LES MEVES COSES

Pilar Benejam: “S’aprèn més del que un mestre és que no del que diu”

S’ha passat la vida ensenyant a ensenyar. Catedràtica jubilada de la UAB, a punt de fer els 80, confessa que, de jove, li deien que era “una ‘empollona’ suportable”

Passa l’estiu anant i venint, entre Menorca i Barcelona, on viu des dels 17 anys, quan hi va arribar per estudiar. Pilar Benejam va néixer a Ciutadella, i enguany farà 80 anys. A qui des del 1972 va ser catedràtica del departament de didàctica de la llengua, literatura i ciències socials de la UAB, amb tres carreres a l’esquena (magisteri, pedagogia i geografia i història), quan se li demana per les seves coses respon sense pensar-ho: “No he fet res més que estudiar”. No ho diu com un llast: “Aprendre ha sigut el motor de la meva vida. He intentat ser seriosa amb la feina, però també passar-m’ho bé. L’alegria és del tot necessària per viure”. Explica que de ben jove els companys de classe sempre acudien a ella per als apunts, per als dubtes... “Em deien que era una empollona suportable [riu]. I és que jo els ajudava i estudiava més que la majoria, sí, però després m’agradava riure i anar a fer una copa”.

ALS 13, FORA DE CASA

Pilar Benejam assegura que una nena de Ciutadella de la seva generació havia de tenir molt clar que volia estudiar, perquè tot li anava en contra. “Vaig haver de marxar als 13 anys de casa meva perquè a ca Las Madres, l’escola on anava a Ciutadella, em vaig quedar sola per fer el batxillerat. No el podien fer només per a mi. Vaig haver de convèncer la família, tot i que sempre em van fer costat. I amb 13 anys vaig anar a fer el batxillerat a Maó. Això volia dir que només podia anar un cop al mes a veure la família. Llavors el cotxe correu trigava més de tres hores per anar de Ciutadella a Maó, parava a cada poble, la gent baixava al cafè, a saludar els coneguts, i tornaven a pujar. Jo us ho dic, havies de tenir moltes ganes d’estudiar”. Als 17 anys ja era mestra. “No perdia el temps, fins i tot quan la família anava a la platja en galera jo anava darrere amb l’ase, llegint, estudiant. Als 17 anys vaig convèncer el pare per anar a estudiar pedagogia a Barcelona, perquè jo el que volia era ensenyar a ensenyar. I quan vaig acabar vaig pensar que havia de tenir una matèria per ensenyar, i vaig fer geografia i història. Quan em vaig llicenciar el pare em va dir: «Jo no sé si has après o no amb tot el que has fet, però ja no pago més». Jo sempre pensava que no en sabia prou”.

AMB L’EXEMPLE

Joaquim Farré, el seu marit, és qui ens passa la foto que ha escollit la pedagoga per il·lustrar aquesta pàgina. “Jo amb la tecnologia sempre he sigut una nul·litat i el meu home m’ha ajudat tota la vida. Amb totes les màquines he sigut terrible, perquè per conduir era un perill tan gran que qui va ser una de les persones que més m’han marcat, el geògraf Enric Lluch, sempre comptava entre els seus mèrits haver baixat l’Arrabassada amb mi al volant. Entre els seus mèrits!” [Riu.] A la foto es veu Pilar Benejam amb alumnes al Gòtic de Barcelona. “Sempre he defensat que la geografia es fa caminant. I he de dir que crec que he après tant dels alumnes com ells de mi”. Per a la pedagoga, membre de l’Associació Rosa Sensat, un mestre ha de ser un exemple: “S’aprèn més del que un mestre és que no del que diu. Per a un mestre és essencial creure que l’educació ajuda a fer que el món sigui millor. Un mestre ha de ser un entusiasta. L’entusiasme s’encomana i amb l’entusiasme es mou tot”.

Llegeix aquí la resta d'entrevistes de 'Les meves coses', de Cristina Ros

Més continguts de