La Sotana, l'Europa i el triomf dels marges

Aquesta setmana es podria parlar del triomf del Barça contra l’Atlètic de Madrid que sentencia la Lliga. O seguir estirant el serial Negreira. O de la tremolor a les cames de l’Arsenal que conviden el City a tornar a guanyar la Premier. O del partit del Barça femení contra el Chelsea que pot suposar una nova final de Champions. Però deixeu-me anar als marges.

El primer, La Sotana. El marge convertit en centralitat. Que la seva Gran Enciclopèdia del Barça s’hagi convertit en el llibre de no-ficció més venut per Sant Jordi parla molt del fenomen d’aquest grup d’amics sense pèls, almenys, a la llengua. La Sotana trenca la lògica mediàtica i llança un avís als mitjans clàssics, que veiem com els hàbits de consum convencionals canvien. Hi ha esquerdes per crear nous ecosistemes (també aplicable a Gerard Romero). Ells ho han demostrat amb un producte irreverent. Si La Sotana ha assolit aquesta dimensió és perquè la gent està farta de tot. Tenen una munió de seguidors militant que els permet competir –i guanyar– amb les regles del joc clàssiques que detesten.

La Sotana té intencionalitat. És humor, però també crítica. El seu contingut revestit de superficialitat –a vegades, jo que els he patit, massa– no és buit. Són una oportunitat enmig d’un context ple de perills. Arriben a un públic relativament jove. I aquí vaig. Fins i tot més joves són els consumidors que es rendeixen a creadors de continguts digitals que ofereixen només entreteniment i banalitat, amb consells d’autoajuda o experiències vitals convertides en màxima universal que plasmen en llibres supervendes d'estil dubtós. Productes de massa convertits en centralitat. Aquest és el perill i no La Sotana. Per això són més necessaris que mai productes crítics, ben fets, convencionals o no, mitjans de tota la vida o apostes arriscades sorgides del marge, que tirin endavant. Cultura i periodisme.

El segon marge. A Gràcia. L’Europa va aconseguir l’ascens a la Segona RFEF. Dia gran al Nou Sardenya després d’un tram final de campionat en què semblava que ni l'equip escapulat ni el Sant Andreu volguessin pujar, fallant setmana rere setmana. I a més, en dia d’eleccions. L’Europa que batega d’Hèctor Ibar va superar el fins ara president Víctor Martínez, que, tot i fer ascendir l’equip i tenir líder el femení, va perdre els comicis per 69 vots. El missatge és clar: hi ha camp per créixer en l’àmbit social. Un equip de barri històric com l’Europa ha de poder fugir del marge i que la grada popular sigui un habitual cada diumenge i no una instantània en dies puntuals.