No tots els errors arbitrals són iguals

BarcelonaEl tema futbolístic de la setmana és l’escandalós arbitratge de fa una setmana en el partit del Madrid contra l’Almeria. L’equip andalús en primer lloc i els rivals dels blancs per al títol de Lliga com a perjudicats col·laterals tenen motius sobrats per estar indignats. Podria entrar en el detall de cada jugada, però ja se n’ha parlat prou i no hi puc afegir res més. Només m'agradaria confirmar que va ser un escàndol que va beneficiar de manera claríssima el Reial Madrid.

Els mitjans catalans (esportius i no esportius) han dedicat portades de diaris i hores de ràdio i televisió a aquest arbitratge. Sobretot perquè el primer punt de la seva línia editorial és l’antimadridisme. També perquè la victòria perjudica el Barcelona. Amb poques referències, però, al fet que el principal perjudicat a efectes classificatoris és el Girona. La reacció mediàtica ha provocat una gran indignació entre la comunitat perica. Amb raó: el greuge comparatiu és també un escàndol.

Els resultats esportius són sempre conseqüència d’una suma de factors. Tant els exitosos com els fracassats. Si el Madrid guanya la Lliga, els aficionats del Barcelona o del Girona podran recordar aquest partit contra l’Almeria. Però algú també els podrà recordar punts perduts per demèrit propi que també hauran contribuït a no celebrar el títol. De la mateixa manera que l’Espanyol va baixar a Segona per molts errors però també per una suma d’escàndols arbitrals. Els més grossos, a final de temporada. I davant la profunda tristesa dels aficionats d’un equip català, cap mitjà es va escandalitzar ni una mínima part del que ara ha provocat la derrota d’un equip andalús. I aquells errors van incloure l’invent, per part del VAR, d’un gol que no va entrar. Amb aquell gol, ara, l’Espanyol seria a Primera.

Davant el greuge, ni m’enfado, ni em resigno. Sé que una part és d’estómac. Bona part de la premsa catalana desitja les nostres derrotes. Ho sé perquè els conec i hi he parlat. Són més hooligans que periodistes. Però això no ho explica tot. Hi ha també una qüestió de relat, i aquesta és una batalla encara més perduda. El Barcelona és víctima d’una persecució històrica contra la qual les referències als fets són inútils. Només serveixen els fets que ho confirmen. Els que ho contradiuen, no existeixen. L’Espanyol, en canvi, és un equip que plora i assenyala els altres com a responsables dels propis errors. Així, quan els altres ens perjudiquen, la culpa és nostra. Perquè anem pel carrer provocant. Perquè ja està bé de fer-nos la víctima. Perquè tots els errors arbitrals són iguals, però alguns són més iguals que d’altres.