Cristina Clemente: “Si no hagués estat becària de Sergi Belbel ara probablement no seríem amics”

BARCELONACristina Clemente va conèixer Sergi Belbel el 2004. Belbel era professor a l’Institut del Teatre i, durant el tercer curs, Clemente va escollir un muntatge seu per fer les pràctiques: Les falses confidències, amb Laura Conejero, Eduard Farelo i Míriam Iscla, entre d’altres. “Jo era la becària”, diu Clemente, i assegura que va tenir sort perquè, tot i que hi anava sobretot a escoltar, li va tocar pencar. “Va ser un muntatge complicat tècnicament, hi havia una casa que es movia i una actriu va tenir un còlic nefrític. Jo als assajos feia els papers de la gent que faltava, i en una funció vaig llegir el text a la substituta, que anava amb pinganillo ”. Si no fos per aquelles pràctiques, diu Clemente, probablement ella i Belbel no serien amics.

Poc després, el director teatral li va trucar per fer d’ajudant en un altre espectacle, i amb el temps Clemente va començar a estrenar les seves pròpies obres. “Recordo perfectament el dia que vaig pensar que el Sergi i jo érem amics, i no només companys de feina. Era el 2008 i jo havia estrenat Volem anar al Tibidabo. La funció va anar superbé i estava molt contenta. Quan vam acabar, el Sergi em va enviar un e-mail llarguíssim felicitant-me, i allà em vaig adonar que ell ho havia viscut com si fos jo”.

Ara, diu Clemente, ja fa temps que la relació que tenen és “entre iguals”, i no és estrany trobar-los dinant junts a la Granja Lido, al passeig de Sant Joan. “Allà vam pensar gairebé tot el guió d’ Eva ”, assegura. Abans també anaven sovint al Comerç 24, només per la sopa de tòfona i ou que hi feien. “El menjar ens uneix molt”, diu. El menjar, i jugar. “Tots dos tenim obsessió amb els jocs de taula. Quedem a partir de les deu, quan ja està tot fet, i juguem”. Ho fan o bé sols o bé amb l’actor Roc Esquius i el director teatral Antonio Calvo, i un dels seus jocs preferits és l’Eleusis.

Com a amic, el que més li agrada a Clemente de Sergi Belbel és que sempre té respostes per a tot. “Sempre té una teoria sobre per què passen les coses, i això em relaxa. Especialment en el món del teatre, tot el que em passa a mi ell ja ho ha passat, i tant si són coses bones com dolentes ell sempre ho sap posar en perspectiva. Recordo que quan era més jove em va dir que quan tingués fills tot tindria menys importància, i tenia raó”.

Per a la directora teatral, una bona amistat és “compartir emocions”, però també “barallar-se i poder continuar”. “El Sergi i jo ens barallem molt. Pels textos, pel dia a dia… Jo tinc molt caràcter i molt mala llet, i de vegades se me’n va la boca. Per això crec que una bona amistat és aquella en què saps com és l’altre i, passi el que passi, no es pot destruir”.