Estils 12/06/2022

333 maneres de dir consciència

S'acaba el 'Consciència d’ara', aquesta secció setmanal que va començar fa vuit anys

4 min
Una foto dels Pirineus a l'estiu

BarcelonaUn mes de juny com aquest, però del 2014, va aparèixer a l’ARA una secció setmanal anomenada Consciència d’ara. El director d’aquell moment, Carles Capdevila, em va dir: “Fes-ne vint i després en tornem a parlar”. La d’avui és la 333, número particular i escaient per indicar que el cicle s’ha acabat. 

“Acabar”, com “mort”, poden ser termes definitius, però com a parts integrants d’allò més gran anomenat Vida, es veuen sotmesos, com tot, al canvi, a la transformació. En una secció com aquesta, on sempre s’ha parlat del sentit més subtil, profund i sovint oblidat de la vida, cal recordar, ara, que les seccions, com les persones, no s’acaben quan diem que s’acaben. No només per una suposada –i desitjada– transformació possible i futura, sinó també pels traços, les empremtes, els ecos i les reminiscències deixades. D’aquesta manera, qualsevol final, o mort, no és més que una síntesi de passat i futur en un etern ara.

Utilitzant una noció temporal com “ara” es recalca el tarannà canviant que impregna la vida. L’ara no és mai definitiu i a la vegada sempre hi és: no només és el que tenim, també és el que som. En aquest aspecte, anomenar la secció Consciència d’ara va ser redundant (la consciència només coneix l’ara), però calia reiterar-ho. D’altra banda, mentre que el terme “ara” ens arrela a un aquí present, amb el terme “consciència” tornen les hipòtesis, les divagacions, els possibles. Què és la consciència? Com copsar-la? Com cultivar-la? D’aquests debats, la secció n’ha fet, en aquests vuit anys, un mapa. 

Mosaic interior

No es tracta d’un mapa per satèl·lit, on tot d’una es visualitza nítidament el territori, sinó dels mapes antics i a mà, d'aquells fets mentre es viatja, un full en blanc omplert, pacientment, amb línies irregulars que han anat traçant un esborrany. Cap mapa fet sobre el terreny pretén ser exacte, i menys quan l’espai cartografiat és tan immens i esquiu com el que hem anat recorrent aquí. 

Les línies del nostre mapa han estat de lletres, lletres que són veus. En aquestes tres-centes trenta-tres aproximacions, hem creuat disciplines, continents i èpoques: de la Grècia i la Roma antigues a les místiques medievals i fins a les neurociències actuals, de la poesia i la filosofia al sacerdoci religiós, de la psicologia a l’espiritualitat, d’Europa a Àsia, d’Àfrica a Amèrica. A vegades a través de llibres, exposicions o pel·lícules, a vegades amb entrevistes i viatges, o fins i tot amb veus que s’escolaven de forma inesperada, arribades de ben endins i que deixaven la seva petjada. Res en va ni amb banalitat: un anar teixint plural. 

Precisament l’ambivalent relació entre pluralitat i unitat és una de les qüestions més tractades en totes les tradicions espirituals, artístiques i de pensament universals. També aquest debat ha estat present, de forma continuada, en aquesta secció. Amb consideració de la unitat del format i la temàtica, la pluralitat de visions i pràctiques ha conformat aquest mapa proper al mosaic. Un mosaic interior. 

El primer article, en aquell 19 de juny del 2014, anava dedicat al silenci. Sí, una secció que comença alabant les virtuts del silenci té el seu destí ben marcat, cíclic: sorgir del silenci per anar al silenci. El silenci, però, entès com a espai fecund, sanador, en la línia del psicòleg Antoni Blay Fontcuberta (1924-1985), precursor a casa nostra de la psicologia transpersonal, el qual va deixar escrit: “La persona que desequilibra la seva vida és perquè no silencia prou els seus nivells vital, afectiu i mental. Com més profund és el silenci, més potent i consistent és la capacitat d’acció. No n’hi ha prou amb descansar el cos si l’emotivitat i la ment segueixen la seva inèrcia de girar, girar i girar. El cultiu del silenci augmenta la nostra força moral, la claredat mental, aquesta pau profunda que ens envaeix i que ens fa assaborir l’existència d’una manera diferent”. 

Aquell primer article recollia el testimoni de l’escriptora angloescocesa Sara Maitland, autora de Viaje al silencio (Alba), un llibre sobre persones que, per raons diverses, han experimentat llargs períodes de silenci, des de místics fins a alpinistes. “És possible –afirma Maitland– que els habitatges siguin més privats que abans, però no més tranquils... Els escolàstics cristians asseguraven que l’estratègia bàsica del dimoni consisteix en portar les persones en una situació en què mai puguin estar atentes”. Fugir d’una consciència d’ara, deixar-se arrossegar per estímuls constants amb la consegüent reacció obligada, en un doble clic que ja no només és virtual, sinó físic i quotidià, fet de pampallugues, enlluernador, és contrari a aquest silenci primer, necessari però arraconat, que ens permet, com diu Blay Fontcuberta, “assaborir l’existència d’una manera diferent”. 

Silenci i solitud

Potser és una opció minoritària, i també de minories hem volgut parlar en aquesta secció. Però no es tracta de minories compactes amb aspiracions de majoria, sinó més aviat d’ànimes solitàries. I va ser justament en l’hemisferi d’aquesta secció, el 2018, quan vam tractar sobre la idea d’una comunitat de solitaris a partir de l’escriptor Pascal Quignard, el qual evoca els versos de la poeta Katherine Philips: “Somiem sols, naixem sols, morim sols. Solitud, la més dolça de les tries que he fet, naixement del temps, com adoro estar sola!”. 

Silenci i solitud: dues xacres en aquest hipermon que ens ha tocat viure: hiperconnectat, hiperestimulador, hipercomercial, és a dir, sense mesura i, a la vegada, obsessionat per la mesura en forma del seu preuat fetitxe: l’estadística. No obstant això, si la vida no s’acaba, només canvia, l’esperança tampoc s’esgota. Hi ha lloc per a l’esperança en aquest espai solitari i de silenci: l’esperança de ser, l’esperança que ja som i només cal ser-ne conscients. 

És ara, és aquí, quan res conclou, quan tot és possible i alhora tot ja és. Ho podríem repetir tres-centes trenta-tres vegades més o rellegir les passades però, sigui com sigui, el silenci, acollit amb plenitud i gratitud, no és mai una mala notícia. 

stats