Gervasio Deferr, exgimnasta: “Hem estat temps barallats i sense parlar-nos però pel Víctor dono la vida”
Gervasio Deferr continua tenint, gairebé una dècada després de retirar-se, un dels palmaresos més brillants de la història de l’esport espanyol. Va guanyar tres medalles olímpiques -l’or a Sydney i Atenes i la plata a Pequín- i va liderar una generació de gimnastes excepcionals que han acabat sent els seus millors amics. Entre ells, el Víctor Cano. “El vaig conèixer a la Foixarda, on la federació de gimnàstica feia proves als nois que despuntaven. El Víctor tenia 11 anys i jo 9. M’hi vaig acostar i li vaig preguntar com es deia, quina edat tenia, quin horòscop era... llavors se’m van acabar les preguntes. Ell em mirava com dient «¿A aquest penjat què cony li passa, que no para de parlar-me sense coneixe’m de res?» Era la meva manera d’expressar que volia formar part d’allò, que m’apassionava la gimnàstica”. Amb el Víctor i altres companys de Barcelona i de Madrid van crear una selecció que va recórrer el món competint al màxim nivell. “Sabíem que ens jugàvem la carrera cada cop que competíem. Però hem sigut una família més enllà de la gimnàstica i de la competició. A més, teníem la sort que destacàvem en aparells diferents: [Jesús] Carballo en barra, Omar [Cortés] en anelles, Andreu [Vivó] en paral·leles, el Víctor en poltre, jo a terra i salt”... La competició va portar algunes decepcions -“Quan l’Oriol [Combarros], amb qui havíem estat sempre junts i havíem anat a escola plegats, va quedar fora dels Jocs de Sydney per lesió, va ser una merda, va fer mal”-, però també grans alegries. Deferr i Víctor Cano van competir junts a Sydney i a Atenes, i també van acabar coincidint a Pequín, en una nit molt especial: “El Víctor no havia entrat en l’equip i era a Barcelona, però quan el vaig trucar per dir-li que m’havia classificat per a la final, va penjar, va trucar a la seva germana, la Sonia, que és la mare dels meus fillols, i es van comprar els primers bitllets cap a Pequín. Quan vaig guanyar la plata, en lloc d’anar-me’n a la vila olímpica, on m’esperava tothom, vaig anar a l’hotel llardós, a 40 quilòmetres de Pequín, on s’estaven ells. I vaig dormir a terra. Ho havia de celebrar amb la meva família, amb tot l’amor del món. Va ser meravellós”.
Deferr i Cano tenien un estil ben diferent a l’hora de competir: “El Víctor s’entrenava molt millor que jo, de deu. A mi em costava, em discutia amb entrenadors, companys... però a l’hora de competir ho escombrava tot, com el Goku a dalt del núvol Kinton”. I a nivell personal també han tingut èpoques de tot: “Hem estat molt temps barallats i sense parlar-nos per coses nostres, però dono la vida per ell i el defensaré sempre. Som com els germans: ens podem equivocar tots els cops que sigui, però mai deixaré de valorar el que sento per ell”. Ara continuen en contacte, tot i que el Víctor viu als Estats Units amb la seva parella, Andrea Fuentes, seleccionadora americana de sincronitzada. “No parlem cada dia, però això tampoc ho fan els germans”.
