París, capital del turisme multicultural

ParísUn àpat en una brasserie, un passeig vorejant el Sena, una visita al Louvre o unes compres pel barri de l’Òpera de París sol ser una combinació guanyadora, tant si es vol seduir algú com si només es busca l’autosatisfacció. Però París és molt més que aquests meravellosos tòpics turístics i enguany això es posa més de manifest que mai. Art, cuina i fins i tot un hotel semblen haver-se posat d’acord per cridar als quatre vents que París és un aparador del món sencer i no només del seu je ne sais quoi.

El primer gran atractiu del París que celebra la multiculturalitat és el museu Quai Branly, que està en ple desè aniversari. Situat en un sostenible i gegant edifici de Jean Nouvel, el museu recull el testimoni artístic de cultures de tots els continents menys d’Occident. Més de 300.000 peces estan catalogades en aquest icònic espai, que tot just permet contemplar els nodrits magatzems amb parets de vidre.

Un cop dins, i amb permís de les vistes de la torre Eiffel que té l’edifici, el recorregut presenta en primer lloc la mostra d’Oceania. Ho fa amb un espai dedicat a la Polinèsia i Austràlia en el qual destaquen peces com una voluminosa moneda en forma de bobina -de les Illes Salomó, feta amb plomes d’ocell i closca de tortuga-, la popa d’una piragua maorí o un tapís aborigen d’Austràlia dels anys 50.

De la següent part, l’asiàtica -que va des de Sibèria fins a l’Índia-, destaca un espantaocells vietnamita fet de bambú que fa més de set metres. L’acompanyen una làmpada ritual del Nepal o, per exemple, un vel de núvia metàl·lic de mitjans del segle XIX provinent d’Hebron. Una peça que enamorarà els amants de la joieria més atrevida.

La tercera zona del circuit se centra en l’Àfrica, on la multitud de referències exposades és enorme però ni molt menys repetitiva. Nines marroquines de principis de segle XX, màscares d’arreu del continent -una de Mali que fa tres metres- o unes estàtues molt ben conservades del poble kongo del 1892 són part de la col·lecció. Sobresurten també unes delicadíssimes peces d’orfebreria de la cultura akan -de Ghana i de Costa d’Ivori- fetes a partir de filar el metall, una tècnica que aplicaven allà abans de descobrir la foneria. Per acabar, el museu tanca amb Amèrica. D’allà resulten molt cridaneres unes estàtues haitianes plenes de lluentons o un collar dels pobles indígenes d’Amèrica del Nord fet amb urpes d’ós grizzly i perles. La col·lecció del Branly, d’alt nivell i bona conservació, no es pot trobar de forma singular i aïllada en cap altre museu del món.

Una altra mostra d’eclecticisme cultural a la ciutat de la llum és l’hotel Banke, situat al carrer Lafayette i carregat d’històries que demostren que la cadena, la catalana Derby Hotels, només es llença a la piscina amb edificis amb molta història. Ubicat en una construcció típicament haussmaniana del 1905, l’edifici va ser en origen un banc, cosa que l’ha dotat d’un majestuós vestíbul i d’una sala subterrània en la qual encara es van obrint caixes fortes que mai han sigut reclamades.

D’enhorabona perquè ha rebut la cinquena estrella recentment, l’hotel ha renovat la seva proposta gastronòmica de la mà del xef Romain Roland, format entre altres llocs al Plaza Athénée de la capital. Però el que més identifica l’establiment és l’àmplia col·lecció de joieria ètnica de tot el món que té repartida en sis plantes. Creacions que el propietari de la cadena, Jordi Clos, ha anat recopilant al llarg de la seva vida. Entre aquestes creacions hi ha des de la roba ritual de xamans africans fins a adorns de cap de la cultura perak o una extensa mostra de joieria xinesa de les cultures miao o dong, en vies de desaparició actualment. Una de les peces més extravagants de la col·lecció de l’hotel és un collar fet amb cadàvers de rat-penat provinent de Nova Guinea o els petits ganivets que les dones de l’ètnia kondh -de l’Índia- es posen al cap en quedar-se embarassades per poder tallar el cordó umbilical si el naixement les sorprèn soles anant de les seves muntanyes cap als mercats de les valls. Art a l’abast dels hostes del qual es gaudeix pujant per una escala del mateix Gustave Eiffel.

En el sentit de disfrutar de París només com a marc i no com a contingut també es pot fer una aposta pel restaurant Manko, obert al febrer. El local és l’últim repte del cèlebre xef peruà Gastón Acurio -amb 45 restaurants en 11 països-, que l’ha obert a la distingida avinguda Montaigne. Cebiches, anticuchos, pisco i mescal poblen una carta que cada divendres i dissabte es pot degustar just abans que comenci el music hall. Una mostra que la sensualitat i l’esperit festiu del Perú d’Acurio casen perfectament amb la nit parisenca. Per cert, el pop que compra la casa és gallec i el xef, murcià -i format al Mugaritz basc-. La pluralitat allà no només és en la posada en escena.

Per acabar, i si les cames encara resisteixen, fins a finals d’agost es podrà gaudir d’una exposició temporal d’art xinès contemporani a la Fundació Louis Vuitton. En l’edifici que Frank Gehry va crear ad hoc per a l’entitat el 2014 s’exhibirà la mostra Bentu, on es podran trobar obres d’artistes consagrats -com Ai Weiwei o Yang Fudong- provinents dels propis fons i també obres noves cedides. La contaminació i l’economia mundial són les preocupacions principals dels autors. El vídeo o la cartografia, els seus mètodes de producció. Per acostar-nos als nostres congèneres no sempre és imprescindible anar fins al lloc on viuen.