Quan parles de Cruyff i apareix Berna
BarcelonaL’Albert cada dia s’assembla més al seu pare. El Joan no anava als partits contra el Madrid. Ho passava malament. Gento, Puskas, Di Stéfano... li van fer la vida impossible. Era aquella època fosca sense títols, una llarga travessia pel desert que va marcar la vida de molts barcelonistes que van forjar el seu esperit entre el pessimisme i l’amargor. Molts d’ells encara mantenen aquella por permanent a la derrota, al gol del rival que frustri totes les esperances.
L’Albert Llopart va néixer l’any 1951. O el que és el mateix. L’any del Barça de les Cinc Copes. Potser per això, perquè va néixer sota el signe de Kubala, a diferència del seu pare, ell sí que anirà avui al Camp Nou per veure el clàssic. Hi anirà a patir. No sap viure el barcelonisme d’una altra manera. “Si el Madrid guanya... començarem a pensar «Si perdem un altre partit... A la Champions tenim un rival difícil i el seu és més fàcil...» A patir. Sempre a patir”.
El Barça ja pot guanyar 2 a 0 el Rayo Vallecano a un quart d’hora del final, que l’Albert pensa més en l’empat que en la golejada. La dosi empírica dels últims 30 anys, que ha pogut comprovar des de la seva localitat de lateral victòria rere victòria, no ha pogut capgirar del tot el seu esperit. Ni la rebel·lia de Johan Cruyff -que va significar un canvi en la mentalitat dels seguidors del Barça especialment com a entrenador-, ho ha aconseguit. Parles de Cruyff i l’Albert et recorda la final de Berna.
“Cap generació ha tingut un cicle tan llarg: tornarem a perdre. Mira com està el Milan, com està el Manchester United. No pot durar sempre”, argumenta. Llavors, quan retornin -si ho fan- els vents melancòlics del passat, el Gerard, de 36 anys, es creurà el que el seu pare sempre repeteix:’ “No sempre ha sigut així. Vam estar 14 anys sense guanyar una Lliga. Veus com tenia raó?”
A punt de jubilar-se, quan mira enrere és perfectament conscient de “l’evolució que ha viscut el barcelonisme”, generació rere generació. Almenys a casa seva. Ell va agafar l’amor pel Barça de la seva mare. Als cinc anys el van fer soci, aprofitant la construcció del gegantí Camp Nou. Sap que no té el pessimisme del seu pare, ni la vitalitat dels més joves que només han vist el Barça guanyar.
Una fotografia gegantina presideix el Bar Gelida, on passa la meitat del dia. És l’alineació d’aquell Barça triomfant del 1951. Un onze convertit en dotze. “Hi ha un jugador de més, a l’inici jugava el Velasco, però es va lesionar i es va pensar que Ramallets hi havia de ser”. Enguany es compleixen 70 anys del bar-restaurant que va engegar el seu pare. Un temple de la bona cuina per on passen cada dia, entre esmorzars -amb forquilla, per descomptat- i dinars, més de 200 persones. Però el Gelida és també un temple del barcelonisme.
L’any 1953, set anys després que nasqués el bar, la penya de Les Cinc Copes va instal·lar-s’hi. Allà hi tenia la seu social. Per això hi ha Ramallets retallat de manera maldestra en una imatge d’època. Per això més de 20 imatges relacionades amb el Barça omplen les parets del local. Pep Guardiola, esclar. Leo Messi, només faltaria. I Xavi Hernández, per descomptat. El pare de l’home amb més partits amb la samarreta del Barça, el Quim Hernández, és un habitual al Gelida cada dimarts, amb altres barcelonistes com el Pepito Ramos o el Josep Palau, que hi van per allargar les sobretaules i tastar la truita de calçots. Però també hi van sovint Ramon Maria Calderé i Víctor Muñoz, entre d’altres. “Ja saben on vénen”, admet l’Albert, assenyalant la decoració del local. “Però també n’hi ha algun de l’Espanyol”, aclareix amb un somriure. La cuina catalana, “de casa” -com La Masia-, fa de reclam per a tots ells. Allà l’Albert, atrafegat amunt i avall sense parar des de quarts de 7 del matí, s’oblida que el Rayo pot empatar, que si avui el Madrid guanya...
