27/08/2022

La vida i l’estiu

2 min
Escriptura amb ploma sobre una llibreta.

Enguany sí que he aconseguit acabar La mort i la primavera. Vaig començar aquesta columna estiuenca parlant-ne per no donar-me escapatòria, i vaig ser llest, perquè sense això l’hauria tornat a deixar a mitges. Em consolo pensant que Rodoreda va deixar la novel·la inacabada perquè també ella la trobava massa bèstia. El problema no és la força amb què t’ofega de desesperança: Kafka també ho fa, i mai m’ha fet tanta angúnia. El que passa amb La mort i la primavera és que la vida queda tan germana de la mort que la bellesa es torna insuportable.

La cultura és convidar els morts a fer-nos companyia. A canvi, ens regalen vida: a mesura que ens cultivem llegint-los, trobem més connexions en les coses, multipliquem els adjectius, enriquim la textura de la nostra experiència. Però el preu és una certa distància amb la font d’energia primordial. Com un prisma que parteix la llum, les reflexions del raig són més boniques, però no escalfen igual.

Val la pena? Una manera d’interpretar el final de 2001, una odissea de l’espai, és que no. Aquell nadó interestel·lar de Kubrik orbitant la Terra mentre sona Així parlà Zaratustra és l’expressió visual del llegendari superhome de Nietzsche. I el superhome és un nen perquè ha oblidat les lectures que el convertien en un ressentit i s’ha reconciliat amb la ingenuïtat d’una vida més orgànica. Per l’antifilòsof, la recerca de la veritat és contrària a la salut.  

Això sempre m’ha fet riure perquè Nietzsche va estar malalt tota la vida. Per això anava sovint als cims de Sils Maria, on trobava un dels pocs climes que li provaven i podia fer llargues passejades. Diu Michel Onfray a Els allaus de Sils Maria (Fragmenta) que d’aquelles muntanyes i aquells rius en va sortir la seva filosofia. M’agrada pensar que, durant l’exili a Suïssa, Rodoreda va veure els mateixos paisatges i en va prendre alguna cosa que va acabar al poble imaginat de La mort i la primavera.

Ni Nietzsche estava contra les lletres ni Rodoreda va perdre l’esperança. Passa que els grans escriptors no tenen més remei que reproduir la batalla eterna entre la vida i la mort amb totes les seves forces. Primer, afirmen la vida, l’afany que crea i dona forma al món. I després la travessen del dolor de tot allò que ha estat i ja no és, del que hem rebut i del que tenim el deure impossible de retornar. Per al protagonista del llibre de Rodoreda, hi ha alguna cosa terrible en “aquesta cadena que no s’acaba mai d’homes i dones que s’ajunten i de fills que neixen sense parar”, que li fa sentir “que la vida se li havia tornat lletja de tant viure-la”. Per evitar que això ens passi, i a tots ens pot passar, llegir i escriure és l’únic que tenim per travessar la vida de la quantitat justa i necessària de mort.

Joan Burdeus és crític cultural