Tendèndies
Estils  /  Estils de vida 26/12/2022

Podem ser fans més enllà de l'adolescència?

Els experts destaquen que és un fenomen que es pot viure en totes les etapes de la vida, però hi ha una tendència a dissimular-ne la intensitat amb el pas dels anys

Joana Girona
6 min
Un grup de fans a un concert del Cruïlla

BarcelonaQuan pensem en fans segurament la imatge que ens ve al cap és un grup de noies adolescents cridant al veure el seu ídol, gent acampant a les portes del Palau Sant Jordi o potser ens imaginem un noi introvertit a qui li agraden molt els videojocs i porta una samarreta de Star Wars. ¿Però com són de reals aquests estereotips? I a qui deixem enrere amb aquestes definicions?

El fenomen fan, tal com l’entenem avui dia, està estretament relacionat amb la cultura de masses. L’aparició de la ràdio, la televisió i, anys més tard, internet va donar ales perquè aquest fenomen s’estengués a tot arreu. Els casos més emblemàtics, i que ja han passat a la història, són, per exemple, l’embogiment amb Elvis Presley als anys 50, la Beatlemania una dècada més tard o la Bieber Fever durant la dècada del 2010. La psicòloga i professora Lynn Zubernis, especialitzada en cultura popular, explica que “les imatges generalitzades de les seguidores dels Beatles a la dècada dels 60 van ser algunes de les primeres representacions dels fans en els mitjans de comunicació”. És per això que “aquests referents són els que ens venen al cap quan pensem en fans, especialment en noies fans”. Per la seva banda, la periodista Kaitlyn Tiffany escriu en el seu llibre Everything I need I get from you: How fangirls created the internet as we know it que ser fan també “està molt associat amb l'excés femení, amb la classe treballadora, amb persones de color, les emocions de les quals es veuen com a estar fora de control”, i afegeix: “Totes aquestes associacions es contraposen a la idea de masculinitat heterosexual blanca, on les emocions i el cos estan sempre sota control”.

De l’adolescència a l’adultesa

Un altre punt clau per desengranar el fenomen fan és entendre per què neix durant l’adolescència: “És en aquesta etapa on hi ha un gran auge perquè els joves busquen la seva identitat, el seu camí, persones en qui emmirallar-se”, relata Marta Guerri, psicòloga i autora del blog PsicoActiva. Tanmateix, això no vol dir que sigui una experiència única i particular d’aquests anys. Guerri afirma que el fenomen fan “no hauria de tenir edat”, tot i que admet que, amb el pas dels anys, “es viu amb menys intensitat que durant l’adolescència, segurament per falta de temps i dedicació; el moment vital és un altre i, per tant, el fenomen continua però en la majoria dels casos de manera més suau”.

Zubernis alerta, però, que ser fan suposa “una expressió emocional que en moltes cultures només es permet tenir durant l’adolescència, ja que s’espera que els adults hagin modulat de manera significativa les seves emocions en tot moment”. Pensar que el desenvolupament de la identitat és només una característica de l’adolescència “és un error”, exposa Zubernis. “Ser fan durant l’adultesa et permet continuar explorant la teva identitat, d’una manera saludable i satisfactòria”. Els beneficis, però, no acaben aquí. Guerri explica que l’experiència de ser fan està fortament interrelacionada amb crear dopamina, “una molècula que genera plaer al cervell i ens fa sentir millor”.

Prejudicis i infantilització

El col·lectiu d’escriptura Proyecto Una, autors del llibre Leia, Rihanna & Trump: De cómo el feminismo ha transformado la cultura pop y de cómo el machismo reacciona con terror i analistes del món digital, consideren que “hi ha una infantilització del fenomen fan perquè tot el que s’associa a algun aspecte femení és ridiculitzat”. És fàcil veure com existeix certa connotació negativa quan pensem en “les típiques fans que perden el cap per un cantant o una pel·lícula”. “En canvi, aquesta connotació no s’aplica a la gent que acampa per esperar el nou iPhone, o als seguidors de futbol o a la gent que es posa en una llista d’espera durant anys per un restaurant en què el menú val 400 €”, continuen recalcant. Això són només les conseqüències directes de viure “en una societat patriarcal on regna la misogínia i on els gustos masculins, com el futbol, es conceben com a neutres”, afirmen des del col·lectiu. “Ningú qüestiona que un home sigui fan d’un equip de futbol. En canvi, es ridiculitza molt la figura de la dona gran a qui li agraden les novel·les romàntiques, per exemple, i s'atribueixen aquests gustos a la menopausa”, afirmen.

Zubernis, que s’autoproclama obertament fan de la sèrie Supernatural, detalla que “si ets una dona adulta a qui li encanta un programa de televisió és fàcil acabar preguntant-se si realment és correcte sentir passió per una cosa tan absurda com una sèrie, quan se suposa que ets una dona seriosa amb una carrera i família”. Davant d’aquest dilema, la psicòloga es mostra molt ferma i assegura que “els adults reben el missatge que ja no estar bé fer les coses només perquè les gaudim, i les dones reben aquest missatge de manera encara més directa”.

La bedroom culture o la cultura de la intimitat

Quan un artefacte cultural, ja sigui una saga literària, una sèrie o un cantant, té com a gran part de públic noies, “i encara més si són dones grans, es percep automàticament com que aquest producte té menys qualitat i menys prestigi que un equivalent amb públic majoritàriament masculí”, assenyala el col·lectiu d’escriptura. És per aquest motiu que la vergonya ha anat sempre molt lligada amb els gustos de les noies després de “la ridiculització i el paternalisme” durant l’adolescència i el “menyspreu” cap a les seves aficions durant l’adultesa.

“Fins fa poc, gran part del fandom [conjunt d’aficionats] –especialment per a les dones que ja no eren adolescents– era un secret que es quedava a casa”, escriu Tiffany al seu assaig. En aquesta línia, la sociòloga Angela McRobbie va desenvolupar el concepte bedroom culture en la seva investigació, en què argumenta que les noies estan socialitzades per no participar en cap “desviament” a través de la cultura del dormitori. McRobbie planteja que els pares sovint dissuadeixen les seves filles adolescents de sortir en comparació amb els seus fills de la mateixa edat, “ja que corren més risc de perill”. És aquí on neix la idea del dormitori com a espai de confort “on les nenes poden estar dins de la seguretat de l’ordinador i la televisió, al mateix temps que poden expressar la ira i el descontentament sense por a l’amenaça o la intimidació”, conclou la sociòloga. Internet ha suposat més democratització a l’hora de gaudir d’un espai més lliure on poder abocar aquestes emocions. Però no sempre és fàcil. Proyecto Una reivindica que la majoria de les vegades “ser dona a internet és dur, sobretot si pertanys a fandoms masculinitzats on impera molta misogínia”.

 La influència del capitalisme digital

Segurament, internet és l’aliat preferit del fandom, però un altre dels elements més importants que l’acompanyen i que també el caracteritzen és el capitalisme digital: “S’ha vist que el fenomen fan es pot traduir en mercaderia i que hi ha un clar negoci amb tota classe de marxandatge o convencions”, observa Proyecto Una. Això ha provocat que el fenomen s’escampi de manera més desacomplexada que abans, ja que “la producció massiva de nous productes culturals, i, com a conseqüència, tot el marxandatge que suposa, ha fet que pràcticament tothom es consideri fan d’alguna cosa. Els productes nínxol han deixat de ser-ho, perquè això ja li va bé al sistema”, asseguren. Per tant, sembla que les connotacions negatives de ser fan comencen a desaparèixer per donar pas a un sentit de la paraula que s’acosta més a una idea acollidora, de la mà del capitalisme digital i d’internet: “És estrany com Twitter fa possible que existeixi un sentit de comunitat en una web utilitzada per gairebé 200 milions de persones”, destaca Tiffany.

Noves relectures: Elvis i les dives del pop

El pas del temps i la mainstreamificació han fet que alguns fenòmens que abans eren considerats “infracultura” ara acabin sent socialment acceptats: “Pot ser per nostàlgia o per relectures, però últimament ha passat bastant”, apunta el col·lectiu d’escriptura. Va passar amb Elvis i els Beatles; artistes que “havien sigut menyspreats es van recuperar i se’ls va acabar donant importància”. Durant aquest procés de reavaluació, però, “s’esborra que les primeres a valorar aquests productes van ser les noies”, remarquen.

Des de Proyecto Una asseguren que ara mateix també estem vivint una acceptació general de les dives del pop, que sempre han estat un fenomen feminitzat o associat amb el col·lectiu LGTBIQ+: “Sentim que es comença a considerar que aquestes cantants poden ser un neutre cultural, com ho és, actualment, el futbol o qualsevol altre esport”.

Sigui per l’obertura social o sigui per la consolidació del capitalisme digital, que ha trobat benefici en el fenomen fan, aquest cada dia és més acceptat, independentment del gènere o edat. És d’esperar, doncs, que deixem d'estranyar-nos quan veiem una dona formant-ne part i ho vegem igual que qualsevol afició masculinitzada perquè “les dues opcions són igual de vàlides”, conclou Zubernis.

 

stats