MANUAL DE LA BONA ESPOSA

Tots els amics del rei

Els cronistes reials asseguraven no fa pas massa, per activa i per passiva, que Joan Carles I d’Espanya no tenia ni amics ni cort perquè figurava que un rei no podia estar subjecte a les emocions humanes, ja que era una entitat neutral i màgica que cobrint-nos amb la seva capa d’ermini (igual com fan les marededeus amb els seus mantells de seda brodada amb estels de fil de plata) ens protegia a tota la resta, el seu poble, els seus súbdits, de tots els mals possibles, que com sabem són múltiples, constants i variadíssims. Ara resulta que aquests mateixos cronistes ens expliquen, també de forma insistent, que Joan Carles té molt bons amics arreu del planeta que també deuen tenir una certa capacitat de màgia perquè es veu que l’aixopluguen i el regalen a bastament. No sabem si és que ja els tenia d’abans i els cronistes no se n’havien adonat perquè els amics cosmopolites eren extremadament discrets (i al ser màgics...) o si és que el rei, sense poder-ho evitar de cap de les maneres, va deixar-se portar per la humanitat desaforada que habitava dins les seves entranyes i va anar-los fent a mida que anava vivint. Passa sovint, no és el primer cop: homes d’aspiracions, necessitats i desitjos vulgars i populars (com els teus, com els meus, com els de la de més enllà) atrapats en un cos de rei que lluiten, tal com exigeixen tant la modernitat com les revistes de moda, per ser ells mateixos. Misericòrdia. La cosa, però, també passa al revés: trobem reis o reines atrapats en cossos humans que no poden, finalment, evitar explotar a la superfície. Mira, si no, els casos de Cary Grant, Liz Taylor, Laurence Olivier, Bette Davis i tants d’altres... autèntics monarques, estrelles atrapades en la figura d’una persona ordinària.

Les bones esposes no tenen l’amistat mitificada en cap cas perquè no n’esperen res, dels amics, de les amigues; no els exigeixen res, mentre ho siguin n’hi ha ben bé prou, i això és una cosa que no depèn ni d’ells ni de tu. Tampoc en l’amistat tenen ganes d’aprofundir, els sembla una cosa perfectament superficial, fàcil, una relació, un pacte, entre persones educades que, per casualitat, s’han trobat sense esforç. Molts malentesos a aquest nivell apareixen quan hom espera de les amistats un peatge, fidelitat, sotmetiment, regals. Els amics, les amigues, no proporcionen riquesa, ni entretenen, ni acompanyen durant la festa, tampoc durant la tragèdia. No cal que siguin com tu, ni de la teva tribu, el teu club, el teu partit polític... Els amics són lliures i fan i desfan sense el teu consentiment. No han de ser guàrdia pretoriana, dames de companyia, escuders... Un amic no diu el que vols sentir però tampoc parlarà per tu. No s’avergonyirà del teu fracàs però tampoc el teu èxit li semblarà res d’extraordinari. De tant en tant us fareu companyia però sense que la cosa es faci pesada. Els bons amics arriben puntuals però, sobretot, marxen puntualment, a seguir fent la seva vida. Un amic no dona la tabarra. No és un bon contacte, ni el corn de l’abundància o la cova d’Alí Babà. Els amics són un espectacle, una atracció inevitable que observem (i ells a tu) encuriosits i atents, igual com fem amb el fons marí quan ens hi capbussem.

Les bones esposes quan tenen cabòries no truquen a l’amiga de torn, bona esposa com elles, sinó al psicòleg, al confessor o a la mamà. Amb les amigues, tornem-hi, olives farcides i gintònics (en plural), equitació i un repàs frívol de l’actualitat, que sempre donen, l’actualitat i la frivolitat, moltíssim de si. Un cop pagat el compte, a la catalana, cadascú la seva part, muac-muac, records i qui dia passa any empeny.

El + vist

El + comentat