Entre amics

Joan Maria Pou: “Els meus amics han estat amb mi en els moments més meravellosos i també en els més complicats”

"Durant les últimes hores de vida de la meva dona, la Tati, em vaig girar un moment i ells eren allà asseguts, i hi van ser fins a l’últim moment", explica el periodista

Quan tenia 12 anys, el pare del periodista Joan Maria Pou va decidir enviar-lo quinze dies a Mas Pagès, una casa de colònies al Pla de l’Estany. “La primera persona que em vaig trobar va ser el nen amb qui havia de compartir la llitera, l’Oriol”. Trenta anys després, l’Oriol encara és un dels seus millors amics, igual que ho és el Roger, amb qui tots dos van compartir habitació a Mas Pagès l’estiu següent de conèixer-se i amb qui no van deixar d’enviar-se cartes fins que van ser prou autònoms per trobar-se fora de les colònies.

“Les cartes les tinc totes guardades en un parell de capses de sabates que són or pur”, afirma el periodista. “Les primeres eren cartes tímides en què ens explicàvem que bé que ens ho havíem passat i què fèiem en aquell moment, i a mesura que anàvem aprenent a escriure vam començar a compartir també emocions i reflexions, les primeres passions i les primeres confidències”.

A partir dels 17 anys van començar a veure’s més sovint: les primers sortides de cap de setmana, els primers viatges junts… D’alguna manera, reflexiona Pou, els tres han evolucionat en direccions que els han permès continuar sent compatibles. “He tingut amistats molt profundes i molt íntimes que amb el temps han deixat de ser compatibles. Sense buscar culpables, hem deixat de tenir ganes d’estar a prop, i que això passi és el més normal. El més normal és que amb 44 anys ja no siguis amic d’aquells nois que vas conèixer amb 12, i això fa encara més especial l’amistat amb l’Oriol i el Roger”.

Algunes vegades, diu, han parlat sobre què devia ser el que els va unir tant quan es van conèixer. “Podríem buscar moltes explicacions de per què vam connectar com ho vam fer, i potser les trobaríem. Però que la primera persona que saludes en la teva primera experiència en una casa de colònies es converteixi en un amic íntim durant més de 30 anys té un punt d’atzar, o d’inexplicable, i està bé que sigui així, m’agrada que sigui així”.

A l’Oriol i al Roger, diu Pou, els confiaria “el més preuat” de la seva vida sense dubtar ni un segon. “Han estat amb mi en els moments més meravellosos i també en els més complicats”. “Durant les últimes hores de vida de la meva dona, la Tati, em vaig girar un moment i ells eren allà asseguts, i hi van ser fins a l’últim moment. La Tati sovint em deia: «Imagina’t que són les 4 del matí, et sona el mòbil i et demanen ajuda. Quines són les persones que, sense que passi ni mig segon, faran que ja t’estiguis vestint i t’abraonis a la porta? I quines persones creus que farien el mateix per tu?»” L’Oriol i el Roger, diu Pou, són clarament dins d’aquesta llista, “necessàriament curta”.