Tres senyores i un senyor (jubilat)

BarcelonaCom que sóc una persona molt responsable sempre arribo uns minuts abans als llocs on se’m convoca. Almenys quan la cita és professional. En altres casos, a vegades em faig esperar… Tot i que hi ha qui considera que avançar-se és una pèrdua de temps, jo cada dia estic més a favor de fer-ho, ja que arribar una mica abans que estigui tot preparat sempre dóna molt de joc. Aquesta setmana vaig posar-ho en pràctica a la potent inauguració que Inditex ha fet de la seva botiga -flagship store per als que porten sleepers i tupé- de Massimo Dutti allà on la meva mare m’ensenyava de petit què era el disseny: Vinçon.

Assegut en un banc de passeig de Gràcia, esperant que s’obrissin les portes de la ciutat secreta dels Ming, dues veïnes del barri de-tota-la-vida es van posar a parlar incautament just al meu darrere. L’una havia sortit a passejar el caniche -“es coneix tots els arbres del passeig”, explicava cofoia- i l’altra havia sortit a fer el mateix amb el marit, que com el ca no va badar boca en tota l’estona. Allí palplantades, comentaven la jugada de com està canviant el barri. “Tot ho tanquen”, “ja no queda res” o “on anirem a parar?” era el que els venia al cap davant l’edifici on Ramon Casas pintava i on la dissenyadora Asunción Bastida cosia per a l’alta burgesia. No obstant això, la pena no aconseguia dissuadir-les i allí s’estaven plegades “per veure si en veig alguna”, com deia una d’elles. Però l’expectativa no feia més que caure cada cop que “alguna” apareixia per allí per entrar a can Dutti.

Tan decebudes estaven mentre miraven l’street style que al final una d’elles no es va poder estar de dir: “I això és moda? Que no ho veuen aquestes dues noies que van carrinclones? No em puc creure que en ple segle XXI una marca faci coses així d’antigues. Quina falta de visió!” Un asseveració que la consternada amiga-veïna va correspondre amb un lacònic “ja ho veus”. I és que no hi ha res com tenir la mirada entrenada per saber distingir. Res com saber el que és bo per identificar a l’acte el que no ho és. Cap antídot millor contra que ens estafin que tenir clar quin és l’horitzó qualitatiu.

Això era Vinçon. Una botiga en la qual no sempre podies comprar -les senyores que allí xerraven, definitivament, sí- però en la qual podies aprendre. Un marc mental a partir del qual podies entrenar la mirada, enfortir la ment i, per què no dir-ho, esperançar l’esperit. Ara un grup potentíssim ha fet una reforma de façana i interiors que qui sap si potser ha salvat el local de transformar-se en una botiga caríssima a la qual els pobres no podríem ni entrar o potser en unes oficines a la primera planta que només podríem intuir des del carrer. És el preu que hem de pagar per seguir gaudint de la casa d’en Casas. Però haurem d’aprendre a entrenar la ment per distingir el gra de la palla mirant a no se sap on. Anava a dir internet, però amb tanta publicitat encoberta en moda i disseny com hi ha a la xarxa, qualsevol se’n refia. Serà qüestió de buscar nous espais d’enriquiment cerebral sense perdre el somriure. Al mal temps, Donna Karan. Ves quin remei.

L’altra senyora de la nit va ser ella: Marta Ortega. La filla del creador de l’imperi Zara va ser una grata sorpresa entre els 400 invitats de la festa. Molt més grata que Olivia Palermo i el seu home. On vas a parar! Una persona que té el món als seus peus i que podria estar flanquejada per una paret de persones que espantessin tots els borinots al seu pas, va ser maca al tracte i agradable amb les seves respostes. Encara que totes fossin negatives per a aquest periodista, que volia signar una crònica amb cara i ulls. L’educació no sempre va annexa a la fama. De fet, sol ser al contrari, perquè la supèrbia econòmica fa molt de mal. El cas de Marta Ortega, una molt agradable sorpresa. Més n’hi hagués com ella en aquestes catifes vermelles del Senyor.

Qui no va estar invitat a la festa va ser Boris Bork. De fet, no ho estarà mai a cap. Bàsicament perquè no existeix. Aquest milionari rus que triomfava a Instagram s’ha descobert que no ho era. Que el seu popular compte d’Instagram envoltat de luxes i hàbits només aptes per a privilegiats era una estafa que tothom s’havia cregut. El suposat milionari era un jubilat rus que no cobra ni 200 euros al mes i que només seguia les ordres de dos joves amb moltes ganes de provocar que amb menys de 800 euros i poc més de 30 fotos el van convertir en algú mereixedor de ser seguit per gairebé 30.000 persones. Diuen que estava inspirat en Gianluca Vacchi, el milionari més famós aquest estiu, que el seu objectiu era demostrar que poc que filtra la gent a internet.

Gianluca Vacchi, el milionari més famós d'Instagram durant el darrer estiuSincerament, les seves fotos grinyolen una mica per ser del tot creïbles. Els falten algunes evidències per ser realment de milionari. Però ara és molt fàcil de dir. El cas és que va funcionar i que cada dia diuen que rebien uns trenta missatges privats de marques i empreses que volien aparèixer al compte d’aquest pensionista performer. Com deia, cada cop tindrem més difícil això d’entrenar la mirada. Realitat i ficció es converteixen en un totum revolutum servit en codi binari per a millennials. Anem servits. A vegades penso que les revoltes socials del futur només arribaran perquè algunes generacions es decidiran a lluitar activament pel seu dret al brunch.