Com es viu en un refugi a 1.400 metres?

BARCELONAEntrar al Refugi de Comes de Rubió (Pallars Sobirà) és com endinsar-se en un museu d’alta muntanya. Una llar de foc de les d’abans presideix el menjador folrat de fusta que encara manté una cuina econòmica restaurada. De les parets en pengen diverses fotografies de la fauna que es pot trobar a la zona, una col·lecció de banyes dels mamífers que viuen a l’entorn i imatges de les nevades més rellevants dels últims 25 anys. Les joies de la corona són el trineu dels anys 90 i els primers esquís que portaven Paco Rodríguez i Aurora Peña quan fa 25 anys es van fer càrrec del refugi. “Va ser amor a primera vista”, recorda el Paco. Van convertir una antiga casa forestal del 1927 a punt de caure en un refugi amb ànima.

El mateix procés van viure René Fidler, Tatiana Jankejová i els seus tres fills ara fa 5 anys, quan van entrar al Refugi del Fornet, a Alòs d’Isil (Pallars Sobirà). Procedents de la República Txeca i d’Eslovàquia, feia 10 anys que hi anaven al darrere. “Vivíem a Lloret de Mar, però quan va sortir l’oportunitat no ens ho vam pensar dues vegades”, recorda el René. El refugi feia anys que havia estat tancat i “va ser tot un aprenentatge posar-lo en marxa”, diu la Tatiana.

Són dos exemples dels pocs refugis d’alta muntanya que no tanquen a l’hivern. Descobrim com és la vida a l’alta muntanya.

Una feina vocacional

“Un guarda de refugi no només dona menjar i ofereix lloc per dormir, també s’ha de fer càrrec de les reparacions, ha de ser lampista, paleta, electricista, proveïdor, gestor...”, explica el Paco, que veu la seva feina com una vocació en la qual s’ha de ser polivalent. “Jo tant fregeixo un clau com clavo un ou”, diu fent broma. “Només és apte per als autèntics amants de la muntanya”, reconeix el René, que abans d’arribar al Fornet ja havia gestionat dos refugis a Eslovàquia. Però la seva dona no té clar que sigui el millor lloc per a una família. “Trobo a faltar tenir un espai privat. Convius amb la gent sempre. Guanyes qualitat, però perds vida familiar”, admet. “Per a nosaltres va ser molt bonic criar la nostra filla al refugi”, considera l’Aurora ara que la seva filla ja té 23 anys: “Sempre hem dit que tenim dos fills. Ella i el refugi”.

Nevades històriques

“Aquest any la neu ha arribat fins al llosat, però el primer hivern vaig obrir la porta i estàvem colgats”, recorda el Paco, que no creu que ara nevi menys que abans. Als hiverns els 4 quilòmetres de camí sense asfaltar que els separen del poble queden completament nevats i només es pot accedir al refugi en raquetes o en moto de neu. “Al principi fèiem el camí en raquetes o esquís i el trineu al darrere”, recorda l’Aurora, que arrossegava la seva filla amb el trineu que ara llueix a la paret del menjador. “I per portar les provisions havíem arribat a remolcar desenes de quilos”, afegeix el Paco. Tot i la duresa de les condicions, per a ells la neu és el millor estat de la muntanya: “L’adorem!”

El primer hivern que van viure al Fornet, el René i la seva família van quedar aïllats 9 dies amb una nevada que va arribar acumular fins a 2 metres de neu. Allà també són 4 quilòmetres els que separen el poble del refugi, però estan asfaltats i és el mateix René qui s’encarrega de netejar-los amb la màquina llevaneu. “Em puc passar un matí sencer per obrir camí i l'endemà torna a nevar i sant tornem-hi”, admet. Cada hivern hi ha alguns dies que els nens no poden arribar a l’escola d’Esterri d’Àneu.

Estius de feina

Amb aquestes estampes hivernals són pocs els clients que arriben als refugis entre desembre i març. En canvi, “a l’agost la feina ens desborda”, explica el René, que ha d’agafar personal per fer front a totes les demandes. Calculen que només a l’agost unes 2.000 persones mengen, pernocten o fan activitats a través del refugi. “L’estiu ens cobreix la majoria de l’any”, admet la Tatiana.

El mateix passa a Comes de Rubió. “De juliol a mitjans de setembre, si no reserves amb temps és difícil poder dinar”, explica el Paco, que diu que la majoria de clients que passen pel refugi a l’estiu ho fan per menjar. “És una bogeria, no tenim cap pernoctació, però molta feina de servei”, reconeix.

Posar en valor el territori

Des que el Refugi de Comes de Rubió s’ha posat en marxa han aconseguit donar a conèixer “una zona que estava oblidada”. L’estrella és el pic de l’Orri, “un dels millors miradors de tot el Pirineu amb una visió 360”, explica el Paco. “També hi ha una de les baixades en BTT més impressionants d’Europa: 20 quilòmetres fins a Sort”, afegeix.

Al Fornet aquest estiu han estrenat el Tour de Mont Valier, una travessa de 5 dies que connecta 5 refugis catalans i francesos. La vall de Bonabé també és bona zona per a rutes de senderisme, BTT i raquetes de neu a l’hivern.

Àpats amb prestigi

Cuina de muntanya, tradicional, nutritiva i de proximitat. Així resumeix l’Aurora la cuina del refugi. “Va sortir sol, però ens hem especialitzat en carns a la llosa”, explica el Paco. Vedella bruneta, poltre o xai, tot de proximitat. Les patates del refugi, la sopa de ceba de l’Aurora o la cassoleta de pèsols són altres plats que també han agafat renom.

Al Fornet prepareu-vos per provar autèntica cuina centreeuropea. “El gulash és un estofat de vedella típic d’Hongria que té molt d’èxit”, explica la Tatiana. Però el plat estrella és l’'strudel', un pastís de poma austríac que fa que sigui el principal motiu de molts per visitar el refugi.

El millor i el pitjor

Aquest estiu els dos refugis han tingut el privilegi de ser dels pocs que poden dir que han vist l’os bru dels Pirineus. “Un dia a les 7 de la tarda el Goliat [l’os més conegut dels Pirineus] va passar per davant del refugi”, explica el René, que recorda que caminava tranquil·lament. L’Aurora també va veure un os mentre feia una excursió. “El teníem a trenta metres i vam girar cua per no espantar-lo”, diu. Reconeixen que el millor de viure aïllat és el contacte amb la natura i la fauna.

Però també tenen records menys agradables. El Paco i l’Aurora van socórrer una noia a qui li va caure una moto de neu a sobre ben entrada la nit. “Com a guardes hem de tenir coneixements de rescat”, explica el Paco, que va poder remolcar la noia fins a Port Ainé. “El millor és la gratitud que et mostra la persona l'endemà", considera.

L’hivern passat el René va tenir un petit ensurt quan va bolcar el cotxe. “La grua no volia arribar i un tractor em va ajudar a treure’l”, explica. La Tatiana recorda el dia en què el Roni, el gos de la família, va haver de ser rescatat amb helicòpter. “Sovint se’ns escapa i aquell dia va caure en un barranc i no podia pujar. Li encanta la muntanya”, diu resignada.

El futur

“Professionalment ens encanta, però quan tens família les coses es compliquen”, reconeix la Tatiana. “És un lloc idíl·lic per viure amb els nens, però trobo a faltar el nostre espai”. I afegeix que li agradaria continuar a la muntanya, però amb un habitatge a part del refugi. El René, en canvi, no es veu a cap altre lloc i, per tant, quan arribi el moment hauran de fer front a una llarga conversa.

La situació és diferent per al Paco i l’Aurora, que fa mitja que viuen a Comes de Rubió. De moment no hi pensen, però són conscients que els anys passen. “La idea és quedar-se fins que el cos aguanti”, diuen.