L’excentricitat (segona part)
Un altre factor que propulsa l’excentricitat en els pijos és la combinació perfecta entre tenir una riquesa desaforada i disposar d’una muntanya de temps lliure que els condueix a portar a terme les seves dèries fins a límits delirants i capriciosos.
És habitual que aquesta excentricitat es materialitzi en forma de grans infraestructures, i no és estrany que molts supramilionaris, al llarg de la història, s’hagin fet construir, per exemple, un zoo al jardí de la seva mansió, curull de les espècies més estranyes del planeta. Tot plegat per acontentar les ínfules divines del senyor de la casa a pesar que, en més d’un cas, alguna fera s’hagi escapat del tancat daurat per acabar cruspint-se l’hereu.
El Grand Tour, que no deixava de ser una forma hiperbòlica de fer turisme, era l’excusa perfecta per desplegar un altre tipus d’excentricitat en forma de massius enviaments de souvenirs a la gran metròpoli. Per als membres de la classe mitjana, de la treballadora i per als pobres en general, fer una mudança o simplement canviar el sofà de casa suposa un autèntic maldecap, un turment, però per als pijos mudar-se o, cosa que és el mateix, enviar a casa des d’un continent remot una estàtua grega de Posidó (amb tres dofins als peus i un trident de sis metres d’alt) o un fris complet amb el relleu d’una cavalleria jònica a l’atac; enviar un claustre romànic, el mobiliari complet d’un palau rococó i, de passada, vuit merantis tropicals amb les seves arrels perquè, un cop trasplantats, acabin flanquejant el camí que porta al pavelló de caça de la finca d’Extremadura... és tan senzill com per a un mico pelar-se un plàtan.
Després, i en aquesta mateixa línia, trobem un cert fanatisme col·leccionista que, en els rics, no deixa de ser una forma sofisticada i velada de la síndrome de Diògenes. L’acumulació d’obres d’art, propietats, esposes i fills o cotxes de luxe correspondria a aquesta faceta de l’excentricitat patrícia que varia segons si el diner és més o menys fresc. Així doncs, totes les joves estrelles del futbol, després que els ingressin la primera milionada, es llancen al shopping desaforat de Porsches, forabords i americanes entallades i brillants de Dolce & Gabbana (que s’emproven entre copes de xampany després que els hagin tancat en exclusiva per a ells sols la botiga d’Ortega y Gasset). Quan el diner és madur el que s’imposa és col·leccionar impressionistes i Picassos i, finalment, quan el patrimoni ja està assentat, el que s’estila és desprendre’s de tot el que s’ha acumulat prèviament, pintar les parets de blanc i dedicar-se a la meditació transcendental.
Una altra manera d’expressar l’excentricitat seria l’afany de conquesta, que explicaria la despesa desmesurada durant la recerca del velló d’or per part dels argonautes, les croades en general, els maldecaps que el Sant Grial va suposar per als membres de Camelot o gastar-se 28 milions de dòlars per viatjar deu minuts amb Jeff Bezos per albirar ni que sigui de lluny el planeta Mart.
Quan, a mitjans del mes d’agost, l’oncle Stephen Tennant, glòria i supervivent dels Bright Young Things, va arribar a Glen per passar-hi uns dies, va quedar decebut al veure que el parc del castell estava cobert de bruc color morat (aquell arbust tan característic i inevitable dels estius escocesos): “Que vulgar aquest mantell púrpura”, va dir-li al seu nebot, que, igualment excèntric i com a exquisit amfitrió, va ordenar immediatament que es compressin al poble centenars i centenars de flors de paper maixé de color blau per col·locar-les estratègicament i minimitzar l’efecte de la natural extensió violàcia. L’endemà, al veure el canvi, de púrpura a blau, l’oncle va exclamar: “Oh, encant, molt millor, no trobes?” Va girar gropera i va dirigir la seva volàtil atenció cap a alguna altra cosa.
