pres amistats. “Aquesta és la part més dura, però sempre he volgut seguir escalant. És la meva vida”.

Les noves generacions

El futur, per a Quintana, passa per una nova fornada de joves, que considera “uns autèntics atletes”: “Ja no només són escaladors de cap de setmana, sinó que escalen cada dia i estan sotmesos a un entrenament rigorós per adquirir un nivell que jo ni he somiat”.

Un d’ells és Marc Toralles, un dels millors escaladors en gel del moment, que està enganxat a l’exigència física que comporta aquesta disciplina. “És una activitat molt aeròbica i més agraïda que en roca”, diu Toralles, que reconeix que l’escalada en gel és més senzilla tècnicament: “La distància a què et protegeixes amb el cargol de seguretat la tries tu; en canvi, en roca sovint hi ha la via oberta”. Josep Grau, un altre enamorat d’aquest tipus d’escalada, és del mateix parer: “Si la paret de gel està ben formada, vas bé de braços i poses bé els peus, pujaràs. En canvi, l’escalada en roca, a partir d’un cert nivell, és molt més tècnica”.

Quintana, com a pioner, ha escrit guies, manuals tècnics i reculls d’itineraris sobre escalada en gel i veu una gran evolució des dels inicis, sobretot en un aspecte clau com el material: “En 40 anys tot s’ha especialitzat. Els piolets són molt tècnics, les cordes no es mullen i hi comença a haver guants que tenen calefacció!”, explica amb un punt de sorpresa. La facilitat per compartir informació i per viatjar també ajuda que cada cop hi hagi més gent que ho vulgui provar, però Quintana avisa: “Està molt massificat i cal ser molt prudent”.