Laura Fortuny: "Els arxius són llocs plens de vida, amb històries per descobrir"

BarcelonaPassejant pels passadissos interiors de l’Arxiu Històric de Barcelona, la Laura Fortuny passa per davant d’un munt de mapes gegants. “És el fons documental d’Ildefons Cerdà”, explica. I, com que la Laura sempre diu “Després de l’enderroc de les muralles de Barcelona ja no m’interessa gaire res”, no puc estar-me de fer broma amb ella: “Si poguessis, li demanaries a Cerdà que no fes caure les muralles medievals de la ciutat, oi?” I ella em rectifica: “No va ser cosa seva, ell era un visionari, però no va decidir enderrocar-les. Ara, quan visito una ciutat que encara conserva les muralles, ploro d’emoció”, segueix la broma, mentre continua obrint portes de la Casa de l’Ardiaca, la preciosa seu de l’Arxiu. I la mirada se li'n va a un feix de documents. Cada dia descobreix alguna cosa nova. I utilitzant les xarxes socials, acosta els arxius a la població.

Filla del barri de Sant Antoni, la Laura ja devorava llibres d’història quan era menuda. Però no va decidir-se per estudiar història a la UAB fins que va fer un viatge a Roma, quan es va trobar a ella mateixa fent de guia turística improvisada amb els seus amics. Quan va entrar a fer pràctiques al Museu Marítim, va entendre que els arxius no són només espais plens de documents. També són espais plens de vida. “Van deixar-me tocar el fons de la Companyia Transatlàntica. La gent moria, naixia o es casava al mar... I van demanar-me crear una base de dades amb aquest registre civil. M’ho vaig passar molt bé. Un any, per exemple, estava ple de naixements d’italians. Coincidia amb una gran fam a Itàlia, quan milers de persones van marxar a l’Argentina. Aquells documents amagaven històries personals i volia estirar cada fil”, recorda. I ja com a treballadora de l’Arxiu Municipal, al cor d’aquesta Ciutat Vella que tant estima, ja que la seva mare tenia un bar a la plaça de la Llana, va començar a fer servir Twitter per acostar l’Arxiu a la gent durant el confinament: “Aquesta documentació és pública, teva i meva. I no ens la fem nostra. La vull fer arribar a la gent”, diu. De vegades passa setmanes preparant els fils de Twitter que publica per explicar les històries de les portes medievals de la ciutat o els cartells amb els noms dels carrers. I, sempre, centrant-se en aquella Barcelona amb muralles. “Sense les muralles la ciutat va canviar, es va fer més cosmopolita. S’ignora massa la Barcelona que va del 1714, època molt estudiada, a l’enderrocament de les muralles. I mira que és una època fascinant, plena de revoltes, de tradicions... Jo visc dins de les muralles medievals de Barcelona. M’obsessionen molt”. I la seva passió li ha permès ser convidada a dues escoles per fer xerrades sobre una ciutat que molta gent redescobreix gràcies als seus relats.

Ara ja treballa amb la documentació sobre un sorteig sorprenent. “El 1772 va néixer el net de Carles III. I dins de les celebracions l’Ajuntament va constituir quatre dots per a quatre noies “casaderas”. Doncs bé, es van presentar 1.290 sol·licituds, dones que havien d'aportar molta documentació demostrant “ser honestes i de bons costums”, tenir entre 15 i 30 anys... Llavors sense dot no et podies casar. Parlem de dones que feien de minyones, normalment. Només quatre van guanyar aquell sorteig. De la resta, moltes estaven destinades a morir soles després de treballar tota la vida”. Una de les noies que van demanar entrar al sorteig per casar-se, per cert, es deia Antònia Font. Incansable, la Laura ha recuperat la seva història oblidada.