Un cristià amb llanterna budista

BarcelonaLa sinceritat és un dels fonaments de qualsevol tradició espiritual, però sovint la recerca d’aquest sincerar-se amb un mateix comporta l’inici d’un trajecte inesperat i ple de sorpreses. No tothom està disposat a emprendre el camí, deixant enrere les creences heretades i el context cultural determinat. Aquest viatge guiat per la necessitat de sincerar-nos, de copsar el que som en realitat -i no el que pensem que som-, sovint no ve premeditat, sinó que sorgeix quan intuïm que la carcassa que vestim, que la màscara que ens posem cada matí, se’ns fa massa pesada. És una indagació que trenca, però que també recompon i asserena. Per traspassar foscors, res millor que una llanterna que ens faciliti el trajecte, i cadascú troba aquella llanterna que creu que és més adient per començar a caminar, o per utilitzar-la en els moments més obscurs.

Paul F. Knitter és un conegut teòleg cristià format a Roma i Alemanya. Nascut a Chicago el 1939, de família catòlica i obrera, va voler entrar al seminari amb tretze anys, cosa que va sorprendre tothom, però l’any 1975 va abandonar el sacerdoci: “El que semblava fàcil quan tenia tretze anys es va convertir en un problema persistent als trenta: el celibat”. Des de llavors és professor de teologia en diverses universitats, a més d’un dels pioners de l’anomenada teologia de les religions. Knitter assegura: “Com més ens endinsem en el nucli de l’experiència que anima la pròpia tradició, més àmpliament estem capacitats i fins i tot inclinats a entrar en les experiències d’altres tradicions. Com més ens submergim en la pròpia veritat religiosa, més podem apreciar i aprendre d’altres veritats”. Traient-se una carcassa massa feixuga, aquest indagador nat i valent es va dir a ell mateix: “No n’hi ha prou a dir amén a un credo, obeir amb diligència una llei o assistir a una litúrgia amb regularitat. Sense experiència personal, mística, no ens podem anomenar religiosos de forma autèntica i honesta”. Com afirma taxativament, “moltes persones encaren la vida adulta amb un diploma religiós de nivell adolescent”, quan el que cal és sincronitzar la nostra edat amb la nostra vivència del fet religiós, és a dir, pensar per un mateix i “trobar a les experiències pròpies els motius per reafirmar o rebutjar el que hem après dels pares”.

D’anada i tornada

Per emprendre el camí de sincerar-se amb ell mateix, aquest cristià de cor va voler endur-se una llanterna complexa, que intuïa que seria eficaç: el budisme. Al seu llibre titulat explícitament Sin Buda no podría ser cristiano (Fragmenta) explica aquesta vivència i les seves conclusions d’un trajecte apassionat i vital: “A la meva trobada amb el budisme em vaig sentir com si hagués xocat contra una paret. Més endavant vaig veure que aquella paret ens ofereix la forma més segura d’estudiar una religió que no és la pròpia. Ens impedeix fer el que tots estem inclinats a fer: projectar les nostres perspectives i creences sobre l’altra religió i declarar que realment totes diuen el mateix. Si bé totes les religions tenen molt en comú, també tenen molts aspectes, fins i tot més, que les fan diferents les unes de les altres. I si existeixen dues religions en què les diferències superen les semblances, crec que són el budisme i el cristianisme. Per això el diàleg entre elles es fa molt difícil, però a la vegada és molt gratificant”, escriu.

“El cristianisme del futur serà místic o no serà”, va afirmar Karl Rahner, un dels teòlegs cristians més reconeguts del segle XX. Com a bon alumne de Rahner, Knitter agafa aquesta coneguda cita i hi afegeix: “Buda m’ha permès no només entendre i sentir la veritat d’aquestes paraules, sinó també palpar la seva força inherent. Sí, és una qüestió de supervivència. Només si recupero la meva tradició mística cristiana serà possible mantenir-me dins de la meva Església, per imperfecta i frustrant que sigui a vegades. Buda m’ha cridat a ser de nou un místic”, i recupera així el llegat tan valuós de figures com el Mestre Eckhart, Joan de la Creu, Teresa de Ávila o Juliana de Norwich. “El budisme m’ha permès donar raó de la meva fe cristiana”, confessa, per exemple permetent que vegi els perills dels dualismes en les veus dominants de l’Església: “El dualisme cristià -afirma- ha exagerat tant la diferència entre Déu i el món que ja no pot mostrar que realment tots dos formen una unitat”.

Ser religiós interreligiosament

L’esforç per entendre la pràctica budista i els seus ensenyaments i submergir-s’hi ha possibilitat que “revisi, reinterpreti i reafirmi”, com diu ell mateix, les creences cristianes sobre Déu, la vida després de la mort, Crist com l’únic fill de Déu i Salvador, la pregària i l’oració i sobre els esforços per portar aquest món cap a la pau i la justícia, tot plegat una recerca intel·lectual i interior que fonamenta gran part del seu llibre i també dels cursos que imparteix arreu del món.

“Tota bona teologia és una qüestió de discontinuïtat en la continuïtat, de creació d’alguna cosa nova que es fonamenta en l’antiga i se’n nodreix. En aquest sentit, espero contribuir a una bona teologia cristiana -escriu aquest teòleg nord-americà-. Com molts dels meus col·legues teòlegs, m’he adonat que he de mirar més enllà dels límits tradicionals del cristianisme per trobar alguna cosa vital, essencial, en la funció de comprendre i viure la fe cristiana: les altres religions. Només després de començar a explorar i a prendre’m seriosament les altres tradicions vaig poder entendre millor la pròpia”.

Seguint l’exemple de Raimon Panikkar, Aloysius Pieris, Bede Griffiths i Thomas Merton, Paul F. Knitter defensa ser religiós interreligiosament, sense sincretismes, però amb prou sinceritat per iniciar un camí d’anada i tornada continuat, d’utilitzar llanternes i ulleres alienes per mirar-nos millor, descobrint aquelles perspectives que ens complementen o ens sacsegen, sempre anhelant retrobar l’equilibri perdut a base d’inèrcia i mandra. Cristià budista? Budista cristià? Ha arribat un punt en què Paul F. Knitter no necessita carregar tantes paraules a la motxilla per continuar caminant.