Comprar (un porter) i vendre (el club)

La urgència i la importància. Comprar i vendre. Comprar és molt urgent i pot acabar sent important. Vendre és molt important i pot acabar sent una urgència. A aquests dos verbs n'hi podríem afegir un de tercer (cessar) i aplicar-lo a Domingo Catoira, un director esportiu que, amb la seva nefasta gestió en el mercat d’estiu, ha deixat un equip amb evidents desequilibris i molt lluny del que se li havia promès a Diego Martínez.

Fins a l’últim moment abans d’enviar aquesta opinió he dubtat si en el primer parèntesi del títol havia de ser “futbolistes” o “un porter”. Perquè és evident que en aquesta finestra de mercat no n’hi ha prou amb fitxar un porter indiscutible. Calen, com a mínim, dos reforços més que vinguin per ser titulars. Ni Edus Expósitos, ni Lazos, ni Danis Gómez. I, tot i que sembla que sigui la que tothom considera més imprescindible, no veig que la de central sigui la posició amb més urgències. Abans, calen un o dos extrems i un lateral dret. Ara bé, per sobre de tot ens cal un porter. Perquè tenim el pitjor porter titular de la Lliga. No només són les seves errades. És la inseguretat que genera a tot l’equip, la incapacitat de blocar ni una sola pilota, les seves mitges sortides. Lecomte i Álvaro ens han fet perdre entre set i deu punts. Això sense comptar l’impacte anímic negatiu que generen les seves errades en la dinàmica de l’equip. Tanmateix, segueixo pensant que, tot i les seves errades, Álvaro és millor porter. Però Diego Martínez no pensa el mateix ni confia en Joan García. Per tant, cal fitxar-ne un altre (el tercer de l’estiu en què ens hem desfet de Diego López i Oier!). Confiem que no el triï Catoira.

“Directiva dimissió” cridava l’estadi dimecres després de la cruel –per injusta– derrota contra el Vila-real. Un crit entranyable pel que té de nostàlgic. Un crit que evoca Sarrià i la porta de presidència on brillava el Quimet Canyelles. Quina dimissió volem? ¿La del vicepresident Wang Hangyuan? ¿La dels consellers Lu Zulian, Liu Shenghua i Zheng Zefeng? Òbviament, la de l’estimat Rafa Marañón no. Aleshores? Què podem fer? Bàsicament res. Només esperar un miracle: que aparegui un inversor disposat a escoltar. Algú que sàpiga rodejar-se dels pericos més preparats per gestionar el club, que n’hi ha. Algú que entengui que això del futbol és un món molt complex (i l’Espanyol, més) i no es pot dirigir des del desconeixement, la distància i la desconfiança. Chen ha fracassat amb l’Espanyol. No se n’ha sortit. I no hi ha cap indicador que convidi a l’optimisme: no se’n sortirà. Només té una opció: vendre.