Tito, Pep i el periodisme de l'absurd

Puc entendre que el Tito estigui dolgut amb el Pep. I, segons com, que el Pep hagi marcat distàncies amb el Tito. És lògic que el Guardiola i el Rosell se les tinguessin, com tants entrenadors amb tants presidents, i que un any després no els agradi assabentar-se de les versions que, amb més pa que formatge, s'expliquen del seu passat. Puc entendre que hagin quedat molt enrere aquells temps en què Guardiola pensava que "Zubizarreta era el més intel·ligent de tots, sempre". No hi fa res que el Pep triés l'Andoni en el catàleg de directors esportius que Rosell li va mostrar quan va arribar a la presidència. A partir del matí de la roda de premsa de comiat de Guardiola i de l'anunci del fitxatge de Vilanova, res no ha estat el mateix. S'entén, també, que pel seu tarannà Zubizarreta no hagi volgut respondre a Guardiola tot i haver-s'ho rumiat durant quatre dies. El Zubi, de fet, sol actuar com quan li xutaven els penals: es queda petrificat, al mig, intentant aturar-la ni que sigui per casualitat. Tot plegat, aquest safareig d'estiu és comprensible. És la condició humana, són egos forts i, ara, cadascú mira per ell, pel seu equip, i batalla per guanyar els mateixos títols i per incorporar a la plantilla els millors jugadors. Guardiola no va poder convèncer Neymar però sí que s'ha endut Thiago Alcántara. Novament, la llei del futbol. Els jugadors tenen la paella pel mànec i acaben jugant allà on els ve de gust. Neymar farà tàndem amb Messi, i Thiago, que pensa que serà més influent del que hauria estat al Barça -on Xavi i Iniesta tenen la jerarquia del mig del camp-, farà passades a l'espai a Ribéry. És la lògica esportiva en un any previ de Mundial en què tothom vol ensenyar les seves cartes per seduir el seu seleccionador.

No entenc, en canvi, ni en aquest cas ni en molts altres, el foc creuat entre la premsa. D'ençà de l'estripada de Guardiola s'ha aguditzat un fenomen que trobo altament absurd. Hi ha un munt de periodistes, articulistes i opinadors que ja no escriuen per als lectors, sinó que parlen contra altres columnistes que opinen diferent d'ells. Cada vegada s'escriu menys sobre els fets i es va a rebatre la tesi de l'altre opinador. En el súmmum de la intolerància, s'està arribant al punt de retallar l'article d'un, penjar-lo a Twitter i assenyalar-lo perquè tots els d'aquella corda (per no dir secta) el puguin insultar de gust. I sovint des d'un pseudònim covard. Per què no deixem que tothom opini el que vulgui? Tothom té dret a estar a favor del Tito o contra el Sandro o criticar el Guardiola o, de tant en tant, mamar-l'hi al Cruyff. Per què no donem arguments per defensar les nostres idees i respectem la dels altres? Al capdavall, tots volem el millor per al Barça però cadascú entén que s'hi arriba d'una determinada manera. Trinxant-nos els uns als altres ens allunyem del lector, no li fem cap bé al club i, el que és pitjor, ens carreguem el periodisme.