Quedem a la barra!

BarcelonaSón quarts d’onze d’un matí entre setmana en una Catalunya de finals dels seixanta, principis dels setanta. Pels carrers s’arrosseguen les vores de pantalons acampanats que amaguen botines de pell amb talons gruixuts i gastats, avançant al ritme d’un sec “cloc, cloc”. Les camises de franel·la, escotadetes, s’entreveuen sota jaquetes de pell gastades i les ulleres, grans i gruixudes, descansen per sota de cabells amb tallats estil Beatles i Starsky i Hutch. Un home apareix per darrere d’un 600 blau clar i entra al bar del Manolo. El Manolo és a la barra despatxant cafès a discreció; la Maria, la seva dona, és a la cuina coent tres botifarres, i el Dani, que ja ha acabat l’institut, recull taules amb més desgana que gràcia. De fons sona Sola, de Los Brincos, i els canells perfumats de Varon Dandy i d’Eau de Rochas aviat s’impregnen del fum dens dels cigarrets Ducados. Un jove marca gol al futbolí. L’home s’asseu en un dels tamborets metàl·lics, es recolza a la barra de fusta fosca i li serveixen un cigaló de Fundador (“ Está como nunca, Fundador ”), que com cada matí combinarà amb un grapat de pipes. Les espellofarà meticulosament deixant un cercle de peles a terra, que durant el dia es barrejaran amb tovallons de paper arrugats fins a la nit, quan hi haurà el soroll d’un telefilm de fons mentre els homes fan la cervesa i juguen a la botifarra i les dones acaben de preparar el sopar a casa. Més tard, cap a les onze o les dotze, el Manolo i la seva família plegaran i es ficaran al llit, i quan tornin a obrir els ulls arrencaran la maquinària altra vegada, exactament igual que el dia abans i exactament igual que l’endemà.

La vida passava al bar

Fins als vuitanta i noranta els bars eren una extensió de la cuina o el menjador de casa; el propietari sabia què volies i com ho volies, i gairebé podies entrar a primera hora del matí i sortir quan tancaven. Per als que no tenien televisió, el bar era la millor excusa per quedar amb amics i fer un vinet i unes olives. Sense WhatsApp, ni wifi, ni telèfons, la feina i l’oci quedaven perfectament delimitats; l’oficina es tancava amb clau i el món laboral es congelava fins a l’endemà. La vida passava a la vora del bar i creixia una cultura que portaria Espanya a ser el país del món que té més bars en proporció a la seva població: 1 per cada 136 habitants.

Alfons Tornero és arquitecte i fundador del taller d’arquitectura i disseny Laboqueria. Acaben d’inaugurar el projecte Wer-Haus, en què el bar comparteix espai amb una botiga de roba, una llibreria i una galeria d’art: “El paper socialitzador dels bars ha canviat amb els anys. Les places i els jardins sempre han sigut llocs socials per quedar, però de mica en mica el poder del bar ha anat absorbint aquest punt de trobada i de discussió. Bancs i cadires, fins a altres recursos com el mateix paviment del carrer són elements urbans que s’han domesticat i portat cap a dins del bar. La relació exterior-interior es manifesta amb més barres que donen al carrer, i inconscientment el bar pertany una mica més a l’espai públic. Després el disseny interior marcarà la personalitat del local i farà que tinguis una experiència o una altra.”

Segons Sergi Bouisson, soci fundador i cap de dissenyadors de l’estudi de disseny Woodpeckers, el repte sempre és combinar els elements del disseny -materials, aplicacions gràfiques, acabats i resta de mobiliari- per ser fidels a la personalitat que vol transmetre el client, que tant pot ser el propietari d’un bar o una marca patrocinadora: “La barra delimita l’espai social i el privat, i considerant la seva disposició i la de la resta d’elements decoratius, el relat del local canvia. La forma de la barra estimula el flux de persones i fomenta un tipus d’actitud i de consum. De la mateixa manera, varia quan consumeixes dret, en què l’estada a la barra és més aviat exprés; en un tamboret, en què el posat és més informal i les molèsties a l’esquena fan que no t’hi entretinguis gaire; en una cadira, en què la clau és aconseguir un client satisfet però que alhora contribueixi al negoci -és a dir, que no s’hi quedi per sempre-, o en un sofà, en què l’ambient convida a degustar lentament el que consumeixes i, en algun moment, tornar a repetir”.

La ciutat es va obrir al món amb el Mundial del Naranjito del 1982 i la rebuda “a la ville de Barcelona” el 1986, que anunciava que Barcelona organitzaria els Jocs Olímpics del 1992. Es va prendre consciència del disseny internacional, un fet que no només va tenir ressò als espais públics de la ciutat sinó també als espais privats. Aquesta època va coincidir amb sèries de televisió com Friends i Cheers, en què els personatges vivien als bars i sofàs com el que seien els amics de la Rachel mentre ella servia els cafès en tasses enormes. També en aquella època i aquella banda del món, el gegant dels gegants cafeters creixia des de la seva petita cafeteria de Seattle: Starbucks innovava, entre moltes altres coses, en l’ús de taules rodones. Així, si anem a un dels 23.450 locals que tenen al món, a part d’estalviar-nos uns quants morats a les cuixes, aconsegueixen fer-nos sentir còmodes perquè consumim més. Però més interessant encara: en una taula rodona no tenim la sensació de soledat que tenim asseguts en una de quadrada, ocupant només una de les quatre cares.

El punt i a part més espaiós dels noranta el faria un nòrdic: Ikea arriba a Badalona el 1996 canviant el sistema mobiliari i donant-nos una clau Allen que no abandonaríem mai més. Deixant a part les puntuals crisis d’histèria a l’hora de muntar segons quins mobles, Ikea va permetre a les famílies de totes les classes socials renovar la casa tantes vegades com volguessin, alhora que aportava un estil nòrdic que s’estendria durant les dècades següents. Un estil que, amb la crisi del 2008, es combinaria amb la moda del reciclatge i del do it yourself.

Els xinesos, amos de bars

Però l’autèntica revolució dels bars tradicionals en l’última dècada no l’ha fet ni la llet de soja ni els mobles nòrdics: l’han fet els xinesos. En l’àmbit gastronòmic o estilístic no n’ha transcendit gaire més que la cervesa a un euro o el gat daurat de braç articulat donant-nos la benvinguda. Ara bé, els xinesos s’han estès com una teranyina per tot Barcelona representant el moviment de traspassos més important dins del sector i apropiant-se de molts dels marcelinos que haurien tancat portes amb la crisi.

Són quarts d’onze d’aquest divendres d’aquesta setmana a Catalunya. Una noia amb ulleres grosses i gruixudes i una camisa de franel·la que s’entreveu per una jaqueta de pell gastada aparca la bici. Passa per davant del Bar Manolo i saluda el Mao Lee, que frega la barra amb moviments rapidíssims, i li diu que li guardi lloc per a aquesta nit, que vindrà a veure el futbol amb les amigues. Uns metres més enllà, dos nois es fan una selfie. Entra en un bar ple de taules fetes de fusta clara i envoltades de cadires diferents, moltes recollides al carrer. La majoria de clients teclegen darrere d’una pantalla amb una tassa buida de fa estona o un suc verd detox, absorts en la seva pròpia banda sonora. A la taula principal, feta de fusta de pi i palets, hi ha tres plantetes com tretes d’una revista de decoració, tan cools com les que hi ha damunt de la taula, que van des de la Cereal Magazine fins al The New Yorker. “Un cafè amb llet, sisplau”. “Quina llet vols? Fresca, descremada, semi, de soja, de civada o sense lactosa?” “De civada”. “Sucre moreno, blanc, estèvia o sacarina?” “Moreno”. “El cafè acaba d’arribar de Colòmbia, cultivat a 3.000 metres, notaràs que té menys cafeïna”. Mentre la nova cambrera sueca li prepara el cafè colombià, la noia connecta l’ordinador a l’endoll que està estratègicament col·locat sota la taula, i identifica automàticament el wifi. Ha quedat per Skype amb la seva il·lustradora, que aquest mes treballa des de Bali i mentre l’espera corre a buscar el telèfon per identificar la cançó que està sonant: hagués quedat bé que fos Sola, de Los Brincos, però malauradament és la nova de la Lady Gaga.