"Em sentia una persona incompresa i necessitava conèixer persones que pensaren i sentiren com jo”

Barcelona“En l’adolescència estàs sol amb els teus amics i els poemes a la butxaca que no ensenyes a ningú... pel teu bé”. Joan Deusa, guanyador dels Jocs Florals de Barcelona d’aquest any amb el poemari Ítaca arrasada, no atribueix el seu millor record d’estiu a la infantesa sinó a l’etapa adulta. Es remunta tan sols quatre anys enrere, al 2021, però està segur que continuarà sent el seu millor estiu quan faci els cinquanta. Aquesta història comença quan, juntament amb els seus amics, Juma Barratxina i Manu C. Girón, es munten en un Nissan del 94 i es llancen a la carretera en una mena de roadmovie èpica postpandèmia per gravar una pel·lícula sobre les vides de set poetes, que seria el tercer volum del seu projecte Revista Poetry Spam (i que s'ha pogut veure aquest any al festival Poesia i +). Així és com un gandienc, un matadeperenc i un gadità emprenen un viatge poètic i geogràfic pels països catalans: de Gandia a Alfafara i fins a València; i de València a Valls, l’Hospitalet de Llobregat, Sant Joan de les Abadesses i, finalment, Llucmajor, a Mallorca.

Però recapitulem: per què, amb un pressupost de mínims gràcies a un Verkami que a penes cobria l’equip tècnic, Deusa i els seus amics s'embranquen (o com diria ell, es comboien) per gravar poetes, la majoria dels quals no havien publicat res –tot i que ara molts d'ells són emergents en l’escena de la poesia catalana–? “Si he seleccionat aquest estiu com el més feliç potser el motiu era només aquest: ser feliços”, diu Deusa. Aquell nen dels poemes a la butxaca va trobar així l’estiu poètic que volia: “Jo em sentia una persona incompresa i necessitava conèixer persones que pensaren i sentiren com jo”. Els tres protagonistes van construir una relació idíl·lica. Amb Barratxina, Deusa diu que són “un matrimoni perfecte”, i Girón sempre explica que, tot i haver viscut a Barcelona, aquell viatge va fer que copsés realment les dimensions dialectals del català.

En el viatge, hi ha un moment de clímax. L’últim dia de rodatge un amic poeta havia organitzat una festa a casa seva al mig del camp mallorquí. “Estàvem envoltats d’una tempesta elèctrica estiuenca meravellosa com si fossin els llums d’una discoteca. La cervesa, la marihuana, els animals de la granja i els humans... tots gaudint. I la pel·lícula s’havia acabat. Recorde que en aquells moments jo era incontestablement feliç”. El poeta es reapropia del famós eslògan mediterrani i bromeja: “No tinc la culpa que Estrella Damm agafés aquelles imatges. És ella la que hauria de pagar-me drets d’autor”.