ENOLOGIA
Girona 07/09/2023

Cinc dones que trenquen esquemes al capdavant del món del vi

Arran de l’elecció de la primera presidenta al capdavant de la DO Empordà, reunim una representació gironina del sector al Mas Espelt

8 min
D'esquerra a dreta: Anna Espelt, Anna Vicens, Marta Pedra, Carme Casacuberta i Laura Masramon

Vilajuïga (Alt Empordà)El juny passat, la DO Empordà va escollir Carme Casacuberta com a nova presidenta. És la primera dona que ocupa aquest càrrec des que el 1975 es va fundar l’entitat empordanesa i, actualment, és la tercera dona que presideix una DO catalana, juntament amb Pilar Just, de la DO Montsant, i Maria Rosa Blanch, de la DO Tarragona. El nomenament de Casacuberta posa en relleu –i fa justícia– el paper cada cop més preponderant de les dones en el món del vi. Per parlar-ne, l’ARA va reunir cinc dones: tres viticultores i dues sommeliers. Per la banda de les viticultores, Anna Espelt –del celler Espelt (DO Empordà)–, Marta Pedra –del celler La Vinyeta (DO Empordà) i Vins de Pedra (DO Conca de Barberà)–, i Carme Casacuberta –del celler Vinyes dels Olivardots (DO Empordà)–. I per la de les sommeliers, Anna Vicens i Laura Masramon. 

Inscriu-te a la newsletter Girona Més enllà de la Costa Brava i la Cerdanya
Inscriu-t’hi

La conversa va transcórrer a la cuina del Mas Espelt, a Vilajuïga, un migdia d’agost amb Anna Espelt exercint d’amfitriona, degustant una ampolla de Les Elies, un vi de la primera vinya dels avis de l’Anna, fet de la varietat lledoner negre. Espelt és la més veterana de les tres viticultores presents –i, actualment, de la DO Empordà–. Porta 24 anys al capdavant del celler familiar –que ella va potenciar i modernitzar– i, anant cap al mas, em diu que “en el món del vi hi ha hagut dones tota la vida, el que passa és que eren al costat o al darrere”. Esmenta un parell de casos de dones que van liderar cellers avant la lettre, com la viuda madame Clicquot –que hi va ser a cavall dels segles XVIII i XIX– i Anna Maria Oliveda, del Celler Oliveda de Capmany, que als anys 70 es va posar al capdavant de l’empresa familiar. Espelt admet que eren una immensa minoria, excepcions que confirmaven la regla que les dones, en el món del vi –com en molts altres àmbits de la societat–, hi són des de fa segles, però rarament al capdavant. 

Manar sent dona

Parlem de com van ser els seus inicis i de les dificultats que es van trobar. Anna Espelt: “Jo no m’he trobat amb gaires reticències pel fet de ser dona, però sí que recordo que al principi de posar-me al capdavant del celler els treballadors em saltaven i se n’anaven a parlar amb l’avi. Aquesta actitud, per dir-ho d’alguna manera, era pesada”, diu. “Aleshores, molt a poc a poc, t’has d’anar guanyant la confiança de la gent. També reconec que era al començament, però amb els anys et vas adonant de quines coses eren per ser nova i quines per ser dona”, afegeix. 

Anna Espelt és al capdavant del Celler Espelt des de fa 24 anys.

La família de Marta Pedra ve de generacions vinculades al món del vi, però les dues últimes s’han dedicat a l’àmbit de la medicina. “A mi se m’havia inculcat i preparat per seguir la línia, però a l’últim moment vaig donar un cop de timó”, explica. “La gran estima de casa sempre havia estat la vinya. El meu pare va fer créixer una finca on passàvem els estius, caps de setmana… És a dir, tot el temps d’oci. I això va anar fent amb mi de gota malaia –rememora–. A l’hora de decidir què estudiar vaig dir que no tenia ganes d’entrar en un quiròfan i me’n vaig anar a fer enginyeria agrònoma per portar la finca que ens ha vist créixer”.

D'esquerra a dreta, Laura Masramon i Marta Pedra.

Carme Casacuberta va deixar la seva professió com a química i va començar enologia als 40 anys, amb dos fills de 5 i 11 anys, havent d’anar cada dia de Barcelona a Tarragona per estudiar. “Decideixo fer una segona carrera, cosa que em suposa tornar a la universitat, a més de plantar vinya a Capmany i començar un projecte. De fet, és un projecte conjunt amb el meu marit, tot i que soc jo la que em poso al capdavant amb dedicació plena”. Casacuberta també es va trobar amb algunes incomprensions per part de treballadors, a qui els costava entendre que fos una dona la persona que estigués al capdavant d'un incipient celler.

“La meva primera verema va ser el 2006 i la vam fer amb familiars. Però a mesura que vam anar creixent, quan arribaven els treballadors i em trobaven al peu del canó a primera hora del matí, em preguntaven on era el cap. El meu marit només ve de tant en tant i ells es pensaven que era el cap i que per això venia quan volia. Fins que un dia ell es va plantar i els va dir: «Aquí qui mana és la meva dona, i és a ella a qui heu d’escoltar». Va haver de ser un home qui els digués que era jo la cap”, afegeix. “Quan alguna cosa no anava prou rodada i m’havia de posar seriosa per dir-los que “això no va així o això ho has de canviar”, es miraven entre ells i semblava com si es preguntessin: «On és el cap?»”, recorda. 

Carme Casacuberta presideix la DO Empordà des del juny passat.

Jo també m’he trobat amb situacions així. Quan venen el meu pare o altres familiars masculins a treballar a la vinya, de vegades els han hagut de dir que qui dirigeix no són ells sinó jo... Però també cal dir que aquestes actituds s’accentuen, ja que al camp ens barregem moltes cultures diferents”, afegeix Pedra.

“Fa anys vaig participar en una jornada del món rural i Anna Cabré, que és demògrafa, ens va parlar del paper de la dona en el món rural a Catalunya. I ens va preguntar: «Aquí quantes sou pubilles?», i ho érem totes menys una –explica Espelt–. De cop i volta em vaig adonar que hi ha unes normes no escrites. Tu vas a l’escola, vas a la universitat i penses que ja hi ha igualtat i que esculls el teu destí. Però quan tornes al món agrari veus que hi perduren unes normes no escrites que abans regien tots els àmbits de la societat”. 

“Les que començàvem a treballar en el món del vi sabíem que, encara que hi hagués hagut vinyes a la família des de generacions, si no eres un noi no et tocava manar”, afegeix Espelt. Per això creu que tenen "un deure moral d’ajudar altres dones a entrar en un món que és molt xulo i que hi puguin participar". "Jo ho faig contractant moltes dones”, explica. 

Formar-se a pesar de tot

Els –i les– sommeliers són una altra baula important a l’hora d’ajudar a crear un nom a una DO. Anna Vicens, actualment supervisora sommelier a Wine Palace, va ser la primera presidenta de l’Associació Catalana de Sommeliers. “Jo volia ser periodista. Vaig estudiar comunicació, i quan acabava vaig entrar a treballar en un celler de l’Alt Empordà per fer tasques de comunicació. Feia el que avui es diu enoturisme: agafar els clients, ensenyar-los el celler, fer un tast, etc.”, explica Vicens. “L’enòleg que ens assessorava aleshores, que és del Priorat, em va dir que jo necessitava una mica més de formació en vins i em va recomanar aprofundir-hi. Les possibilitats eren enologia i sommelieria. Em vaig preguntar: «Què és això de la sommelieria?», i així és com vaig entrar en el món de la sommelieria, però per res del món volia dedicar-me a això. Jo em veia amb un micro i anant a fer reportatges [riu]”. 

Anna Vicens presideix l'Associació Catalana de Sommeliers des de l'any 2016.

El març del 2016, Vicens va ser escollida presidenta de l’Associació Catalana de Sommeliers. “Quan vaig entrar a la presidència em vaig sentir una mica qüestionada: «Vols dir que ja ho farà bé i se’n sortirà?» A mi ningú m’ho va dir mai de cara, però sé que alguns van dir això”, explica Vicens, que actualment està en el seu segon mandat com a presidenta. Vicens lamenta que, tot i que quan ella va estudiar sommelieria dels sis alumnes eren tres homes i tres dones, els homes són els que acostumen a ser caps de sala als restaurants, mentre que les dones tenen un paper més secundari. “Encara que tingui la mateixa formació i els mateixos coneixements, la dona sempre estava relegada, rentant copes, arreglant el celler, etc.”, diu Vicens.

“Quan vaig estudiar enologia érem 50% i 50% i recordo un professor que, i ho va fer amb tota la intenció, ens va dir: «Totes les que sou aquí acabareu en un laboratori o treballant de comercials», i jo em vaig enxerinar. Com que és del sector, al cap d’uns anys ens vam trobar, li vaig recordar el que ens havia dit i es va posar a riure perquè ell ho va fer amb la intenció de provocar-nos perquè ho féssim millor i ens en sortíssim. I en el meu cas, ho va aconseguir”, explica Espelt. “Però si et poses a mirar enrere, de la meva classe n’hi ha dues que estiguem fent vi, i érem deu dones. La resta estan venent vins, treballant en laboratoris, etc. En el fons va ser bastant profètic. És revelador d’una cosa molt clara, i és que pel sol fet de ser dones estem destinades a dedicar més esforços per aconseguir allò que a un home li ve donat”, afegeix Espelt.

Laura Masramon també va estudiar periodisme, i quan va acabar diu que la va contractar un celler com la podria haver contractat "una empresa de qualsevol altre àmbit". Gràcies a aquesta oportunitat se li van obrir les portes al món de la gastronomia empordanesa –oli i vi– i fins avui segueix al peu del canó. Masramon feia les visites al celler i duia les tasques de comunicació i li van venir ganes de saber més sobre vins, per això va estudiar sommelieria, tot i no ser aquesta una decisió aplaudida pel seu superior. “Deia que no en tenia cap necessitat, que per fer les visites i portar la comunicació ja tenia prou formació i que no calia que en sabés més”, explica. Ella no hi va estar d’acord, i li van permetre, això sí, quadrar els horaris per tenir algunes tardes lliures i poder estudiar. Al treballar en caps de setmana feia prou hores extres per justificar el seu sou. Posteriorment, quan va voler estudiar direcció de comunicació, la història es va tornar a repetir.

“Creus que si haguessis estat un noi, hauria passat el mateix?”, li pregunta Vicens. “No ho sé. Tinc amics en altres empreses del sector turístic o de la comunicació i és bastant habitual que els nois, sent molt jovenets, amb vint-i-pocs, tots vagin escalant molt de pressa, mentre que les noies se solen quedar d’ajudants –diu Masramon–. En aquell celler vaig observar que, com a tota la societat, els rols professionals estaven molt dividits; el gènere masculí ocupava càrrecs més directius o que requerien un treball físic més intens, i el gènere femení estava més destinat a fer tasques de cara al públic”. Amb els anys ha observat que això ha anat canviant i diu que avui dia a l’Empordà “ja trobes homes fent visites i atenent a la botiga i dones al capdavant del laboratori o en els treballs de vinya”.

“A veure, pot ser que hi hagi algun empresari que pensi: «Ostres, ara aquesta es quedarà embarassada i m’agafarà la baixa». Potser és per aquesta por, perquè si no no puc entendre com poden arribar a pensar així”, opina Vicens.

“Jo crec que en aquestes coses també hi té molt a veure el caràcter de les persones. No és només el que estudies, sinó que el caràcter que tens et porta a fer una cosa o altra per com afrontes les adversitats”, diu Casacuberta, que afegeix que ella ha sentit molt suport des del primer moment que va accedir a la presidència de la DO Empordà.

Les tres dones que actualment presideixen algunes de les onze DO catalanes és el nombre màxim que hi ha hagut mai. El 2015 hi van arribar dues dones per primera vegada: Pilar Just a la DO Montsant i Mariona Rendé a la DO Conca de Barberà. A més, per primera vegada l’Institut Català de la Vinya i el Vi (INCAVI) també està dirigit actualment per una dona: Alba Balcells.

D'esquerra a dreta: Anna Espelt, Anna Vicens, Marta Pedra, Carme Casacuberta i Laura Masramon al Celler Espelt de Vilajuïga.
Una sensibilitat diferent en la forma de fer vi

La conversa va derivar en un debat sobre la diferència dels lideratges femenins. La majoria van coincidir que finalment s’estan acceptant, i fins i tot valorant, els lideratges femenins, també en el món del vi. Per a Carme Casacuberta, les dones tenen una “sensibilitat diferent”, i això es trasllada a la forma de fer vi, malgrat que totes coincideixen en el fet que no es pot reconèixer un vi per quin gènere hi ha al darrere.

“El que és bo és que s’està parlant molt dels lideratges femenins. Ara es valoren les aptituds que, teòricament, un lideratge femení té, com ara més empatia, més escolta activa, més comunicació i més mà esquerra. No és tant guanyar en detriment de l’altre ni la competitivitat. Els lideratges masculinitzats són més jeràrquics, de donar ordres, no tant de consens”, diu Pedra.

“Les dones intentem fer més equip, involucrar tothom. Estem més acostumades a col·laborar, per la nostra cultura, per la nostra educació, tenim una organització molt més horitzontal en comptes de tan vertical”, afirma Vicens. 

“Jo crec que cada persona és un món, però una de les coses que he rumiat molt, en aquests anys, és que tots tenim una part masculina i una part femenina. I podem tenir més de la part masculina o de la femenina. Hi ha homes molt femenins, dones molt masculines i a l’inrevés. Això, per a mi, és molt important entendre-ho”, opina Espelt. “En un cert moment, per poder liderar, em vaig haver de masculinitzar molt. És a dir, em vaig convertir en un home amb pits. Al cap dels anys, em vaig adonar que jo, sent dona, si em masculinitzava per poder liderar en realitat m’estava movent del meu eix, dels meus valors, de la meva manera de ser”, afegeix Espelt.

“Jo no considero que tingui una part masculina i una part femenina. A vegades puc actuar de forma més autoritària i d’altres no tant o gens”, opina Vicens.

“Jo crec que tot plegat té a veure amb el nostre caràcter. Tenim una sensibilitat que ells no tenen, i penso que la nostra manera de ser, a l’hora d’interpretar el que tenim entre mans, el raïm, a l’hora de fer la feina fa que, sense voler o volent, aquesta sensibilitat ens condueix a una manera d’actuar”, diu Casacuberta.

“Jo crec que els homes són molt més estàndards, el dia comença a tal hora, a tal hora es dina, a la tarda es fa no sé què. Crec que els homes són més quadriculats, i nosaltres potser no ho som tant”, diu Masramon.

“Les dones no som millors que els homes, simplement som diferents. El món del vi s’està feminitzant molt, el món de la distribució no. El món del consumidor sí que està molt feminitzat, al consumidor hi has d’arribar amb les emocions; per tant, des de la nostra part femenina. Però per poder arribar al consumidor has de passar per tots els canals i que tots t’entenguin. Per tant, de vegades has de combinar diferents maneres de comunicar per cada baula de la cadena: des del distribuïdor fins al consumidor”, diu Espelt.

“La dona consumidora té una altra cosa a favor, que és que li agrada provar coses diferents, mentre que l’home consumidor és més de beure sempre el mateix. I que les dones siguin més inquietes ens va molt bé, perquè es deixen aconsellar més”, apunta Vicens.

“Al final, el que cal és que les persones que estem al capdavant de qualsevol projecte, sigui enològic o de qualsevol altre àmbit, actuem amb rigor, qualitat, resolució, i que sapiguem portar correctament el negoci. Ja no és tant si ets home o dona, sinó que això estigui ben portat”, conclou Casacuberta.

stats