10 anys de la cursa gironina que ha transformat l'esport femení

GironaDes de finals d’estiu que cada dimecres hi ha molt de rebombori a les portes del pavelló esportiu de Girona a Fontajau. No és perquè a dins s’hi jugui un partit en especial. És el lloc de trobada per a desenes de dones que s’ajunten per entrenar plegades. És una tradició que es repeteix any rere any des de l’agost fins a principis d’octubre. Totes comparteixen un objectiu: córrer o caminar els 5 quilòmetres de la Cursa de la Dona de Girona, que se celebra aquest diumenge 8 d’octubre. Un esdeveniment que va començar de manera simbòlica per fomentar l’esport en les dones i que deu anys després ha superat totes les expectatives i s'ha convertit en la cursa més participativa de la ciutat.

La Tania Sánchez va començar a anar als entrenaments el 2017. Llavors tenia 36 anys i no feia gens d’esport. “La meva vida era nens, casa i feina...”, assenyala. Als entrenaments, amb molt d’esforç i l’ajuda dels trainers que acompanyen gratuïtament les participants, va començar a camicórrer fins a aguantar 5 km. “Llavors va començar tot: vaig passar de córrer 5 quilòmetres a 10, després mitja marató i una marató. N’estic molt contenta”, assegura.

"Un abans i un després”

La seva història condensa la transformació que ha viscut l’esport femení a Girona de la mà d’aquesta prova. Per a Anna Oliveras, que és una de les trainers voluntàries, ha suposat “un abans i un després”. “Per a mi és una experiència molt agraïda perquè, a canvi d’ensenyar a córrer i ajudar a fer esport, he canviat la vida de moltes dones –apunta–. Fins al punt que, algunes, a partir de sortir de casa i socialitzar, han vist que no estaven tan bé, s’han sentit més lliures i han fet un canvi de vida”. Aquest dimecres es va fer el darrer entrenament, amb un canvi d'ubicació per sorpresa a darrera hora: ja a l'esplanada de la Copa, a la Devesa, on acaba la cursa. Per anar escalfant motors d'una cursa que enguany porta el lema d'"Hem crescut juntes".

La cursa va néixer el 2013 de la mà d’Esports Parra i l’Ajuntament de Girona. Des de la botiga d’esports, van considerar que calia fer alguna cosa per promoure l’esport femení a la ciutat. Des de feia anys que organitzaven una cursa de 10 km mixta, però llavors només hi havia un 15% d’inscrites. Ara representen el 41% en aquest tipus de format. El punt àlgid va arribar abans de la pandèmia, amb el rècord de 7.500 inscrites. Aquest any s’intentarà igualar, però Patrícia Parra, filla dels fundadors de la botiga d'esports i organitzadora de la cursa, admet que ara està costant més. Ara bé, també coincideix en un moment que hi ha molta oferta esportiva –aquest cap de setmana també se celebra l’Oncotrail, amb majoria de presència d’equips femenins– i en què més dones han abraçat altres esports a còpia d'agafar nous hàbits.

Però més enllà de la funció esportiva, la Cursa de la Dona de Girona s’ha convertit en un espai de trobada anual. Participar-hi no implica córrer, sinó que també es pot fer caminant. Això fa que sigui un espai també intergeneracional. “Ens trobem totes: filles, tietes, cosines, amigues...”, assenyala la Tania.

Tenint en compte aquesta situació, la novetat de l’edició d’enguany és un servei d’acollida gratuït d’infants de 3 a 12 anys amb inscripció prèvia, ofert per l’Ajuntament de Girona i que se situarà a la zona d’arribada de la Copa. Serà a tocar d’on totes les participants ballin l’himne oficial de la cursa, ideat per Sílvia Wang, que també prepara entrenaments virtuals les setmanes prèvies a la cita esportiva.

Cinc generacions plegades

Però per a qui no vulgui deixar els infants, l’organització també anima a dur-los durant el recorregut. Hi ha un premi a la participant més longeva i també a la més jove. Dos guardons que en l’última edició se'ls va endur la mateixa família. Maria Latorre, de 104 anys, va ser la més gran. Anava acompanyada de la seva rebesneta, la Laia, que només tenia sis dies. En total, cinc generacions de la família Voz de Girona: rebesàvia, besàvia, àvia, mare i la petita. “Fa just 10 anys el meu pare va morir. Ell era el fill de la Maria Latorre i dur-la a la cursa uns anys després, amb la seva cadira de rodes, va animar-la”, explica Imma Voz. La tradició va calar fort a la família, fins al punt que la mare de la petita ja es preguntava anys enrere si arribaria a fer la cursa amb la besàvia quan tingués una filla. I així va poder ser l’any passat. Totes dues hi van anar en cadira de rodes, perquè la mare de la Laia havia tingut un part complicat, i va quedar així una imatge per al record de la família. Latorre va morir el febrer passat i aquest any li faran un homenatge.

“Serà estrany, però fer la cursa un altre cop també serà una manera de pensar en ella i tenir-la present”, assenyala Imma Voz, que agraeix que la cursa s’hagi convertit en un “impuls a la vida i en especial a les dones”. La trobada és intergeneracional, però l'Anna Oliveras destaca que encara els falta la generació d’entre els 20 i 30 anys; es troben que moltes noies comencen llavors a córrer, als 30. Amb tot, Oliveras assenyala que "la dona, esportivament, ha canviat un 80%”. “Quan jo vaig començar a córrer, amb 30 anys –detalla–, m’apuntava a una cursa i de vegades guanyada. Ara ja és impossible. Hi ha hagut una transformació imparable”.