Jugar-se la vida escalant gratacels: "Quan ho faig no tinc por de res"

BarcelonaQuan eren menuts, molts d'ells tenien por a les altures. No podien pujar a les atraccions de fires amb els seus amics i quan en una excursió del col·legi es pujava a la torre d’un edifici emblemàtic, no podien mirar cap avall. Ara escalen els edificis més alts del planeta sense cordes.

En els darrers anys han anat sorgint noves tendències en què un munt de persones es posen a prova fent pràctiques d'alt risc. Modes com el parkour –disciplina que consisteix en desplaçar-se per les ciutats superant els obstacles que es presenten pel camí fent salts de teulada en teulada o per sobre d'objectes–, o l’escalada de gratacels. Esports com fer apnea –baixar a les profunditats del mar sense bombolla d’aire– o el paracaigudisme extrem –saltar sense paracaigudes i, en ple vol, te'l dona un company–. Una de les més espectaculars i perilloses és la voluntat d'escalar gratacels sense cordes.

En aquest cas es tracta de portar l'escalada de la natura cap a escenaris urbans. Alguns ho consideren un esport i d'altres, una bogeria. Parlem de l'escalada extrema o el free solo, aposta que neix durant els anys 60 als Estats Units quan alguns escaladors van decidir que volien pujar els murs de les muntanyes sense corda de seguretat. És cert que ja hi ha documentades escalades sense corda a finals del XIX, però es feia en muntanyes en què el risc era menor. Això de mirar una paret de pedra recta de centenars de metres, on saps que caure significa la mort, va començar a fer-se popular a finals dels anys 60 entre joves que fugien de la societat de consum i que buscaven el seu lloc al món. Hippies i aventurers que van perdre la vida en molts casos, però que van fer escola. Jeff Smoot, que practica aquesta disciplina, en va entrevistar a molts per saber les raons que els portaven a fer-ho, i va arribar a la conclusió que era una barreja entre amor per la natura, buscar sensacions pures, superar les pors i tenir autocontrol. A més, molts parlaven d'una mena d'addicció, que havia aportat beneficis a la seva vida. "Aquests escaladors lliures estan bojos? Potser sí. Són més bojos que els altres? No ho crec, només d'una manera diferent", afirma Smoot.

El californià Alex Honnold en seria un bon exemple, quan va esdevenir el primer home a pujar la paret de 914 metres del famós El Capitán, un cim al parc de Yosemite, sense cordes. Fita que va immortalitzar en un documental, Free Solo, en el qual reflexionava sobre la mort d'amics i es feia proves mèdiques que demostraven que quan pujava, el seu cos no reaccionava: no tenia por. Les seves pulsacions eren tan normals com quan nosaltres fem una mica d'esport al gimnàs: havia nascut sense por. Ara, quan va ser pare del seu primer fill, Honnold va admetre que va tenir per primer cop una mica de por a fer escalada. Li havia canviat la vida.

Escalar la Torre Eiffel

La major part d'escaladors sí que tenien por, com el britànic James Kingston, que explica que "en el moment en què s'ha de portar equipament de seguretat, és quan es té por". "Quan no portes equip de seguretat et canvia la perspectiva de les coses i ja no hi veus tants límits. No tinc por a res quan escalo així", assegura Kingston. Aquest anglès ha pujat sense cordes alguns dels edificis més famosos de planeta com la Torre Eiffel o el gratacel Marina 101 de Dubai, i ha superat el pànic a les altures que tenia de menut. Les xarxes socials han ajudat a potenciar molt aquestes disciplines i Kingston té un canal de YouTube amb 300.000 seguidors. Alguns, però, ja ho feien abans: la bogeria de pujar edificis ja es feia a finals del segle XIX a la Universitat de Cambridge, una mena de ritus per demostrar valor entre universitaris.

El gran responsable de posar de moda l'escalada a edificis, però, va ser el francès Alain Robert. És l’escalador urbà més famós. Un home que ara també triomfa a les xarxes, però que abans era el terror dels policies de mig món quan rebien una trucada telefònica dient que un home amb els cabells llargs s'estava jugant la pell escalant un edifici sense permís. Robert ha passat per comissaries de mig planeta, de fet. L'han detingut centenars de cops, però no pensa deixar de pujar ni tan sols ara que té 62 anys. Criat al sud de França en una zona on es practicava molta escalada, Robert explica que de menut "tenia malsons en els quals es veia a ell mateix caient". No podia pujar a cap paret, però tot va canviar el dia que va veure la pel·lícula La neige en deuil, dirigit per Edward Dmytryk, provinent d'una adaptació del llibre de Henri Troyat, que explica la història verídica d’uns alpinistes francesos que van intentar rescatar possibles víctimes de l’accident d’avió del Malabar Princess d’Air India que va estavellar-se al cim del Montblanc el 1950. Els alpinistes van seguir endavant tot i rebre ordres de tornar pel fred que feia, i finalment van arribar a trobar l’avió a 4.600 metres sense supervivents. La majoria de persones haguessin admirat la gesta, però no haurien volgut imitar-la. Robert, en canvi, va decidir en aquell moment que volia ser alpinista. Va començar a entrenar-se a la zona i amb 12 anys, un dia que tornava a casa i s’havia deixat les claus, va decidir pujar fins al pis familiar escalant: era un setè.

Artista i activista

Robert es defineix a ell mateix com un "artista" i "activista" que a vegades aprofita les seves aventures per denunciar el canvi climàtic o criticar l'extrema dreta francesa. Avui en dia Robert encara combina l’escalada a la natura i la urbana. Molts consideren que és un foll, ja que ha arribat a escalar gratacels amb botes de cowboy i vestit com si fos un rocker. Però ell explica que prepara durant mesos cada nova aventura. En aventures que els darrers anys ha enregistrat amb una càmera GoPro, mentre puja va dient: "Confio en mi mateix, triomfaré". Robert ha escalat tot els gratacels famosos del món, inclosa la torre Glòries de Barcelona, i ha patit accidents com el 1982, que va caure des de 20 metres i es va fer mal. En aquest cas, en una paret de roca natural. Batejat com l’Spiderman francès, Robert va celebrar els 60 anys escalant un gratacel de 48 pisos a París. Al baixar el van detenir, com li va passar quan va enfilar-se al famós Golden Gate Bridge de San Francisco, la Torre Eiffel o la torre Salesforce de Londres. A Dubai, en canvi, va rebre el permís de les autoritats per pujar l'edifici més alt del món, el Burj Khalifa. Aquest estiu ha tornat a Barcelona, on va escalar l'Hotel Meliá Sky, de 116 metres.

També a França va sorgir la moda del parkour, aquest esport urbà en què els joves salten entre edificis i fan circuits en què han d'anar el més ràpid possible superant obstacles. Tot i ser menys perillós que l'escalada, els seus practicants l'han portat a l'extrem, fet que ha creat trucs més complicats. "El que més em va agradar va ser la sensació de llibertat, perquè per practicar-lo no necessites res, només el teu propi cos. Quan el vam descobrir va ser com una explosió" explicava a l'ARA Marcel Camp, que el practica a Catalunya. "Hi ha una modalitat del parkour, el freestyle, en què es fan moltes acrobàcies, tot i que l’objectiu primari del parkour és desplaçar-se des d'un punt A a un punt B de la manera més eficient i ràpida possible. També té un punt creatiu, perquè una bona idea sobre com fer un salt et pot donar un avantatge gegant", comenta sobre una modalitat que ha acabat convertida en un esport amb normes i concursos, tot i que molts el continuen practicant de forma lliure i a vegades acaben detinguts quan entren a edificis sense permís per poder saltar per les teulades.

Per quina raó ho fan?

Alguns estudis universitaris han estudiat els motius pels quals es practiquen aquestes activitats, com un de Matthew Wallace i Ruyike Kilili a Xipre, en què arriben a la conclusió que "proporciona desenvolupament emocional, físic i psicològic, beneficis per a la salut, desenvolupament de noves habilitats (per exemple, empènyer els límits personals), un augment del sentit d'individualitat, una oportunitat d'adquirir estatus i desenvolupar una nova identitat personal i un augment del sentit de pertinença", ja que gent solitària pot passar a formar part de tribus urbanes o grups. Els participants senten que tenen més salut mental i física, però l'estudi també alerta que si tot plegat va néixer com una recerca dels límits i una manera de fugir de les normes convencionals de la societat, amb les xarxes socials està canviant: molts ho fan per tenir seguidors, fet que els porta a córrer riscos. De fet, cada any centenars de persones moren al planeta per entrar sense permís a edificis alts perquè busquen fer-se una selfie espectacular. La diferència amb alguns escaladors és que aquests arriben al mateix lloc pujant per fora de l'edifici. "Cal paciència, cal pensar-ho molt i no córrer riscos innecessaris. Lògicament, ets conscient que la gent et mira i parlarà de tu, però has de fer-ho perquè vols. Si ho fas pels altres, per la fama i busques arriscar per fer-ho espectacular, és una errada", ja ha alertat Honnold. "Crec que molts ho fem per girar l'esquena a la societat i a la gent que mana. Ara molts fan el mateix per destacar entre la societat i ser populars", es queixa Robert.