Vídeos de gats, de cuina o de neteja: ¿Per què ens agraden tant?

BarcelonaUnes mans tallen ceba, tomàquet i pastanaga de forma ràpida i perfecta. De fons, un raig de llum entra per la finestra d’una cuina estil vintage. Scroll. Una dona neteja un bany a càmera ràpida fins que queda net com una patena. Scroll. Un gat adorable juga amb una pilota damunt d’un sofà d’una casa qualsevol. Scroll... I així sense parar. Som moltes les persones que ens declarem enganxades als vídeos que plataformes com Instagram o TikTok bombardegen sense aturador. Dia i nit, tenim l’oportunitat de quedar-nos atrapats veient vídeos on surten persones, sovint anònimes, fent tota mena de tasques domèstiques que, aparentment, no tenen res d’extraordinari. ¿Com pot ser que la seva visualització ens provoqui tanta addicció?

Si bé existeixen estudis, com un de publicat a la revista Computers in Human Behaviour, que confirmen que les persones que miren vídeos de gats després se senten més “enèrgiques i optimistes”, hi ha un component bàsic que embolcalla gran part dels reels que ens trobem a les xarxes: l’ASMR, sigles de Resposta Sensorial Meridiana Autònoma. En altres paraules, els vídeos que ens enganxen acostumen a aportar-nos sensacions corporals plaents, sigui a través del so o de la vista. Un exemple serien els de cuina o de neteja, on se solen veure moviments lents, segurs i repetitius. D’aquesta manera només de mirar-los, el nostre sistema segrega oxitocina, l’hormona relacionada amb el plaer, com si estiguéssim rebent els estímuls fora de la pantalla.

Fàcil i quotidià

Molts d’aquests vídeos són de cuina, on es poden escollir una infinitat de receptes que aparentment semblen molt fàcils i ràpides de fer. Abans els vídeos de cuina ja funcionaven molt bé a la televisió, la diferència és que aleshores tenien una duració de mitja hora, quan a les xarxes gairebé no duren ni un minut. D’això en parla Sílvia Martínez, directora del màster de Social Media i professora dels estudis de ciències de la informació i de la comunicació de la UOC. “És veritat això que diuen que el menjar entra pels ulls. I si a més són receptes fàcils que es poden fer en poc temps, la combinació és perfecta”, apunta. D’altra banda, una altra de les claus del seu èxit és que en els reels no surten cuiners professionals o famosos, sinó persones anònimes. “És una manera més ràpida i fàcil per connectar i generar interès: com que ells poden fer-ho, jo també”, assenyala.

Els aspectes formals d’aquests vídeos també són molt importants: la seva rapidesa, els filtres, la música, el fet que s’encadenin l’un darrere l’altre, els comentaris, els likes i tot l’entorn que conforma la imatge fan que ens sentim més propers i vinculats al que estem veient que si només fos una recepta o un truc de neteja qualsevol.

Qui també ho ha analitzat és Roger Canals, professor d'antropologia a la Facultat de Geografia i Història UB, especialitzat en cultura visual. “Aquests vídeos es troben en una mena de punt entremig entre el fet quotidià i el fet extraordinari”, apunta. D’una banda, veiem espais i situacions que ens resulten molt familiars, com una persona preparant uns macarrons o una altra provant un robot aspirador, però que alhora es presenten com amb una mena d’excepcionalitat. “És com un realisme màgic, quan a una cosa tan quotidiana com fer una amanida se li afegeixen uns filtres, una rapidesa i una facilitat extraordinària”, continua Canals, que assegura que aquest punt de meravellar-se per un esdeveniment quotidià és molt atraient.

D’altra banda, l’antropòleg assegura que aquest “miracle quotidià” també es podria entendre com una mena de “consolació” de la nostra vida diària. “Rentar, fregar i fer el sopar són coses que fem cada dia i de vegades com si fossin una condemna, però el que mostren aquests vídeos és que totes aquestes tasques poden esdevenir moments de joia, alegria i fins i tot creativitat”, apunta. “Al final, la possibilitat que la nostra vida sigui una mica més divertida i alegre sempre hi és”, continua Canals, que també ha observat com aquests reels, aparentment banals, sobre la vida quotidiana, estan envoltats “d’una retòrica una mica transcendent i religiosa, gairebé mística”.

“No és només fer una amanida, sinó fer una amanida perquè em relaxa i em fa sentir bé amb mi mateix. No és només netejar, sinó netejar perquè em fa sentir en pau”, continua. És una retòrica vinculada al benestar, la salut, l’equilibri, els valors i la pau.“Tot plegat és un símptoma que realment vivim en una societat molt competitiva, problemàtica i conflictiva, i busquem en tot allò que tenim més a mà, com els esdeveniments del dia a dia, com petites espurnes que ens permeten equilibrar aquesta tensió i conflicte de la nostra societat.

Valors conservadors

Un dels fenòmens que han sorgit els últims temps al voltant d’aquesta mena de vídeos és l’aparició de les anomenades tradwives, dones que defensen el paper de la mestressa de casa de tota la vida. “Amb aquests vídeos la casa esdevé un refugi i es transmet la consolació que els aspectes ordinaris de la vida, com quedar-se netejant i cuinant, poden ser molt plaents”, reflexiona Canals, que associa aquest fenomen als valors més conservadors de la societat. “A més, mostra un món altament individualitzat: cadascú fa la seva amanida d’alvocat, no hi ha una mobilització comuna, sinó una romantització de la individualització”, continua.

Però no tot és tan relaxant com podria semblar: la cultura digital, com a reflex de la societat, també ens continua abocant a un món competitiu amb els challenges, els reptes. “Tot i que es presenta amb una imatge lúdica, fins i tot de joc cooperatiu, al final es tracta de qui fa el plat més bo i en menys temps”, reflexiona l’antropòleg. “És molt propi d’una societat capitalista, el fet que fins i tot allò més petit de la nostra vida s’acabi mostrant amb una dimensió competitiva que entra fins a l’interior de les cases”, continua. “Ara, fins i tot en les nostres feines més domèstiques i habituals, aspirem a fer-ho tan bé com les persones anònimes dels vídeos, perquè si elles ho poden fer, nosaltres també”, conclou.