Sorpresa, emoció i la dura realitat. L'editorial transcrit d'Antoni Bassas

Ningú, absolutament ningú, podia imaginar-se que avui publicaríem una portada com aquesta: Carles Puigdemont rellevant Artur Mas a la presidència de la Generalitat.

No es perdin avui  la crònica d’Oriol March explicant detalls de com va culminar, a dues hores perquè s’acabés el termini legal, un procés frustrant de negociació de tres mesos i mig. Entre aquesta crònica i el que hem rascat de les darreres hores, les raons finals van anar així:

Passaven les setmanes i la CUP no cedia, no s’estovava, com esperava Junts pel Sí. A sobre, els resultats del 20-D, de les espanyoles, van fer adonar Artur Mas que si anava a les eleccions del març, no hi hauria Junts pel Sí, Convergència se n’anava a l’oposició i ERC, probable guanyadora, podria reeditar un tripartit. A Mas el molestava que ERC fes una defensa pública però no jugués internament a pressionar més la CUP. A Palau van començar a preparar l’equip de campanya per a unes altres eleccions al març. Però aleshores, les votacions assembleàries de la CUP mostren que hi ha una divisió neta, per la meitat, sobre investir-lo, i tot això en un moment en què Mas va començar a rebre consells de persones del seu cercle familiar, persones que lamentaven que en aquest país, quan te la jugues, no tens recompensa, o de persones com David Madí, Pilar Rahola o exdiputats de Convergència que li aconsellaven tirar la tovallola. Mas va sortir en tromba en una roda de premsa, dimarts passat, contra la CUP –diuen en el seu entorn que el posava a parir que diguessin que estava en mans dels antisistema–. La seva personalitat d’home competitiu, que no vol perdre ni als entrenaments, va fer la resta: si ell renunciava, volia una contrapartida de renúncies a la CUP. I les va acabar tenint. La CUP va sortir de la seva zona de confort. Mas els va tornar a castigar dissabte, quan va anunciar que plegava, i la CUP s’hi va tornar ahir amb allò de la “paperera de la història”. Però a quarts de deu del vespre, al Parlament, Anna Gabriel i set diputats i diputades més s’aixecaven del seu escó i deien “sí” fins a sumar 70 vots per  a la investidura, mentre  Rajoy contraprogramava des de la Moncloa amb els advertiments de rigor. La sorpresa estava servida.

No tothom a Convergència és feliç amb la renúncia de Mas. Com tampoc tothom és feliç a la CUP amb la dimissió de dos diputats i els vuit ‘sí’ al president Puigdemont. Al final, els dos partits han sortit de les seves zones de confort i no han frustrat l’esperit del 9-N

Què és això? Creativitat o improvisació? Construcció o fugida cap endavant? Càlcul o patriotisme? Doncs tot alhora, però, des del nostre punt de vista, hi ha més grandesa i audàcia que mesquinesa i bogeria, com afirmen alguns enfadats avui. Enfadats perquè tot el que sigui progrés polític els molesta, no cal dir-ho. No en va ha estat “o Mas o març”. Per això, la sorpresa.

Emoció. 130è president. Carles Puigdemont. Dissabte al matí comprava al mercat de Girona. Cap a l’hora de dinar me’l posaven en un cotxe de la presidència i cap a Palau. Va acceptar en minuts el que Neus Munté anava anunciant per Twitter que no voldria agafar. Munté, per fidelitat al president i perquè la seva oportunitat potser ha d’arribar d’una manera més tranquil·la i clàssica. Puigdemont la va acceptar, diuen, conscient, en canvi, d’acceptar un servei provisional. Però avui ja és Molt Honorable, i mai no hi ha res escrit. I menys en el procés. Puigdemont l’ha posat Mas, Mas no se’n va, farà ombra, dirigirà la refundació de Convergència i no està clar que algun dia no torni a la presidència.

Ens queda la dura realitat. Les finances de la Generalitat depenen del FLA. L’imminent vice-president econòmic, Oriol Junqueras, no ho passarà gaire bé. I les accions legals del Govern estaran vigilades pel Tribunal Constitucional. Puigdemont va insinuar ahir el començament d’una gran consulta ciutadana per  redactar la futura Constitució de Catalunya. Serà difícil construir un nou estat en 18 mesos. Però no tan sols per Madrid. També per Catalunya. Primer, assegurar l’estabilitat parlamentària amb la CUP. Anna Gabriel va dir ahir “no estem investint un president autonòmic”. Puigdemont va parlar d’un període de postautonomia i preindependència. Difícil. Però és bàsic que la majoria per la independència aconsegueixi pactar amb altres grups de la cambra, almenys amb Catalunya Sí que es Pot i amb el PSC.

Acabo citant l’article de Suso de Toro: “L’acord per investir un president és un triomf polític del sobiranisme perquè recupera el control del joc. Pot ser que la política espanyola ofereixi un referèndum o no, ja ho veurem, però no n’hi haurà prou que la ciutadania pugui acudir a les urnes un dia: l’empoderament de la societat catalana no té marxa enrere. M’és impossible imaginar una Catalunya com la de fa cinc anys, una comunitat autònoma espanyola i prou.

»El sobiranisme no té prou base social per concloure el seu projecte, però sí que té base legal i, en aquest moment, iniciativa política per seguir conduint-lo. En algun moment hi haurà d’haver un diàleg i una negociació amb algun govern espanyol, i s’establirà algun acord que reconegui alguna forma de sobirania política a Catalunya. I això és desitjable per a una Espanya que no tindrà més remei que afrontar que està sotmesa a poders centralistes que utilitzen la seva por, la seva falta de sentit cívic, el seu nacionalisme paralitzant i la seva falta d’amor per la llibertat”.

Més continguts de

El + vist

El + comentat