La bonica història del llop que va canviar el paisatge

L’any 1926 el llop es va extingir del Parc Nacional de Yellowstone. Aquest fet va provocar un augment desmesurat de la població de cérvols, la qual cosa suposava un perill per a la vegetació. Els trèmols, els salzes i els àlbers eren els que més patien la superpoblació d’aquests herbívors. Per retornar la salut a l’ecosistema, l’any 1995 es va reintroduir el llop. Amb els llops caçant els wapitis -així és com en diuen els nadius dels cérvols- i foragitant-los de les riberes, la vegetació es va poder anar recuperant. Fins i tot l’alçada d’alguns arbres es va arribar a quintuplicar en tan sols sis anys. En conseqüència, van arribar molts ocells cantaires atrets per aquest nou hàbitat. A la vegada també va provocar la tornada de molts castors, que necessiten aquests arbres per viure. Com que els castors construeixen preses amb els arbres que fan caure, es va generar un hàbitat nou per a altres animals. Així doncs, van arribar les llúdrigues, els ànecs, els peixos i els amfibis. A més, com que els llops mataven coiots, el nombre de conills, llebres i ratolins també va augmentar. Això es va traduir en un increment d’aligots, astors, mosteles, guineus i toixons. La població d’animals carronyaires, com els corbs i les àligues de cap blanc, també en van treure profit, ja que gaudien de les restes de les captures dels llops. Els óssos, per la seva banda, se’n beneficiaven perquè també menjaven les restes del llop i, per postres, gaudien de l’augment de fruites del bosc alliberades dels wapitis. Aquest augment d’óssos va reforçar l’efecte llop, ja que aquests també caçaven cries de cérvols.

Havia succeït una cosa meravellosa! La introducció d’uns quants exemplars d’aquest gran carnívor havia causat una cascada tròfica. Però els efectes de l’arribada del llop no tan sols van repercutir sobre tota la xarxa de l’ecosistema, sinó que també es va traduir en un canvi de la geografia del parc. El creixement de la vegetació de les riberes evitava l’erosió. Aquesta estabilitat va provocar que els rius canviessin el seu comportament, serpentejaven menys, el seus llits s’havien tornat més profunds i s’havien format alguns gorgs.

Aquesta història tan bonica és molt coneguda per la majoria de nord-americans. Sobretot després de l’aparició d’un vídeo que s’ha fet viral. Gràcies a aquesta gran difusió, els científics han pogut obtenir més recursos per a la recerca. Tot és perfecte. L’única pega és que, segons un article al New York Times d’Arthur Middleton, de la Universitat de Wyoming: aquesta història no és certa. Sembla que la natura és més complexa que aquesta narració tan poètica.

El consell: Inhibició a la mossegada

El cadell aprèn a controlar la força de les seves mandíbules mentre juga amb la resta de cadells. Ja que si els mossega fort aquests deixaran de jugar amb ell. Si ho fa amb la mare rebrà un càstig sever. Un gos, que no l’han aïllat massa aviat del seus, en arribar ja té cert autocontrol. Però podem reforçar-ho. Si quan estem jugant amb ell fa un mossegada més forta del compte, deixarem de jugar durant 2 minuts i després hi tornarem. També podem aconseguir-ho si li acostem un tros de premi amagat entre els dits. Si és massa brusc agafant-lo, farem un “ai!” i retirarem el premi. Si després actua amb delicadesa, el premi serà seu.