Ara Estiu 11/08/2021

Papallones que es “vesteixen” de fulles per camuflar-se

Al Museu de les Papallones de Catalunya hi trobareu la més petita i la més gran del món, entre moltes altres curiositats

3 min
Papallones que es “vesteixen” de fulles per camuflar-se

Ribera de CardósEls antics grecs creien que eren les ànimes dels morts. Fins al Renaixement, es pensava que sortien per generació espontània. I fins al segle XVII, es pensava que naixien de les plantes. S’ha avançat molt en el coneixement de les papallones, però el que se’n sap està en mans d’uns pocs. Un dels centres del país que més fa per la divulgació d’aquests insectes és el Museu de les Papallones de Catalunya, que és a Ribera de Cardós.

El museu acull una excel·lent mostra dels prop de 4.000 exemplars de papallones que volen a Catalunya, tant diürnes com nocturnes: la majoria són crepusculars o nocturnes i s’identifiquen fàcilment perquè solen ser peludes, així es protegeixen del fred.

Entre les més curioses, en aquest museu hi trobareu la més petita del món, la Stigmella aurella, descoberta al segle XVIII -n’hi ha a Catalunya, són molt difícils de veure: cal fer-ho amb microscopi-, i també la més gran del món, l’Attacus atles, asiàtica, nocturna, descoberta també al segle XVIII. La més gran del món és una espècie curiosa: en un extrem de cada ala té un dibuix que sembla una serp, com a sistema de defensa.

“Aquesta la vaig trobar a la vall de Sorteny (Andorra) l’any 1994”, em diu l’Alfons Dolsa, director del museu, que em fa de guia. “La vaig batejar amb el nom de la meva dona, mariateresa ”. És d’un vermell ataronjat metàl·lic. I la part del darrere de les ales, sorprenentment -aquesta és la seva singularitat- és de color blanc, també metal·litzat. És una variació de l’espècie Heodes virgaureae. “És única al món”, em diu l’Alfons. “I com se sap?”, li pregunto. “No se n’ha trobat cap més”, em respon. “Hi ha gent que ha vingut dels Estats Units per veure-la”, remarca.

“Mira, aquesta s’ha anat fent petita degut al canvi climàtic. Com que ha anat pujant de cota, a causa de l’augment de la temperatura, ha anat trobant cada cop menys aliment”. És la Parnassius apollo, gran, blanca, amb unes taques negres. “Està prohibit agafar-la”, em diu l’Alfons. “Però per al museu la vau caçar”, li dic. “Un sol exemplar”, es defensa: “Per agafar-la es necessita un permís de captura científica, que jo tinc. Ara si l’agafo, la mesuro i la deixo anar”.

“I aquí tenim la monarca africana, que vola des d’Egipte i Etiòpia fins a la Península. N’he vist unes quantes al delta del Llobregat, on cria”, em diu. L’observo amb deteniment -és de mida força gran, de color taronja- mentre l’Alfons m’explica que a principis del segle XIX ja se’n veien a Prats de Lluçanès, a Blanes i a Vilafranca. “I no es cansen de volar tants quilòmetres, aquestes i altres papallones?”, pregunto. “No, els insectes no han de regular la seva pròpia temperatura. Per això, i perquè són petits, són molt eficients energèticament”, argumenta. “Les papallones travessen continents amb una facilitat extraordinària. No són gens dèbils”, afegeix.

Les papallones que em criden especialment l’atenció del museu són les que es “vesteixen” de camuflatge, tot imitant les fulles i altres elements, per despistar els depredadors. Com ara la papallona mussol, americana, que té a cada ala un dibuix d’un ull ben obert, com el d’un mussol. I la Kallima inachus, de l’Índia, d’uns colors ben vius, groc i blau. Quan un ocell o una altra bèstia la persegueixen, plega les ales i es posa damunt d’una fulla. La part de sota de les ales, la que mostra quan estan plegades, és de colors molt semblants a la fulla on descansa; fins i tot n’imita els nervis i taques de fongs. No hi ha manera de distingir-la. I quan, a la tardor, les fulles s’enfosqueixen, la part de sota de les ales d’aquesta papallona tan intel·ligent també!

stats