Poemes de sàvies budistes

BarcelonaSintonitzar amb veus del passat ens allunya d’una actualitat no sempre present i ens apropa, alhora, a un temps menys temporal, teixit de moments que encara bateguen. Sintonitzar és reconèixer el subtil fil que tot ho enllaça; és trobar en les fronteres físiques, mentals i temporals una escletxa per on escolar-nos. El viatge als orígens de qualsevol tradició espiritual ens omple d’interrogants, però també ens aporta inesperades fonts d’on brollen sinergies ben diferents de les que la història ha solidificat. És el cas, per exemple -potser el més notable-, del paper de la dona: el budisme, el cristianisme o l’islam dels orígens ens ofereixen testimonis d’una participació activa i essencial de les dones que, un cop institucionalitzada la religió, va quedar tergiversada o esborrada. És recent l’esforç, dins i fora de les comunitats religioses, per reviure aquells orígens i dignificar el paper clau que van tenir les dones per difondre els missatges incipients i acollir, amb autonomia i coratge, el que suposava una conversió en un entorn hostil.

Crescudes en la saviesa

En el cas del budisme, una d’aquestes fonts documentals que encara brollen són els poemes elaborats per les primeres dones que van escoltar directament els ensenyaments del Buda i van decidir recitar les seves experiències i periples espirituals. Es coneixen amb el nom de therigatha, literalment “cançons o poemes d’ancianes sàvies o de dones que han crescut en saviesa”, i van ser transmesos de forma oral durant segles fins que van ser fixats en fulles de palma. Entre els segles V i VI de la nostra era, el gran erudit Dhammapala els va ordenar per mida i hi va afegir una breu història personal de cada autora per ajudar a contextualitzar els poemes. Se’n conserven 73 i ara el poeta Jesús Aguado els ha traduït al castellà al llibre Therigatha. Poemas budistas de mujeres sabias (Kairós).

Aclareix Aguado: “La meva no és una tasca d’erudit, sinó la d’un poeta que ha intentat, salvant les grans distàncies temporals, culturals i geogràfiques, sintonitzar amb les veus i els textos als quals s’ha enfrontat. Per això el resultat té més a veure amb la poesia que amb la història i està dirigit al lector en sentit ampli, més que al lector acadèmic en sentit restringit”. Un esforç sintètic que ens permet contactar amb veus que no s’amaguen en fórmules enigmàtiques, perquè el seu propòsit va ser justament transmetre i difondre com més millor.

Aquesta col·lecció de poemes, com explica Aguado, està considerada la primera antologia universal de literatura femenina i com a bona literatura ens costarà destriar ficció i realitat, poema i relat, llegenda i biografia, perquè les formes deixen de prendre importància per passar a ser vehicle on comunicar unes claus per alliberar-nos del patiment segons la tradició budista. I precisament de patiment aquests poemes no n’escatimen: dones violades o assetjades, mares que han perdut els seus fills, prostitutes que veuen com es panseix el cos, noies casades a la força... Totes amb testimonis durs i ànsies d’alliberar-se.

Una de les més emblemàtiques potser és Patacara, la més mencionada en els poemes d’altres dones agraïdes amb les instruccions i l’acollida que els donava. Aquesta mestra carismàtica havia embogit després d’haver perdut els seus dos fills petits, el marit i els pares en tràgics i successius episodis. Expliquen que vagarejava enfollida i que tothom la rebutjava, fins que un dia va escoltar un sermó del Buda al bosc de Jeta i li va demanar ajuda; poc després es va ordenar monja: “L’habitació a les fosques i jo en la llum!”, va deixar escrit com a conclusió del seu periple vital.

Cants a la llibertat

Altres poemes són crits de llibertat, com el d’una dona de la qual no es conserva el nom: “Lliure, sóc lliure! Lliure de la cuina i del morter, de la feina pesada d’una casa, dels plats bruts. Lliure del meu marit insuportable. Lliure també del para-sol sota el qual trenava cistells de bambú (recordar-lo m’esgarrifa). Tot just un murmuri i m’abandonen la luxúria i l’odi. I m’assec als peus d’algun arbre frondós i començo a meditar en la felicitat que em fa lliure”. O un cant a la persistència, en aquest cas d’una dona dita Chitta: “Sóc una anciana dèbil i malalta, però tot i així m’ajudo d’un bastó i pujo pas a pas per les roques. Una vegada fet el cim, em trec el mantell i tombo el contingut del meu bol de pidolaire. Després m’arrepenjo a una pedra i de cop la gran foscor de la ignorància es dissol en la llum. Es dissol en la llum!” Semblant també és el poema de Dhamma, ja vella: “Camino pidolant el menjar. M’arrepenjo a una branca perquè ja no tinc forces. Malgrat el suport, el meu cos fràgil cau i em recorda la seva pobra impermanència. En aquell mateix instant m’allibero”.

Com es pot veure, l’elegància literària hi és, moltes vegades de forma brillant, com quan Subha és assetjada per un noi al bosc mentre fa un passeig solitari i, després d’escoltar-lo, li diu: “M’agrada aquesta casa buida que ara sóc. Deixa’m gaudir de la meva soledat”. Clarividència directa, autonomia, esforç i integritat de totes aquestes dones sàvies i que una d’elles, Dhammadinna, va sintetitzar amb els seus versos: “Les ganes de ser lliure i sufocar amb ment clara els mals pensaments i el desig: així remuntaràs el corrent del riu fins al teu origen”.