Addictes a Tinder

Les aplicacions de cites també tenen un costat fosc: un ús compulsiu pot portar a patir ansietat i soledat

“Em vaig baixar Tinder per intentar trobar parella, per deixar de sentir-me sola, però només vaig aconseguir cites fallides, i al final el resultat va ser que em sentia més sola del que estava abans”. Qui ho explica és l’Andrea, usuària d’aquesta aplicació de cites, que ara fa temps que va deixar de fer-la servir. A ella no li va anar bé. No aconseguia trobar el que volia i el fet de patir una decepció darrere l’altra la feia sentir malament. Les grans expectatives que tenia cada vegada abans d’una cita es convertien en una decepció quan la persona no complia amb tot el que ella havia imaginat. I això passava una vegada i una altra. Però els sentiments de l’Andrea no són una excepció. Segons un estudi publicat el mes passat pel Journal of Social and Personal Relationships, les aplicacions de cites també tenen efectes negatius, sobretot per als usuaris que en fan un ús més compulsiu i que poden acabar sentint-se més sols del que estaven abans de baixar l’aplicació. Això, segons l’estudi, és especialment complicat per a les persones amb poca autoestima: com menys seguretat es té, més es tendeix a fer un ús compulsiu d’aquestes eines.

L’estudi explica que una de les crítiques més repetides que fan els usuaris d’aquestes aplicacions és la possibilitat d’anar passant perfils de candidats -el que en anglès es coneix com a swipe, és a dir, passar amb el dit sobre la pantalla per veure un altre usuari- com si fos un joc, amb el problema que la presentació de persones noves no acaba mai i crea certa sensació que sempre pot haver-hi algú millor en el pròxim swipe. Katy Caduto, una de les autores de l’estudi, explicava en un article al The Guardian que limitar el nombre de perfils que es poden veure podria ser una de les maneres de fer aquestes aplicacions menys addictives.

Enganxats als estímuls positius

“Totes les aplicacions i les eines tecnològiques a les quals dediquem un temps al dia poden ser addictives, perquè ens estimulen, ens potencien, ens fan tenir més contactes..., i això genera addicció perquè és una estimulació personal”, diu Francesc Núñez, sociòleg i professor de la UOC. Això passa amb els jocs, les xarxes socials i les aplis de cites. “En el cas concret de les aplicacions de cites, la seva potencialitat és enorme, perquè obren un gran espai imaginatiu”, diu. “Hi ha la promesa d’una parella, o d’una relació sexual, el que nosaltres vulguem imaginar. Quan un s’hi apunta, només pel fet de baixar-se l’apli ja se li obre aquest espai d’imaginació i de somni amb una gran quantitat de promeses que de seguida es materialitzen quan comences a rebre likes ”, explica aquest expert en emocions i tecnologia. Núñez destaca que les emocions que genera la imaginació són “igual de potents que les reals, i en aquest cas són emocions lligades a la promesa d’una vida millor, amb més experiències, i per això aquestes aplis ens enganxen tant”. I aquí poden començar els efectes negatius. “El problema és quan comences a buscar una cosa que no trobes mai. I així comences a tenir cites, i més cites, i no van bé, cap t’agrada, perquè sempre penses que pot haver-hi una persona millor. Això ens pot acabar idiotitzant perquè no sabem comprometre’ns, no sabem aturar-nos, ja que sempre estem pensant que hi haurà alguna cosa millor”, explica.

Per a Ignasi Puig Rodas, psicòleg col·legiat del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, aquestes aplicacions funcionen com un reforç: “Ens fan sentir interessants, atractius, sentim que tenim l’aprovació de la resta i constantment volem sentir aquesta aprovació”, resumeix. Però el problema és que això no es tradueix fàcilment en una relació exitosa i, per tant, en comencem a buscar de noves, sempre mirant nous perfils.

A més, aquest psicòleg apunta que hi ha un gran problema amb aquestes relacions virtuals: “Tendim a ser molt més directes, fins i tot cruels, que en el món real. Com que no coneixem les persones cara a cara podem ser poc cordials i molt durs i això són cops emocionals que fan sentir molt malament a qui els rep”, i aquí és on entra la possibilitat d’enganxar-se. “Volem evitar aquests cops, aquesta sensació desagradable, i recuperar l’aprovació, per això hi tornem i seguim buscant, mirant nous perfils, buscant aquella satisfacció que tantes vegades hem imaginat”, detalla. Per això ell apunta que hi ha una relació directa entre la falta d’autoestima i l’addicció a aquestes eines. “Les persones més insegures, les que necessiten sentir l’aprovació dels altres, tenen més punts d’enganxar-se a aquestes aplicacions”, diu.

D’altra banda, com explica Francesc Núñez, “l’espai virtual pot generar més decepcions perquè hi ha unes falses expectatives”. Així, el que passa és que “les persones que es mouen molt en aquests espais virtuals poden acabar patint una soledat molt gran al descobrir que en realitat no hi ha ningú físicament al seu costat. És llavors quan se’ls fa més palpable que estan sols”. Per a aquest expert, això és “una paradoxa”, ja que la majoria de persones que s’apunten a aquestes aplicacions ho fan per no estar sols, precisament. “Però el problema és que allò que funciona en l’espai virtual pot ser que no funcioni en l’espai real, i això pot generar molta frustració”, detalla.

Problemes amb les aplis

Ignasi Puig Rodas explica que a la seva consulta hi veu molts pacients que estan utilitzant aquestes aplicacions de cites i no els donen els resultats que desitjaven. “Molts tenen decepcions, se senten frustrats, es troben amb relacions buides..., no exactament amb el que buscaven”, diu. Per a aquest psicòleg la clau no és deixar d’utilitzar aquestes aplicacions, sinó evitar-ne un mal ús i no caure en addiccions que poden potenciar la soledat. Per això ell diu que és molt important saber bé el que s’està buscant i saber-ho transmetre. “Jo aconsello això, en primer lloc, i després analitzar en quines característiques dels altres ens fixem, perquè potser no són les correctes. Tendim a fixar-nos molt en l’aspecte físic, en les persones que ens semblen més atractives, però després moltes no comparteixen el que estem buscant”, explica el psicòleg, que també recorda que aquestes aplis “són només una de les moltes eines que tenim per interactuar amb altres persones”. Ell també ho lliga amb la recerca de la parella perfecta i qüestiona si realment existeix. “Potser sí, però quin nivell d’esforç necessitem per arribar-hi? Ens compensa? Cal ajustar l’esforç al benefici perquè potser buscant la perfecció ens podem perdre moltes coses”, apunta.

Per a Francesc Núñez un altre tema clau són les expectatives que creen aquestes aplicacions. Aconsella anar amb compte, ja que “la decepció és molt fàcil en aquests casos perquè costa trobar res que estigui a l’altura dels nostres somnis i la nostra imaginació”, resumeix.

Canvia la manera de lligar però no les relacions de gènere

L’èxit de les aplicacions de cites és innegable i està clar que han revolucionat la manera de lligar i de fer els primers passos en una relació. Però, tot i que han canviat les regles, no han canviat les relacions de gènere. Segons la sociòloga i investigadora de l’IN3 de la UOC Ana González Ramos, “les dones encara es comporten condicionades pel concepte d’amor romàntic, confien que les relacions amoroses han de ser duradores, centrades en la família i la cura mútua”, explica. I és que, segons dades de Meetic, el concepte d’amor romàntic encara està molt estès. Vuit de cada deu dones espanyoles diu que creu en l’amor veritable i el 70% confia trobar-lo en aplicacions de cites, i quasi un 60% diu que busca una relació a llarg termini. “La llibertat sexual de les dones encara arrossega conseqüències socials, judicis morals que les penalitza. Això retroalimenta la idea que han de buscar relacions estables que responguin a les expectatives socials associades als rols de l’amor romàntic”, diu.

Més continguts de