Setmana de fòbies, diumenge de fílies

El futbol és una passió de fílies i fòbies. Aquesta setmana ha estat, des d’un punt de vista perico, dominada per les fòbies: han perdut –i de manera cruel– els dos equips que la gran majoria de nosaltres volíem que perdessin. Això implicava victòries no desitjades. Però quan no juga el teu equip poden més les fòbies que no pas unes fílies inexistents.

Ara toca concentrar-se en la nostra única fília: diumenge tenim un partit crucial i no ens podem equivocar: hem de ser la millor afició. No sempre ho som. No em refereixo a la nostra fidelitat a prova de descensos i mostrada amb desplaçaments massius a camps inhòspits. Però sí a la nostra actitud al camp. L’últim partit a casa –l’agònica victòria contra l’Albacete– els aficionats vam tenir un comportament, des del meu punt de vista, inadequat. Si tots estem d’acord que Manolo González és el millor entrenador que ara mateix podem tenir hi hem de confiar. Per convicció. I també per necessitat: hi ha molt en joc i l’equip ens necessita. Per això és un greu error xiular el joc de l’equip o algunes errades individuals. Perquè tant l’un com bona part de les altres són fruit de l’aposta futbolística del nostre entrenador. Sortir amb la pilota jugada, tornar-la enrere quan calgui, no rifar-la, tenir paciència, anar buscant les millors opcions. Un equip no reactiu, un equip que proposa. Amb limitacions tècniques i amb algun jugador molt jove. Una combinació que, amb nervis, remors queixoses i xiulets impacients des de les graderies esdevé explosiva i juga contra els nostres interessos. L’ascens depèn, en bona part, de la nostra actitud. Diumenge hem de ser molts. Però més que molts hem de ser incondicionals. Des de la raó i des de la fe. I molt important: oblidar les nostres fòbies. Que, en aquest cas, vol dir oblidar-nos del possible visitant de la llotja.