Quan hi ha un d’aquests accidents fatals en què un gos és el causant de la mort d’una persona, sol haver-hi dues postures preponderants. Els que diuen que és culpa de la naturalesa del gos i que, per tant, certes races haurien d’estar prohibides, i els que ho neguen i consideren que els responsables són les persones, que no l’han educat adequadament. La veritat és que la conducta és el resultat de la interacció entre la genètica de l’animal i l’entorn. Dit d’una altra manera, per més capacitats innates que haguessin heretat Messi o Mozart, no haurien esdevingut uns virtuosos si no haguessin començat a assajar de ben petits. És cert, però, que hi ha alguns trets del comportament que tenen més pes genètic i d’altres en els quals pesa més l’ambient. La conducta agressiva és, en certa mesura, heretable, tot i que no depèn exclusivament d’un gen. Per tant, es pot considerar que les dues postures tenen una part de raó. El problema és que actualment no hi ha cap estudi que hagi establert amb claredat que hi ha unes races que tenen més predisposició innata que altres a la conducta agressiva amb les persones. Dins d’una mateixa raça s’observen diferències molt grans, hi ha línies que són més agressives que d’altres.
El que és ben cert és que hi ha una percepció general que determinades races són més perilloses que d’altres. Sense negar que pugui ser veritat, aquest fenomen s’explica, principalment, per dos motius. El primer és que els casos en què estan implicades certes races tenen un ampli ressò en els mitjans de comunicació, tot i que de vegades s’equivoquen de raça. El segon és que certs col·lectius se senten atrets per aquests gossos precisament per la fama que tenen, i n’adquireixen un. El gos no deixa de representar, en certa mesura, una prolongació de l’ego. No es projecta la mateixa imatge si es passeja un chihuahua que si es passeja un dog alemany. Molts gossos actuen com a lubricant social però n’hi ha d’altres que fan de barreres socials. Ja se sap que la inseguretat pot fer necessària l’ajuda d’un gos o de qualsevol altre complement per suplir determinades mancances. Un estudi va fer palès que les persones tendim a jutjar la perillositat d’un gos en funció de la seva constitució física, per la potencialitat de fer mal; és lògic i esperable. Altres estudis evidenciaven que en funció de com anava vestida la persona que duia el gos i segons quins collars i complements portava, se li atribuïa més o menys perillositat. El que queda clar és que prohibint races considerades perilloses no es resoldrà res, sempre n’apareixeran d’altres. El fenomen d’una raça amb fama de dolenta va variant amb el pas dels anys.
Malgrat que cada any hi ha accidents mortals, la probabilitat que un gos causi una mort és realment molt baixa. Hi ha menys incidents amb gossos que amb piscines o amb bicicletes. Segons dades dels Estats Units, és 100 vegades més probable que un nen mori per maltractaments a mans d’un familiar, o d’una persona pròxima, que no que mori per l’atac d’un gos. El que passa és que anualment sí que hi ha moltes persones que són víctimes de mossegades. Segons dades dels Estats Units, la meitat dels nens de 12 anys han patit una mossegada. Hi ha un estudi americà, però, que estableix una escala de l’1 al 6 segons el grau d’afectació d’una lesió. Si un valor 6 representa la mort, el 99% de les mossegades són de categoria 1. Per posar-ho en un context, els danys per caigudes, que és la causa de lesió més freqüent, tenen una categoria de 4.
El consell: Nens i mascotes
Un estudi va evidenciar que el 62% dels nens a qui presentaven la imatge d’un gos ensenyant les dents interpretaven que el gos estava rient o feliç en lloc d’agressiu. Per tant, cal anar ensenyant-los a interpretar el comportament del seu animal de companyia. Un gos amb un perfil de risc alt és aquell en què coincideixen els següents factors: és un mascle no castrat, ha tingut poc contacte previ amb nens, no tolera el contacte, li costa adaptar-se a situacions noves, davant d’una frustració es mostra agressiu, es passa la major part del temps lligat, té un historial de depredació de petits animals, és agressiu quan se’l desperta, no ha sigut ensinistrat i es mostra possessiu amb els recursos.
