La bíblia de la moda: el qui és qui del sector

BarcelonaAls anys 70 es van llançar a l’espai les sondes Voyager amb un objecte per als hipotètics extraterrestres que les trobin: el disc Els sons de la Terra, que compila la vida al nostre planeta. Però obvia la moda, així que si volguéssim llançar una nova ampolla a l’oceà còsmic per explicar la indústria de les tendències hauríem d’empaquetar un exemplar d’ El ABC de la moda, un volum de l’editorial Phaidon que compila els noms clau de la moda dels últims dos segles.

La guia està formada per 570 fitxes, totes amb una única estructura malgrat que estan dedicades a persones ben diferents: les fitxes tenen una gran imatge, una breu explicació, les dades bàsiques d’aquella persona i la llista d’altres professionals amb qui s’ha relacionat. Per exemple, Coco Chanel té vincles amb Jean Cocteau, Salvador Dalí, Alexander Liberman, la model Suzy Parker, el dissenyador de joies Fulco di Verdura i, òbviament, el dissenyador Karl Lagerfeld, que ara encapçala la marca Chanel.

Com es podia esperar, en aquest gran mapa hiperconnectat de la moda el que més hi ha són dissenyadores i dissenyadors de roba, complements i sabates, alguns de tan antics com Pietro Yantorny i François Pinet, tots dos sabaters de la segona meitat del segle XIX. Treballaven a mida i el procés era lent (passaven dos anys des que encarregaves les sabates fins que te les podies calçar) i costós (Pinet es publicitava com “el sabater a mida més car del món”), característiques absolutament incompatibles amb la frenètica indústria en què s’ha convertit la moda contemporània en aquest món ultracapitalista. Però té tot el sentit del món incloure’ls, no només perquè van ser capdavanters a la seva època sinó també perquè tenen una influència evident en dissenyadors actuals com Vera Wang (si compareu les seves fitxes de les pàgines 413, 557 i 570 al·lucinareu amb les similituds).

Dos segles de canvis

Condensar dos segles de moda serveix per adonar-se que no sempre s’ha basat en la fabricació de productes de consum contrarellotge, i també per veure com han canviat els cànons de bellesa: per exemple, en una única pàgina s’ajunten a l’anvers Naomi Campbell, supermodel dels 90, i al revers Fiona Campbell-Walter, aristòcrata dels anys 50 convertida en model.

Veruschka és una altra de les models de sang blava que formen part d’aquesta bíblia: ella, que va posar rostre al hippie deluxe, és la comtessa Vera von Lehndorff i va tenir una carrera meteòrica als anys 70 que va desembocar en la curiosa pràctica de l’art del camuflatge corporal.

Malgrat el predomini del sector del disseny, aquest qui és qui de la moda pinta un fris molt complet de tots els implicats, de les professions que uneixen esforços per fer que la moda sigui el que és: una disciplina a mig camí entre l’art, l’artesania i el luxe, entre la fantasia de la imatge projectada i la mundanitat que és vestir un cos. Així, a la llista hi ha fotògrafs, perruquers, maquilladors, estilistes, sastres, il·lustradors, directors artístics de revistes de moda, dissenyadors tèxtils, creadors de cosmètica, bloguers de moda, models, marques com Dolce & Gabanna, plataformes especialitzades com Style.com i centres d’estudis com el Parsons The New School for Design a Nova York, d’on han sortit dissenyadors de primera fila, com Tom Ford i Donna Karan.

Tot i que potser la professió més fascinant és la d’icona. A seques. No trendsetter, no influencer. Icona de la moda, és a dir, persona que marca tendència i influencia la resta per l’estil innat, singular i genuí que té. És com un regal del cel que la resta t’admiri per la teva manera de vestir-te, per la teva passió pels draps i el teu encant. I com a icona hi figura gent tan dispar com Iris Apfel, dona eclèctica i colorista de 94 anys a qui res l’atura (de fet, l’any passat va ser a Barcelona durant la passarel·la 080), i els continguts ducs de Windsor, que preferien la senzillesa i la discreció. Però n’hi ha molts més.

Ploma, pilota, ‘grunge’ i punk

“La gent superficial és l’única que no jutja en funció de les aparences”. Això és el que pensava Oscar Wilde, que just abans d’escriure la seva famosa El retrat de Dorian Gray (1890) va ser durant tres anys editor de la revista d’estètica Woman’s World. Ell també va ser una icona que va promoure els pantalons de muntar com a alternativa als “tubs avorrits” que li semblava que eren els pantalons d’home.

Una altra icona que no promou pantalons sinó calçotets és el futbolista David Beckham, un dels que més i millor han explotat el costat comercial de la moda amb les seves línies de roba interior per a H&M i Calvin Klein.

L’antimoda com a fenomen contestatari i de rebel·lia -però en el fons tan pensat i calculat com la pròpia moda- també entra al llibre, amb icones com el cantant grunge Kurt Cobain i el seu homòleg del punk, Johnny Rotten. De fet, el look del cantant dels Sex Pistols va ser una creació de l’estilista Vivienne Westwood i del productor Malcolm McLaren. L’estilisme del cantant de Nirvana era propi, malgrat que sovint es posava vestits de la seva esposa, i va marcar tota una generació, la X.

El talent espanyol més universal

La gran majoria dels talents que formen aquest llibre són de França i els Estats Units, els dos països que històricament han remenat les cireres en termes d’alta costura. Primer França i després els Estats Units, quan davant l’amenaça d’invasió hitleriana el gruix de la moda i les arts plàstiques va emigrar a Nova York. El predomini està justificat, però hi ha un grapat de professionals de l’Estat que tenen fitxa pròpia en aquest volum, i és per mèrits propis. Alguns són tan desconeguts per al gran públic com el val·lisoletà Eduardo García Benito, un il·lustrador de moda del tombant del segleXX que dibuixava dones estilitzades en interiors art déco, i el dissenyador madrileny Antonio Castillo, de família noble, que va emigrar a França a causa de la Guerra Civil i que va modernitzar els símbols més rancis de l’espanyolitat, com la mantellina i la peineta.

També n’hi ha de coneguts arreu ja com a mites, com els dissenyadors Cristóbal Balenciaga, Jesús del Pozo, Manuel Pertegaz i Marià Fortuny, i d’altres encara en actiu, com Manolo Blahnik, Adolfo Domínguez, Paco Rabanne i el fotògraf Javier Vallhonrat. I, esclar, també Salvador Dalí, que va dissenyar unes col·leccions meravelloses amb la italiana Elsa Schiaparelli.