Doncs no, potser no som tan diferents d’una cacatua

BarcelonaCom a mamífers, no ens estranya que sovint s’estableixin paral·lelismes entre els humans i certes espècies, o que sovint recorrem a les similituds d’alguns dels comportaments dels primats amb els nostres. Però potser ens sorprendrà més pensar en el fet que ens assemblem molt més a les aus del que creiem, i com el comportament d’alguns exemplars poden ser un reflex de les nostres actituds. És la tesi que sosté l’ornitòleg Noah Strycker, un dels més grans experts del món en ocells que, a banda de mostrar-nos el seu dia a dia d’una manera fascinant i captivadora, ha aprofitat els seus anys d’estudi per fixar-se en tot allò que els ocells ens diuen dels humans.

Strycker es va passar tot l’any 2015 recorrent món en una recerca que el va portar a més de quaranta països i que li va permetre establir un rècord mundial al trobar 6.042 espècies d'aus –més de la meitat de les aus de la terra– en un any natural. De tota la seva experiència va néixer aquest llibre, Esa cosa con plumas (Capitán Swing) on ens ofereix una passejada per la sorprenent i interessant vida de les aus. Noah Strycker reconeix que el seu interès i la seva fascinació pels ocells li ve de petit. "Des que tinc ús de raó que observo els ocells i els escolto. Gràcies a un projecte d’una mestra de primària, em vaig unir a un club d'observació d'ocells i vaig començar a anar cada cop més lluny a la recerca de nous descobriments. Va ser l'inici d'una obsessió de per vida", relata. El nord-americà presumeix de ser un "friqui dels ocells" i recorda que encara són uns grans desconeguts. Però com que formen part de la nostra vida quotidiana, pensem que els coneixem. "Són misteriosos. Cada ocell té un aspecte diferent, actua de manera diferent i crec que pensa coses diferents, cosa que és infinitament entretinguda i edificant per a qualsevol que els observi". En aquest sentit, com a investigador de pingüins antàrtics molt familiaritzat amb aquests ocells, explica una cosa que va descobrir quan ja pensava que ho sabia gairebé tot d’ells: "Un dia estava observant la manera ordenada en què milers de pingüins d'Adèlia al cap Crozier es balancejaven per una carretera de neu i gel entre el mar i els seus nius. A poc a poc, vaig notar que tots cedien el pas a la dreta, com fan els nord-americans. Els pingüins són dretans? Qui ho havia de pensar! No et sembla fascinant?"

L’ornitòleg reivindica la intel·ligència d’algunes aus, com els corbs, que "resolen problemes, reconeixen cares humanes, imiten sons, utilitzen eines per obtenir menjar i es comuniquen de maneres complexes": "Com les persones, poden ser cruels i venjatius, i guarden rancor que transmeten a la seva família i amics! O les cacatues, que també són conegudes per la seva astúcia". Afirma que observar gairebé qualsevol ocell —i reflexionar sobre el que veiem— "ens pot ensenyar moltes coses sobre nosaltres mateixos i el nostre món": "Els ocells fan tot el possible per navegar pel mateix món en què vivim, i demostren qualitats físiques i estratègies de comportament que podríem copiar per al nostre propi èxit". En aquest sentit, assegura que trobem similituds entre humans i ocells en pràcticament tots els àmbits del comportament: reproduccions, repoblacions, moviments, ritmes diaris, comunicació, navegació, intel·ligència, etc. Hi ha paral·lelismes profunds i significatius amb els dels humans, com el fet que les cacatues puguin ballar al ritme d’una música, que les garses puguin reconèixer el seu reflex obeint a la consciència del jo, l’habilitat de les aus jardineres per crear obres d’art, la capacitat de les gallines d’obeir una jerarquia establerta o la capacitat de criar en tribu dels malúrids, on els germans ajuden els progenitors a la criança dels seus germans petits seguint el bé comú (i també el bé propi, evidentment). En canvi, com exposa Strycker, hi ha habilitats dels ocells que els humans no tenim, algunes de les quals són fascinants, com el sisè sentit magnètic que tenen els coloms per orientar-se o la capacitat de certs grups, com els estornells, d’actuar com a imants. L’ornitòleg manté que les aus poden comportar-se de manera curiosa i sorprenent, però bàsicament persegueixen les mateixes coses que nosaltres: aliment, refugi, territori, seguretat, companyia i un llegat. N'analitzem tot segui algunes de les qualitats més destacades.

La velocitat del colibrí

Els colibrís són aus egoistes, que no dubten a barallar-se amb agressivitat pel territori i el menjar. Solen portar una vida solitària i antisocial i només s’aparellen un breu període de temps a la primavera. El seu gran esforç és optimitzar el consum d’energia i el seu vol estressant posa a prova el seu cor cada dia. La freqüència cardíaca normal és de 1.200 pulsacions per minut quan estan en vol, 250 en descans i 50 dormint. Necessiten menjar compulsivament per compensar l’energia que gasten. Els compensa? Aquesta reflexió, Trycker la trasllada als humans, que portem cada vegada un ritme de vida més accelerat. Realment volem ser com els colibrís?

La memòria dels trencanous

Per sobreviure els freds hiverns a les altes muntanyes, els trencanous han de fer rebost. Això els obliga a transformar-se en veritables discos durs durant les temporades d’abundància. No marquen els llocs i no existeix cap indicació física d’on han enterrat alguna cosa sota terra, però, tot i això, un trencanous és capaç de localitzar pràcticament tots els amagatalls durant l’hivern. Això vol dir que haurà hagut de memoritzar i traçar un mapa mental dels fins a 5.000 llocs on ha guardat menjar i tornar a buscar-lo passats molts mesos. Una prova que aquesta suposada intel·ligència imbatible que tenim els humans queda si més no qüestionada, a l’hora de comparar la capacitat de persones i trencanous per recordar on deixem les coses.

La picardia de les garses

Les garses comunes són éssers molt socials. Són capaces de reconèixer-se davant el mirall, un fet inusual en les aus. A banda d’aquesta consciència del jo tan pròpia dels humans, són aus espavilades i amb molta picardia, capaces de rumiar estratègies únicament per divertiment, com el fet d’imitar alguns sons per fer que els altres facin el que elles volen. Un dels comportaments més enigmàtics de les garses silvestres és el costum de celebrar exèquies fúnebres. És habitual que quan una es troba amb una companya morta comenci a cridar a tot volum per convocar les seves companyes al voltant del cadàver. La intel·ligència de les garses es desplega de moltes maneres, especialment en el terreny emocional, perquè són capaces de tenir sentiments, per exemple experimentar aflicció, ressentiment, de fer befa...

L’enamorament de l’albatros

La vida amorosa dels albatros és digna de novel·la. Parlem d’aus que es passen la major part de la vida sobrevolant el mar (recorren uns 170.000 km anuals), cosa que dificulta estar quiet prou temps per concebre l’amor de la mateixa manera que els humans. Ara bé, tot i això els albatros són monògams i tenen una taxa de divorci que volta el 0%. La recerca de parella comença quan aproximadament tenen sis anys, després d’un període que han passat al mar pràcticament sense cap interacció social. Amb sis anys retornen a la seva illa natal i comencen les danses de festeig. Entre els anys d’adolescència, el mar i els balls, passaran prop de quinze anys fins que els albatros facin el seu primer niu. A partir d’aquí, la relació de parella es mantindrà en el temps, tot i que bona part de l’any estaran els dos progenitors sobrevolant els mars. Una relació bàsicament a distància que es va perllongant durant la llarga vida dels albatros. Deu ser aquesta la clau de l’èxit? En tot cas, quan es troben, aprofitant al màxim el poc temps que passen junts, no és estrany veure’ls ben juntets als nius, dormint ben arraulits o dedicant-se nombroses carícies mentre es netegen mútuament les plomes.